Durant
els inicis de l’era marcada pel punk rock, durant el segon lustre de la dècada
dels 70, The Clash, format per Joe Strummer (veu i guitarra), Mick Jones (guitarra i veu), Paul Simonon (baix) i Terry
Chimes, que va rotar a la bateria amb Topper Headon, va estar una mica enfosquit
pels escàndols protagonitzats per un altre quartet, The Sex Pistols.
Tanmateix,
el temps ha deixat la banda londinenca com la millor i més històrica del
gènere, tot i que The Clash va anar molt més enllà de ser simplement una
formació punk, encara que el seu primer àlbum de títol homònim va ser un
treball genuí de l’estil. Posteriorment, la banda anglesa editaria una obra de
transició, “Give ‘em enough rope”, un disc molt reivindicat amb el pas del
temps.
Posteriorment,
el grup britànic gravaria la seva obra mestra, el doble venut a preu d’unitat “London
calling”, on hi prenen part diversos gèneres com rock, ska, reggae i
evidentment punk i en què la banda va mostrar clarament la seva ideologia
progressista i clarament d’esquerres. En el disc es poden trobar magnífiques
peces, com la que li dona títol, “Hateful”, “Rudie can’t fail”, “Spanish
bombs”, “Clampdown” o “Train in vain”.
No
obstant, després de presentar un treball tan extraordinari, The Clash va
iniciar seguidament la seva davallada, tot i que el triple àlbum “Sandinista” (venut
a preu de vinil senzill) encara va aguantar. Les diferències entre els dos
líders, Strummer i Jones, van aguditzar la crisi, Mick va marxar per formar Big
Audio Dynamite i un temps més tard Strummer, que va fundar The Mescaleros, va
dissoldre el grup.