lunes, 19 de octubre de 2009

SURREALISTIC PILLOW





Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1967.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Àlbum d’estudi precedent: Jefferson Airplane takes off (1966).
Àlbum d’estudi posterior: After bathing at baxter’s (1967).
El millor: el treball més cèlebre del flower power.
El pitjor: una banda que va anar de més a menys.

Jefferson Airplane va ser un grup amb arrels folk sorgit a l’escena hippy i psicodèlica de San Francisco, durant el segon lustre dels anys 60. Després d’un primer àlbum, “Jefferson Airplane takes off”, que va passar gairebé desapercebut, la banda californiana va reunir posteriorment la seva formació clàssica, integrada pels fundadors Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukonen i Jack Casady i les noves incorporacions Spencer Dryden i la vocalista Grace Slick, que es convertiria en la líder del sextet. “Surrealistic pillow” està considerada l’obra mestra del grup i es tracta d’un disc imprescindible per conèixer el període àlgid del moviment hippy i de la música psicodèlica, que té en el tema “White rabbit”, compost per Slick, el seu exemple més evident. Altres peces significatives de l’àlbum són “Somebody to love”, “Today”, "My best friend" i "Comin' back to me".

domingo, 18 de octubre de 2009

PERE TÀPIAS




Lloc de naixement: Vilanova I la Geltrú (Garraf).
Gèneres: folk i nova cançó catalana.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
El millor: versió desenfadada de la nova cançó.
El pitjor: últimament és més notícia per factors aliens a la música.

La nova cançó catalana va ser, en línies generals, un moviment força seriós i transcendent, però l’intèrpret de Vilanova i la Geltrú Pere Tàpias, juntament amb el trio de Canet de Mar La Trinca, en va ser la versió irònica i divertida del corrent. Tàpias va triomfar amb el tema “la moto” i va comptar, durant la dècada dels 70, amb una trajectòria regular, però durant els últims temps té més renom com a escriptor i locutor de ràdio en temes gastronòmics.

jueves, 15 de octubre de 2009

PAUL WELLER




Lloc de naixement: Sheerwater (Anglaterra).
Gèneres: rock i soul.
Dècada principal: 90.
Àlbum principal: Wild wood (1993).
Altres àlbums d'estudi: Paul Weller (1992), Stanley road (1995), Heavy soul (1997), Heliocentric (2000), Illumination (2002), Studio 150 (2004), As is now (2005), 22 dreams (2008), Wake up the nation (2010), Sonic knicks (2012), Saturns kicks (2015), A kind revolution (2017) i True meanings (2018).
El millor: el sobrenom de Modfather.
El pitjor: inicis difícils com a solista.

El cantant, guitarrista i compositor Paul Weller va ser el líder de The Jam, un dels grups bàsics en el revival mod que es va viure durant els 70, més tard va fundar la formació The Style Council i posteriorment es va llançar en solitari, trajectòria en què, després de problemes econòmics durant els començaments, va aconseguir ser número u al Regne Unit amb els àlbums “Stanley road” i “Illumination”. En la seva carrera de solista s’ha fet acompanyar per Steve White, amb qui ja va coincidir a The Style Council, Steve Cradock, d’Ocean Colour Scene, i Damon Minchella.

miércoles, 14 de octubre de 2009

STICKY FINGERS




Grup: The Rolling Stones.
Any: 1971.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Mick Taylor, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: Let it bleed (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Exile on Main St. (1972).
El millor: “Wild horses”.
El pitjor: la prohibició de la portada a Espanya.

Abans de l’edició d’aquest disc, els Rolling Stones estaven passant per un dels períodes més polèmics de la seva història. El 1968, el guitarrista Brian Jones, que havia deixat ja de ser membre de la banda i havia estat substituït per Mick Taylor, va ser trobat mort a la piscina de la seva residència i, el mateix 1971, un noi va ser assassinat en el festival d’Altamont, en plena actuació del quintet britànic, per un component dels Àngels de l’Infern, grup elegit pels Stones per realitzar tasques de vigilància. No obstant, “Sticky fingers”, número 1 a les dues bandes de l’Atlàntic, està considerat un dels millors treballs que hagi editat mai la formació anglesa i les enciclopèdies l’acostumen a considerar la seva millor obra juntament amb altres clàssics com “Aftermath” o “Beggar’s banquet”. En l’àlbum hi destaquen “Brown sugar”, número u als Estats Units; “Sway”, l’extraordinària “Wild horses”, segons la meva opinió el millor tema en la història dels Stones; "Can't you hear me knocking ?", "I got a blues" i “Sister morphine”, co-escrita amb Marianne Faithfull. Com a anècdota cal comentar que la portada, dissenyada per Andy Warhol, va ser prohibida a Espanya per la dictadura franquista.

martes, 13 de octubre de 2009

GIANNI BELLA




Lloc de naixement: Catania (Itàlia).
Gèneres: cantautor, cançó melòdica i pop.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Non si può morire dentro (1976).
El millor: la bella cançó “Non si può morire dentro”.
El pitjor: la seva època estel·lar va tenir lloc als llunyans 70.

El sicilià Gianni Bella ha estat un dels cantautors i artistes de cançó melòdica més importants d’Itàlia els últims temps. Es va iniciar com a compositor dels temes de la seva germana Marcella i després va decidir llançar-se també com a intèrpret, arribant al seu punt més alt quan va editar la bonica peça “Non si può morire dentro”. Posteriorment es va ajuntar amb el lletrista Mogol, el mateix que va acompanyar durant molts anys Lucio Battisti.

lunes, 12 de octubre de 2009

LIONEL RITCHIE




Lloc de naixement: Tuskegee (Estats Units).
Gèneres: soul, rythm & blues, pop i soft rock.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principal àlbum: Can’t slow down (1983).
El millor: “All night long”.
El pitjor: es va anar sofisticant amb el pas del temps.

Una vegada havia abandonat el grup Commodores, Lionel Richie va triomfar plenament com a solista durant bona part de la dècada dels 80. En aquest decenni va aconseguir un gran èxit amb cançons com “Truly”, la famosa “All night long”, de clara influència caribenya, o la molt comercial “Hello”, sense oblidar l’àlbum que contenia aquests dos darrers hits, “Can’t slow down”. Juntament amb el desaparegut Michael Jackson, va composar el cèlebre i solidari tema “We are the world”.

jueves, 8 de octubre de 2009

HORSES




Intèrpret: Patti Smith.
Any: 1975.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Radio Ethiopia (1976).
El millor: enorme influència cap el punk rock
El pitjor: Smith sempre ha estat bastant allunyada del gran públic.

Patti Smith, poeta admiradora de la generació Beat, va decidir donar el salt al món de la música el 1975, amb l’edició de l’àlbum “Horses”, el qual va tenir la producció de l’exmembre de The Velvet Underground John Cale, que va permetre a la cantant i guitarrista total llibertat. El treball ha estat considerat com una gran influència sobre el gènere punk, que estava a punt de realitzar el seu esclat, especialment pel que fa a la branca de Nova York i la qual va tenir com a principals bandes Blondie, Ramones, Talking Heads o Television. Òbviament, Smith va ser de les primeres intèrprets que va actuar al mític i ja desaparegut local neoyorquí CBGB. En l’obra hi destaquen una original versió del “Gloria” dels Them de Van Morrison, que obre el disc; “Birdland”, cançó de gairebé 10 minuts de durada; “Free money”, que és particularment la meva preferida, i “Break it up”.