LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE VERVE

 

Els inicis de The Verve, formació fundada a la localitat anglesa de Wigan, no van ser fàcils, doncs fins a l’edició d’“A northern soul”, el seu segon àlbum d’estudi, el grup, integrat per Richard Ashcroft (veu i guitarra), Nick McCabe (guitarra i teclats), Simon Jones (baix) i Peter Salisbury (bateria), no va aconseguir cert èxit.

El període àlgid de The Verve, que d’alguna manera també va estar involucrat en el corrent del brit pop, va tenir lloc amb el triomfant treball “Urban hymns”, numero u al Regne Unit i quan el guitarrista Simon Tong ja formava part de la banda, i, molt especialment, gràcies al súper hit “Bitter Sweet symphony”, un dels clàssics del pop – rock britànic del decenni dels anys 90.

 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: RADIOHEAD

 

El grup Radiohead va ser fundat a Oxford pel cantant i guitarrista Thom Yorke, el guitarrista i teclista Jonny Greenwood, el guitarrista Ed O’Brien, el baixista Colin Greenwood i el bateria Phil Selway. El quintet anglès, que ha mantingut inalterable la seva formació fins els nostres dies, va debutar amb l’obra “Pablo honey”, que d’alguna manera va tenir ressonàncies amb el brit pop, corrent que aviat abandonaria.

Seguidament, la banda britànica va editar dos excel·lents i històrics àlbums, “The bends” i “OK computer”, dos treballs que estan considerats clàssics de l’escena alternativa del Regne Unit de tots els temps i que, pel que fa al segon d’ells, es poden entreveure ja alguns aspectes que caracteritzarien la trajectòria de la formació els següents anys.

A continuació, Radiohead, ja consolidat com un dels millors grups de rock alternatiu mundial i en cap de cartell de varis festivals independents, va entrar en gèneres més arriscats com l’electrònica i l’experimentació i va triomfar amb obres com “Kid A”, “Amnesiac”, “Hail to the thief” o “In rainbows”.

BLOC PARTY

 

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Kele Okereke (veu i guitarra), Russell Lissack (guitarra), Gordon Moakes (baix) i Matt Tong (bateria).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: rock independent i punk revival.  

Principals àlbums: Silent alarm (2005), A weekend of the city (2007) i Four (2012).

El millor: un àlbum inicial molt ben rebut.

El pitjor: cap número u pel que fa a treballs de llarga durada.

Després d’una trobada al festival de Reading, Kele Okereke i Russell Lissack van decidir formar el grup Bloc Party, al qual es van afegir Gordon Moakes i Matt Tong. El debut del conjunt anglès en gran format va ser “Silent alarm”, que, a part de ser un èxit comercial, va comptar amb el beneplàcit de la crítica. Posteriorment, la formació britànica, que s’ha fet amb un lloc important en el rock independent del Regne Unit, va assolir el número dos de les llistes mitjançant l’obra “A weekend of the city”.

 

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: L’INDIE BRITÀNIC A LA DÈCADA DELS 90

 

Tal com va succeir als Estats Units, fonamentalment gràcies a la repercussió que va tenir el moviment grunge, la musica independent pel que fa al Regne Unit va viure també una època d’or durant el decenni dels 90 que, sense oblidar Gal·les, va tenir sobretot un important impacte a Anglaterra i a Escòcia, on la ciutat de Glasgow es va convertir en un focus espectacular de l’escena alternativa britànica.

Tenint en compte que les bandes que van protagonitzar la Moda Madchester, amb l’exemple de New Order, Happy Mondays, The Stone Roses, The Charlatans o Inspiral Carpets; l’era shoegazing, amb My Bloody Valentine o Ride, i el brit pop, com Pulp, Suede, Oasis o Blur, van ser incloses en l’indie del Regne Unit del període, els grups més representatius del rock alternatiu de la Gran Bretanya van ser les formacions gal·leses Manic Street Preachers i Stereophonics, els conjunts anglesos Radiohead, The Verve, Portishead i el trio que PJ Harvey va liderar abans de llançar-se en solitari i les associacions escoceses Teenage Fanclub, Belle & Sebastien, Primal Scream, Slowdive (foto) o Travis.

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: OCEAN COLOUR SCENE

 

Quan es recorda l’època dominada pel brit pop, pensem en dues bandes molt populars, Oasis i Blur, i altres dues formacions que, podríem dir, van estar en un lloc secundari, Pulp i Suede, però normalment no es parla tant del grup Ocean Colour Scene, que, entre d’altres mèrits importants, va editar un dels millors àlbums del moviment, el sensacional “Moseley shoals”.

La banda britànica, que va rebre el fonamental suport de Peter Weller, líder del mític trio mod The Jam, i del compositor d’Oasis Noel Gallagher, sense oblidar una important influència de la formació igualment mod dels anys 60 Small Faces, va ser formada pel cantant i guitarrista Simon Fowler, el guitarrista Steve Cradock, el baixista Damon Minchella i el bateria Oscar Harrison i va triomfar també amb els àlbums “Marchin’ already”, número u al Regne Unit, i “One from the modern”.

SET CANÇONS IMPRESCINDIBLES D’INTERPOL

 

- C’mere (Antics).

- Evil (Antics).

- Obstacle 1 (Turn on the bright lights).

- NYC (Turn on the bright lights).

- Say hello to the angels (Turn on the bright lights).

- Stella was a diver and she was always down (Turn on the bright lights).

- Take you on a cruise (Antics).

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: SUEDE

 

El grup londinenc Suede potser no va ser la formació més popular del brit pop, però va obrir el moviment, mitjançant el single “The drowners”, i va confeccionar, segons el meu parer, el millor àlbum del corrent: “Dog man star”. En un principi, el grup, en què hi va formar part de manera fugaç la líder d’Elastica Justine Frischmann, va estar integrat pel carismàtic líder i cantant Brett Anderson, el baixista Mat Osman i el bateria Simon Gilbert, als quals es va afegir el guitarrista Bernard Butler, que va formar un duo compositor estel·lar amb el vocalista, molt semblant al que, més o menys una dècada abans, havien protagonitzat Morrissey i Johnny Marr en els mítics The Smiths.

Molt influenciat pel glam rock i, de manera més concreta per David Bowie, el conjunt anglès, després de debutar amb un àlbum de títol homònim i de la gravació del citat “Dog man star”, va patir la marxa de Butler, quan va ser substituït pel quasi adolescent Richard Oakes, circumstància que va deixar Anderson com a indiscutible líder de la formació britànica, a la qual hi va arribar també el guitarrista i teclista Neil Codling. Seguidament, Suede va editar “Coming up” i va viure una important inestabilitat en una època en què el cantant va tenir problemes amb les drogues i Codling va marxar de forma transitòria. Després d’un parèntesi, el quintet va tornar amb “Bloodsports”, “Night thoughts” i “The blue hour”, tres obres força ben rebudes per la crítica especialitzada.