- Dishes (This is hardcore).
- Do you remember the first time ? (His’n
hers).
- Feelingcalledlove (Different class).
- Something changed (Different class).
- Sylvia (This is hardcore).
- The fear (This is hardcore).
- Underwear (Different class).
- Dishes (This is hardcore).
- Do you remember the first time ? (His’n
hers).
- Feelingcalledlove (Different class).
- Something changed (Different class).
- Sylvia (This is hardcore).
- The fear (This is hardcore).
- Underwear (Different class).
Tenint en compte que França va continuar
allunyada de la temàtica pop – rock, que a Alemanya van seguir dominant els
sons electrònics i tecnificats i que a Itàlia, a més de romandre amb èxit la
música melòdica, lleugera i romàntica, amb Eros Ramazzotti com a gran
protagonista, va triomfar un estil disco profundament comercial, potser el
focus més important al continent europeu va tenir com a lloc Espanya i, mes
concretament, a la capital de l’estat pel que respecta a la movida madrilenya.
Després de la llarga dictadura exercida per
Francisco Franco i una complicada transició cap a la democràcia, sota les
presidències de la UCD d’Adolfo Suárez, el PSOE de Felipe González va vèncer en
les eleccions espanyoles de l’any 1982. Un altre socialista, el veterà Miguel
Tierno Galván, es va convertir pocs anys més tard en alcalde de Madrid, que es
va erigir en la principal seu musical del país en detriment d’una Barcelona que
començava llavors la seva carrera olímpica, que va culminar amb els Jocs de
l’any 1992.
A la foto, el cineasta manxec Pedro Almodóvar,
una de les figures clau de la movida madrilenya.
Al contrari del que va succeir a Catalunya,
almenys pel que fa a la música interpretada en llengua catalana, els anys 80
del passat segle van ser l’era daurada del pop - rock espanyol, especialment per
l’impacte que va tenir la movida madrilenya a la capital espanyola, potser la
primera vegada que, culturalment parlant, va avançar Barcelona, la ciutat més
oberta i europea de l’estat durant la llarga dictadura franquista i la
transició cap a la democràcia.
La movida va ser un moviment bastant
heterogeni, doncs va arribar a arts com la fotografia, el còmic, el cinema, on
la figura del director manxec Perdo Almodóvar va ser fonamental, i sobretot la
música, que va barrejar diferents gèneres com el punk rock, el rock urbà, el
tecno pop o el pop – rock més tradicional, destacant bandes com Alaska y los
Pegamoides / Dinarama, Nacha Pop, Mecano, Burning, Radio Futura, Gabinete
Caligary (foto) o els grups catalans Loquillo y los Trogloditas y los Rápidos, més tard
Los Burros i El Último de la Fila.
També en aquella dècada va tenir lloc a la
ciutat portuària gallega de Vigo un interessant corrent, que va tenir com a
formacions més significatives Derribos Arias, Siniestro Total, Golpes Bajos o
Os Resentidos.
S’han complert ja 50 anys de l’edició de l’àlbum
estel·lar del mític cantant i compositor nord-americà Marvin Gaye, “What’s
going on ?”, un treball històric que alguns experts consideren la millor obra
de la història de la música popular.
Personalment, l’estil de Gaye, com d’altres
intèrprets i autors de música soul i funk, no és el meu preferit, però, tot i
així, considero “What’s going on ?”, i sobretot per l’entorn cultural, social i
polític en què es va gravar, un disc fonamental de la història de la música del
segle XX.
Aleshores Estats Units estava en plena
ebullició per les protestes de la població afroamericana pels drets socials,
que s’havien intensificat arran de l’assassinat de Martin Luther King i la mort
de molts negres a la Guerra del Vietnam, en l’època dominada pel black power.
Gaye, com altres compositors com el veterà James Brown, George Clinton, Curtis
Mayfield o Isaac Hayes, es va fer ressò d’aquell ambient davant el disgust de
Berry Gordy, el màxim dirigent de la Motown, segell al qual molts anys va
pertànyer, però Marvin també va escriure de l’amor, les addiccions o de temes
espirituals.
Després de la seva obra mestra, Gaye va
continuar en l’elit durant alguns anys, però, a poc a poc, va entrar en una
important inestabilitat, provocada per la seva addicció a la cocaïna, fins el
dia de la seva mort, víctima d’un tret del seu pare.
La música popular interpretada en llengua
catalana va ser un veritable desert durant bona part del decenni dels anys 80
del segle XX, doncs, per exemple, els cantautors que van protagonitzar la gran
era de la nova cançó van perdre força audiència, tot i que l’any 1985 Lluís
Llach va ser capaç d’omplir un recinte de les dimensions del Camp Nou. Aquella
crisi de la cançó d’autor, que també es va produir a la resta de l’estat
espanyol, va ser a causa que l’adveniment de la democràcia, després de la
llarga dictadura franquista, que no va fer tan necessària aquest tipus de
temàtica musical molt vinculada a la protesta.
Pel que respecta al gènere pop –rock,
l’anomenat rock laietà feia ja temps que havia quedar enrere i no va ser fins a
finals de la dècada quan van aparèixer formacions com els osonencs Duble Buble
(foto) i Sau. Els primers van tenir un període força popular, però també
bastant efímer, i els segons van aconseguir llavors el seus primers èxits, encara que
la seva millor època va tenir lloc durant el decenni següent, considerat el
període daurat de la música escrita i interpretada en català.
Si que es va tractar d’una bona etapa per a
diverses bandes catalanes que van interpretar les seves peces en llengua
castellana i que, en alguns casos, es van fusionar perfectament en la movida
madrilenya, que per aquelles dates va fer autèntics estralls a la capital
espanyola, fins el punt de ser considerada la gran era del pop – rock espanyol.
Entre aquells grups van triomfar Loquillo y los Trogloditas, en què la
presència del carismàtic cantant del Clot José María Sanz Loquillo va ser
fonamental; Los Rápidos, transformats més tard en Los Burros i en els cèlebres
El Último de la Fila, i los Rebeldes, liderats pel cantant i extraordinari
guitarrista Carlos Segarra.
Els germans William i Jim Reid, tots dos veu i
guitarra, van formar a la localitat escocesa d’East Kilbride el grup The Jesus
& Mary Chain, que van completar el baixista Douglas Hart i el bateria Bobby
Gillespie. La banda, una de les principals representants del noise rock dels
80, va rebre una important i inqüestionable influència de la llegendària
formació nord-americana The Velvet Underground.
El grup escocès va tenir les aclamacions
unànimes de la crítica especialitzada mitjançant el seu debut en gran format,
l’històric i trepidant treball “Psychocandy”, i va assolir també importants
elogis amb el seu segon àlbum, el més calmat “Darklands”, després del qual va
començar certa inestabilitat que va portar a la dissolució, moment en què
Gillespie es va convertir en cantant i líder de la banda Primal Scream.
- Break on through. On the other side (The
Doors).
- End of the night (The Doors).
- Light my fire (The Doors).
- Soul kitchen (The Doors).
- The crystal ship (The Doors).
- The end (The Doors).
- Waiting for the sun (Morrison Hotel / Hard
Rock cafe).