lunes, 28 de febrero de 2011

THE SLIDER




Grup: T Rex.
Any: 1972.
Formació: Marc Bolan, Steve Currie i Mickey Finn.
Àlbum d’estudi precedent: Electric warrior (1971).
Àlbum d’estudi posterior: Tanx (1973).
El millor: aclamacions unànimes de la crítica.
El pitjor: en el seu moment no va tenir massa èxit als Estats Units.

Els inicis de T Rex, banda liderada pel cantant, compositor i guitarrista Marc Bolan, es troben en la música folk, però el grup va realitzar un canvi radical i es va convertir en un dels símbols del glam rock, gènere amb el qual va gravar l’àlbum “Electric Warrior”, el primer gran èxit de la formació britànica. Posteriorment, T Rex va editar els senzills “Telegram Sam” i “Metal Guru” i tots dos van arribar al número un de les llistes del Regne Unit. Els dos hits van ser integrats en el següent elapé del grup, “The slider”, i van suposar un important impuls perquè el treball pugés fins al número quatre del rànquing britànic. L’obra, que està considerada per la crítica un dels millors àlbums de la dècada dels 70 i que ha tingut una enorme influència, per exemple cap a bandes representants del brit pop dels 90, compta també amb els temes "Rabbit fighter" i  “Ballrooms of mars”, aquest versionat pel conjunt espanyol Radio Futura.

domingo, 27 de febrero de 2011

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL PRIMER GRAN CANVI DE DAVID BOWIE




Quan hi té lloc una gran moda musical, una vegada aquesta comença a declinar, els més hàbils acostumen a canviar de registre i continuen triomfant sota uns altres paràmetres. Així va succeir amb Bob Dylan en el moment en què el folk acústic no oferia més sortides, amb els Beatles quan el beat va quedar arraconat o amb David Bowie en el període en què el glam rock s’havia convertit en una cosa semblant a un circ.

Després d’un primer àlbum de títol homònim que gairebé va passar desapercebut, “Space oddity” es va convertir en el primer disc de Bowie en comptar amb certa repercussió, però no va ser fins a l’esclat del moviment glam quan el compositor britànic, amb el seu alter ego de Ziggy Stardust, va aconseguir una gran celebritat, gràcies a discs com “Hunky dury”, l’històric “The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders form mars” o “Aladdin sane”.

Tanmateix, com succeeix amb totes les modes, i no només musicals, el glam va anar perdent transcendència en un període en què Brian Eno va abandonar Roxy Music, Peter Gabriel va deixar Genesis o Marc Bolan, el líder de T Rex, va morir en un accident de cotxe. El gènere va llavors radicalitzar-se amb bandes com The New York Dolls, tot un anticipi del que seria el punk rock, o Kiss, sense oblidar les actuacions més rebuscades i salvatges d’Alice Cooper.

Mentrestant, Bowie va decidir unir-se a un altre exintergrant del glam amb grans inquietuds, el ja citat Eno, i amb ell es va traslladar a Berlín per confeccionar l’anomenada trilogia de la llavors dividida ciutat alemanya, formada per “Low”, “Heroes” i “Lodger”. El glam i Ziggy Stardust havien quedat definitivament enrere i la música de l’intèrpret anglès comptava aleshores amb unes característiques electròniques i d’avantguarda. Aquest no seria, ni molt menys, el darrer canvi de l’artista més camaleònic de la història de la música popular.

jueves, 24 de febrero de 2011

URIAH HEEP




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació inicial: David Byron (veu), Mick Box (guitarra), Paul Newton (baix), Alex Napier (bateria) i Ken Hensley (teclats).
Altres components bàsics: John Wetton (baix).
Gèneres: rock progressiu i rock dur.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Wonderworld (1974) i High and mighty (1976).
El millor: uns magnífics 70.
El pitjor: una incessant desfilada de components.

El cantant David Byron i el guitarrista Mick Box, després d’haver coincidit en els grups Stalkers i Spice, van fundar a finals dels 60 la banda Uriah Heep, que va combinar dos dels gèneres de més impacte de l’època: el rock progressiu i el rock dur. Després d’una dècada dels 70 excel·lent, tant pel que fa a la venda d’àlbums com a l’assistència de públic als seus concerts, la formació britànica va caure en crisi amb l’arribada dels 80, període en què no cessaven els canvis de personal.

EDDY GRANT




Lloc de naixement: Plaisance (Guyana).
Gèneres: reggae.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Can’t get enough (1981) i Killer on the rampage (1982).
El millor: artista compromès.
El pitjor: a l’ombra de Bob Marley.

Nascut a l’estat de Guyana, Eddy Grant es va traslladar molt petit amb els seus pares a Londres, on es van establir definitivament. A la dècada dels 60 es va convertir en guitarrista del grup The Equals, període en què va escriure el tema “Baby come back”, que posteriorment amb un cover de Pato Banton seria un gran èxit. Més tard, Grant es va llançar en solitari i va aconseguir traçar una brillant etapa, la qual va tenir un clar compromís polític i social. The Clash va versionar la seva cançó “The police in my back”.

martes, 22 de febrero de 2011

BB KING




Lloc de naixement: Itta Bena (Estats Units).
Lloc de defunció: Las Vegas (Estats Units).
Gèneres: blues, rythm & blues i soul.
Dècades: 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Live at the Regal (1965), Lucille (1968), Completely well (1969) i Riding with the king (2000).
El millor: mite de les sis cordes.
El pitjor: normalment allunyat de l’èxit comercial.

BB King, nascut a l’estat del sud de Mississipí, està considerat un autèntic i inqüestionable geni de la guitarra elèctrica (segons la prestigiosa revista Rolling Stone és el tercer millor músic amb l’instrument, per darrere de Jimi Hendrix i Duanne Allman) i un dels grans del blues i del rythm & blues del segle XX, sense oblidar que continua en actiu durant la centúria actual. La seva influència cap a intèrprets i grups del rythm & blues britànic de la dècada dels 60 és indubtable i al llarg de la seva carrera, en la qual han destacat l’àlbum en directe “Live at the Regal”, gravat a Chicago, o “Completely well”, ha col·laborat amb artistes com Eric Clapton, un dels seus grans seguidors, o el famós quartet irlandès U 2.

lunes, 21 de febrero de 2011

PSYCHOCANDY




Grup: The Jesus & Mary Chain.
Any: 1985.
Formació: Jim Reid, William Reid, Douglas Hart i Bobby Gillespie.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Darklands (1987).
El millor: el principal treball del noise britànic.
El pitjor: el grup no va superar mai aquest àlbum.

Malgrat que el grup The Velvet Underground va passar pràcticament desapercebut, almenys pel que fa al gran públic, durant la seva etapa vigent, en el segon lustre dels anys 60, el llegat de la banda liderada per Lou Reed i John Cale no va caure en l’oblit, entre d’altres raons per la reivindicació que en van fer formacions com Sonic Youth o The Jesus & Mary Chain 20 anys després. La banda escocesa, encapçalada pels germans Jim i William Reid, i que llavors comptava amb l’actual líder de Primal Scream, Bobby Gillespie, com a bateria, va debutar el 1985 amb l’àlbum “Psychocandy”, un treball històric aclamat com un dels millors discs dels 80 i de gran influència per al rock alternatiu de la dècada següent. L’obra, que va extreure com a singles “Just like honey”, que obre l’àlbum, “Never understand” i “You trip me up”, barrejava amb habilitat els tocs melòdics amb la distorsió i el feedback.

domingo, 20 de febrero de 2011

ALL OR NOTHING




Grup: The Small Faces.
Any: 1966.
Formació: Steve Marriott, Ronnie Lane, Kenney Jones i Ian McLagan.
Gènere: rythm & blues.
Àlbum d’estudi: From the Beginning.
El millor: el gran èxit de la banda.
El pitjor: no restaven massa anys per a la separació.

Sense cap mena de dubte, The Who va ser el grup mod més famós, popular i venedor, però és possible que la banda més genuïna de la moda fos The Small Faces, formació liderada pel cantant, guitarrista i compositor Steve Marriott. El 1966, el quartet anglès va gravar el senzill “All or nothing”, compost pel mateix Marriott i el baixista Ronnie Lane, i es va convertir en el principal hit en la curta trajectòria de la formació i en número u a les llistes del Regne Unit. El tema, que va ser inclòs en l’àlbum “From the beggining”, editat ja el 1967, ha estat versionat per diferents grups i va formar part de la banda sonora del film “Made in Dagenham”, de Nigel Cole.