jueves, 25 de febrero de 2010

TATTOO YOU





Grup: The Rolling Stones.
Any: 1981.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wymann i Charlie Watts.
Àlbum d’estudi precedent: Emocional rescue (1980).
Àlbum d’estudi posterior: Undercover (1983).
El millor: potser l’últim gran disc de la mítica banda britànica.
El pitjor: el que va venir després.

Els Rolling Stones havien traçat una trajectòria, durant les dècades dels 60 i 70, pràcticament irreprotxable, potser amb l’únic error de la seva breu entrada a la psicodèlia, a finals del primer d’aquests decennis. El quintet britànic havia facturat excel·lents treballs, tots dignes de trobar-se entre els millors de la música popular de tots els temps, com “Aftermath”, “Between the buttons”, “Beggar’s banquet”, “Sticky fingers”, “Exile on Main st.” o “Some girls”. Les males crítiques, no obstant, van arribar amb l’edició d’”Emotional rescue”, el 1980, encara que els anglesos es van refer ràpidament gràcies a “Tattoo you”, gravat un any més tard. El treball, considerat per a molts experts el darrer gran disc de la mítica banda britànica, compta amb una part podríem anomenar rockera, en la qual hi destaquen “Start me up” i “Hang fire”, i una segona part de balades, amb temes com “Tops”, la peca que particularment més m’agrada, i “Waiting for a friend”. Després de “Tattoo you” es va iniciar una lenta i llarga decadència d’un grup que, pel que s’ha vist des de llavors, ha viscut de les rendes.

miércoles, 24 de febrero de 2010

TIN MACHINE




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: David Bowie (veu), Reeves Gabrels (guitarra), Tony Sales (baix) i Hunt Sales (bateria).
Gèneres: rock, rock dur i grunge.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Tin Machine (1989).
El millor: el carisma de Bowie.
El pitjor: un experiment que no va acabar de funcionar.


Una de les fixacions de David Bowie ha estat sempre reinventar-se i, després de passar durant els anys 80 per una de les seves èpoques més comercials i populars, va decidir muntar un grup, tal com havia fet, de certa manera, amb els Spiders from Mars en la seva etapa com a rei del glam. El compositor anglès es va reunir amb Reeves Gabrels, que ja portava un temps col·laborant amb ell, i els germans Tony i Hunt Sales, amb els quals ja havia treballat durant els anys 70, però l’invent no va tenir massa repercussió.

martes, 23 de febrero de 2010

REFREE




Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Gèneres: pop, rock, cantautor i rock alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Els invertebrats (2007).
El millor: un dels sorgiments més interessants de la música catalana dels darrers anys.
El pitjor: no acaba de decantar-se per la faceta de cantant o la de productor.

Raül Fernández, més conegut amb el sobrenom de Refree, és una de les aparicions més importants de la que podríem anomenar la generació més indie del rock en català, de la qual també formen part grups com Antònia Font, Manel o Mishima. Refree, exintegrant de la formació Élena, ha barrejat en el seu repertori la música pop-rock amb la cançó d’autor, amb influència de Joan Manuel Serrat, i ha alternat les llengües catalana i castellana.

lunes, 22 de febrero de 2010

FASES DE LA MÚSIC POPULAR: LA NOVA CANÇÓ CATALANA




Eren els anys 60 i la dictadura franquista va fer un petit, més aviat escàs i gairebé imperceptible, pas endavant, en allò que alguns han anomenat, penso que equivocadament, com a “dictablanda”. Aquell fet va permetre que la llengua catalana, prohibida durant tot el règim del general, tingués una mica més de protagonisme en els àmbits de la literatura, el teatre o la música.

Pel que fa a la temàtica musical, va sorgir el corrent de la nova cançó catalana, conegut també com el dels Setze Jutges. El moviment va estar molt influenciat per diferents representants de la cançó d’autor francesa, entre els quals hi figuraven Jacques Brel, Georges Brassens o Georges Moustaki, i a la vegada va influenciar als cantautors de la resta de l’estat espanyol, que igualment es van sentir atrets per la música que arribava de més enllà dels Pirineus.

Almenys en alguns casos, el moviment de la nova cançó va tenir un clar rerefons polític, originant una terrible censura per part de les autoritats franquistes, a les quals combatia. Va suposar igualment, i en aquest cas en línies generals, una defensa de la llengua catalana, invalidada pel que fa a sectors tan importants com l’administratiu o judicial i pràcticament inexistent quant als diferents mitjans de comunicació.

El grup va tenir com a màxims representants Lluís Llach, Raimon (foto), Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, que aviat s'hi va desvincular, Quico Pi de la Serra, Núria Feliu, Guillermina Motta, Pere Tàpias, Ovidi Montllor, l’irònica formació de la Trinca, Pau Riba o Jaume Sisa, enllaçant aquests dos últims amb el rock laietà, el qual es considera el germen del rock en català.

jueves, 18 de febrero de 2010

TRANSFORMER




Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1972.
Àlbum d’estudi precedent: Lou Reed (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Berlin (1973).
El millor: l’àlbum més valorat, per crítica i públic, de Reed.
El pitjor: era una època en què el neoyorquí anava força perdut.

Quan va abandonar el llegendari grup The Velvet Underground (VU), Lou Reed va tenir força problemes per començar la carrera en solitari, gravant un primer àlbum de títol homònim que va passar bastant desapercebut. Posteriorment va deixar els Estats Units per viatjar a la més oberta i accessible, musicalment parlant, Anglaterra, on va trobar la inestimable i decisiva ajuda de David Bowie, llavors l’inqüestionable líder del moviment glam, de moda en aquella època. Bowie, un gran admirador de VU, li va produir a Reed el seu segon àlbum, “Transformer”, juntament amb Mick Ronson, guitarrista del compositor britànic i a més arranjador i músic d’estudi del treball analitzat. En l’obra hi destaquen fonamentalment “Walk on the wild side”, el tema més popular en la trajectòria de l’autor de Nova York, i les magnífiques “Perfect day” i “Satellite of love”, aquesta última gravada quan encara era membre de VU. Després d’aquest disc, el músic de Brooklyn va gravar “Berlin”, un dels seus millors treballs, però també una de les seves obres més fosques i pessimistes.

miércoles, 17 de febrero de 2010

QUEEN + PAUL RODGERS




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Brian May (guitarra), Roger Taylor (bateria) i Paul Rodgers (veu).
Gèneres: pop, rock, blues rock, rock dur i rock progressiu.
Dècades: 00.
Únic àlbum d’estudi: The cosmos rocks (2008).
El millor: més positiu del que s’esperava.
El pitjor: era difícil fer oblidar Freddy Mercury.

Al contrari del que esperava pràcticament tothom, arran de la mort de Freddy Mercury el 1991, Queen no ho va deixar estar i va decidir continuar de la mà del guitarrista Brian May i el bateria Roger Taylor, encara que el baixista John Deacon va optar de retirar-se de qualsevol altre projecte. El cantant elegit va ser un home de gran experiència, el qual havia estat vocalista i líder de grups com Free o Bad Company: Paul Rodgers. El trio només va gravar un àlbum d’estudi, però va significar-se per les gires, amb l’edició de tres treballs en directe.

martes, 16 de febrero de 2010

KARINA




Lloc de naixement: Jaén (Andalusia).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Karina, volumen II (1968) i Pasaporte a Dublín (1971)
El millor: una intensa època entre finals dels 60 i començaments dels 70.
El pitjor: després va arribar un període força més baix.

La cantant andalusa Karina va ser una de les grans estrelles de la música melòdica espanyola del segon lustre dels anys 60 i el primer dels 70, quan va interpretar cançons com “Las flechas del amor”, “El baúl de los recuerdos” o “Romeo y Julieta”, les quals es van convertir en grans èxits. El 1971, arran de guanyar el concurs televisiu “Pasaporte a Dublín”, va representar Espanya al festival d’Eurovisió, obtenint el segon lloc a la capital irlandesa amb “En un mundo nuevo”.