viernes, 14 de septiembre de 2007

PEARL JAM




Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).
Formació inicial: Eddie Vedder (veu), Mike McCready (guitarra), Stone Gossard (guitarra), Jeff Ament (baix) i Dave Krusen (bateria).
Gèneres: grunge, rock alternatiu i rock dur.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Ten (1991).
Altres àlbums d'estudi: Vs. (1993), Vitalogy (1994), No code (1996), Yield (1998), Binaural (2000), Riot act (2002), Pearl Jam (2006), Backspacer (2009) i Lightning bolt (2013).
El millor: la banda alternativa més popular dels 90 / "Ten".
El pitjor: romandre a l’ombra de Nirvana durant l’explosió del grunge / que "Ten" sortís quasi al mateix temps que el "Nevermind" de la banda de Kurt Cobain.

Pearl Jam va ser amb Nirvana el grup estel·lar del moviment grunge, sorgit a finals dels anys 80 a la ciutat de Seattle, a l'estat de Washington, i com en el cas de la formació encapçalada pel desaparegut Kurt Cobain, va comptar amb un carismàtic líder: el cantant Eddie Vedder. Amb un estil proper al rock dur, amb caràcter èpic i solemne, la banda nord-americana ha estat una de les més populars dels últims temps, traspassant clarament el marc lògic d’un grup alternatiu. Cal destacar la seva col·laboració amb Neil Young en el treball “Mirror ball”, i una gran autenticitat, com el fet de no realitzar entrevistes promocionals, vídeos de les seves cançons o enfrontar-se a l'emprea Ticketmaster per abaratir el preu dels concerts..

jueves, 13 de septiembre de 2007

CHUCK BERRY




Lloc de naixement: Saint Louis (Estats Units).
Gèneres: rock’n roll i rythm & blues.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Àlbums principals: Rock, rock, rock (1956), After school session (1958) i One dozen Berrys (1958).
El millor: un símbol vivent de la música rock / cançons històriques.
El pitjor: la pena de presó / als 50 era difícil ser negre als Estats Units.

“Meybellene”, “Roll over Beethoven”, “Rock and roll music”, “Sweet little sexteen” i “Johnnye be good”. Aquests són alguns dels clàssics de l’era daurada del rock’n roll compostos i interpretats per Chuck Berry, qui amb més de 80 anys es avui un mite de la música popular contemporània. La mateixa societat conservadora americana que acabaria acceptant Elvis Presley semblava no poder tolerar un artista negre que, a més, escrivia les seves pròpies cançons amb unes lletres que de vegades no eren assumides. Una pena de presó, per un cas poc clar, va obrir un parèntesi en la seva trajectòria.

miércoles, 12 de septiembre de 2007

SUPERTRAMP




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació clàssica: Roger Hodgson (veu, piano i guitarra), Rick Davies (veu i piano), John Helliwell (saxofon), Dougie Thompson (baix) i Bob Siebenberg (bateria).
Gèneres: pop, piano rock, soft rock, pop progressiu i pop simfònic.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Roger Hodgson.
Àlbum estel·lar: Crime of the century (1974).
Altres àlbums d'estudi: Supertramp (1970), Indelibly stamped (1971), Crisis, what crisis ? (1975), Even in the quietest moments (1977), Breakfast in America (1979), ... Famous last words... (1982), Brother where you bound (1985), Free as a bird (1987), Some things never change (1997) i Slow motion (2002).
El millor: l’habilitat per realitzar un rock progressiu per a tots els públics / el trampolí a la fama que va significar "Crime of the century".
El pitjor: uns inicis en què van passar desapercebuts / la marxa de Hodgson va motivar una greu crisi.

Després d’uns inicis força difícils, Supertramp es va convertir, a partir de l’àlbum “Crime of the century”, en un dels grups més populars, venedors i comercials de la dècada dels 70, amb un rock de caràcter progressiu i simfònic capaç d’arribar a tota classe de públics. El quintet britànic va passar per una època esplendorosa, en què hi van destacar el hit “Give a little bit”, sorgit de l'elapé "Even in the quietest moments", i l’àlbum supervendes “Breakfast in America”, però arran de la marxa de Roger Hodgson, a començaments dels 80, es va iniciar la decadència.

viernes, 7 de septiembre de 2007

ROXY MUSIC




Lloc de fundació Londres (Anglaterra).
Formació inicial: Bryan Ferry (veu), Brian Eno (teclats), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i Andy McKay (saxofon).
Altres components bàsics: Eddie Jobson (teclats).
Gèneres: glam rock, art rock , pop i soft rock.
Dècada principal: 70.
Solistes que origina: Bryan Ferry i Brian Eno.
Àlbum estel·lar: Country life (1974).
Altres àlbums d'estudi: Roxy Music (1972), For your pleasure (1973), Stranded (1973), Siren (1975), Manifesto (1979), Flesh and blood (1980) i Avalon (1982).
El millor: la regularitat / l'època glam.
El pitjor: les diferències entre Ferry i Eno / hi va haver un moment que Ferry va donar més importància a la seva cerrera en solitari.

En plena època de glam rock, es va formar la banda Roxy Music, que també es trobava relacionada amb els ambients intel·lectualitzats, cool i avantguardistes de l’art rock de començaments de la dècada dels 70. Les divergències entre el cantant Bryan Ferry i el teclista Brian Eno van causar la marxa d’aquest últim, que va iniciar una trajectòria caracteritzada per la música electrònica i experimental, a més de produir intèrprets com David Bowie i formacions com U 2. Després d'emblemàtics àlbums com "For your pleasure", "Country life" i "Siren", Ferry, ja convertit en indiscutible líder del conjunt britànic, va iniciar una carrera en solitari paral·lela a la del grup, que es va apropar a postulats més pop, elegants, sofisticats i comercials.

jueves, 6 de septiembre de 2007

THE HOUSEMARTINS




Lloc de fundació: Hull (Anglaterra).
Formació clàssica: Paul Heaton (veu), Stan Cullimore (guitarra), Norman Cook (baix) i Hugh Whitaker (bateria).
Gèneres: pop, rock i cançó protesta.
Dècada principal: 80.
Solistes que origina: Paul Heaton i Fatboy Slim.
Grups que origina: The Beautiful South.
Àlbum estel·lar: The people who grinned themselves to death (1987).
Altres àlbums d'estudi: London, 0 - Hull, 4 (1986).
El millor: un extraordinari llegat en una època en general bastant insulsa.
El pitjor: el poc temps que van romandre junts.

The Housemartins va ser una de les novetats més positives i fresques mitjan la dècada dels 80, en un període en què la música de caràcter comercial començava a esborrar altres iniciatives més originals. Mitjançant un pop directe, senzill i natural, el quartet va realitzar unes lletres en què protestava enèrgicament, amb sarcasme i ironia, contra els successos de la Gran Bretanya del seu temps, la mateixa que governava amb mà de ferro Margaret Thatcher.

miércoles, 5 de septiembre de 2007

JOY DIVISION




Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació: Ian Curtis (veu), Bernard Sumner (guitarra), Peter Hook (baix) i Stephen Morris (bateria).
Gèneres: postpunk, new wave i rock sinistre.
Dècada principal: 70.
Grups que origina: New Order.
Àlbum estel·lar: Unknown pleasures (1979).
Altres àlbums d'estudi: Closer (1980).
El millor: icones del postpunk / dos àlbums que s'han convertit en autèntics clàssics.
El pitjor: l’auto-destrucció de Curtis / que l'experiència fos tan curta.

Joy Division va ser un dels grups essencials del postpunk britànic i també de l’inici de la new wave al Regne Unit, malgrat només editar dos àlbums d'estudi: el magnífic "Unknown pleasures" i "Loader". Les lletres turmentades, angoixants i dramàtiques del vocalista Ian Curtis van ser un dels referents més clars del quartet de Manchester, màxim protagonista de l’anomenat rock sinistre i banda estel·lar del segell independent The Factory, de Tony Wilson. El suïcidi de Curtis va suposar el final de la formació, els supervivents de la qual van decidir fundar New Order, formació decisiva en el rock anglès dels 80.

sábado, 1 de septiembre de 2007

ELECTRIC LIGHT ORQUESTRA




Lloc de fundació: Birmingham (Anglaterra).
Formació inicial: Jeff Lynne (veu i guitarra), Roy Wood (veu i guitarra), Rick Price (baix), Bev Bevan (bateria), Bill Hunt (instruments de vent) i Steve Woolan (violí).
Altres membres bàsics: Richard Tandy (teclats) i Kelly Groucutt (baix i veu).
Gèneres: pop, rock i pop simfònic.
Dècada principal: 70.
Àlbum estel·lar: A new world record (1976).
Altres àlbums d'estudi: The Electric Light Orchestra (1971), ELO 2 (1973), On the third day (1973), Eldorado, a symphony (1974), Face the music (1975), Out of the blue (1977), Discovery (1979), Xanadu (1980), Time (1981), Secret messages (1983), Balance of power (1986), Zoom (2001) i Alone in the universe (2015).
El millor: els àlbums realitzats mitjan la dècada dels 70 / saber fusionar el pop amb instruments simfònics.
El pitjor: amb “Discovery” es va iniciar una certa decadència / la rapidíssima marxa de Roy Wood.

Jeff Lynne i Roy Wood, que ja havien coincidit al grup Move, van fundar la banda E. L. O., però el segon ho va deixar aviat per formar Wizzard, moment que va aprofitar Lynne per convertir-se en indiscutible líder de la formació de Birmingham. Malgrat realitzar normalment una música clarament pop, el grup va usar amb freqüència, durant la seva època daurada, instruments més propis d'una orquestra simfònica i poc convencionals en el rock. Després d'un període força exitós, amb el molt ben rebut, comercialment parlant, “Discovery” es va iniciar la decadència creativa.