BLOWIN’ IN THE WIND

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1963.
Gènere: folk.
Àlbum d’estudi: The freewheelin’ Bob Dylan.
El millor: himne generacional.
El pitjor: potser no ha superat massa bé el pas del temps.

Blowin’ in the wind, primer senzill extret de “The freewheelin’ Bob Dylan”, el segon àlbum de l’autor nord-americà, va ser el primer gran clàssic del compositor de Duluth, una de les mostres cabdals de la cançó protesta i un dels innegables himnes folk de la història, arribant fins i tot a la Catalunya més progre, intel·lectual i xirucaire del decenni dels anys 60. Més o menys per la mateixa època en què Dylan la va editar, el trio Peter, Paul & Mary en va fer un cover que va arribar al número dos de les llistes dels Estats Units. Tanmateix, no van ser els únics en fer-ne una versió, doncs també n’han realitzat artistes i grups tant diversos com Joan Báez, Judy Collins, Sam Cooke, Marlene Dietrich, Astrid Gilberto, Gerard Quintana, Pete Seeger, Bruce Springsteen, Stevie Wonder, Neil Young, Grup de Folk, Hollies o Kingston Trio, entre d'altres.

LAYLA

Grup: Derek & the Dominos.
Any: 1970.
Formació: Eric Clapton, Jim Gordon, Carl Radle i Bobby Witlock.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Layla and other assorted love songs.
El millor: la unió explosiva entre Clapton i Duanne Allman.
El pitjor: la versió acústica va ser, segons la meva opinió, força inferior.

En una nova “aventura” musical d’Eric Clapton, després d’haver tocat amb Yardbirds, Bluesbreakers, Cream, Blind Faith, Plastic Ono Band i Delaney, Bonnie & Friends, el famós guitarrista britànic va formar la fugaç banda Derek & the Dominos, amb qui va gravar l’àlbum “Layla and other assorted love songs”, del qual es va extreure el senzill anomenat simplement “Layla”. La cançó va ser composta pel mateix Clapton i Jim Gordon i sembla ser que la inspiració no va ser una altra que Patty Boyd, esposa del beatle George Harrison, íntim amic de Clapton. “Layla”, en què també hi va intervenir un altre gran guitarrista, Duanne Allman, està considerada una de les grans obres de la història del rock i va tenir el 1991 un versió umplugged.

CADILLAC SOLITARIO

Grup: Loquillo y los Trogloditas.
Any: 1983.
Formació: José María Sanz Loquillo, Ricard Puigdomènech, José Simón i Jordi Vila.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: El ritmo del garage.
El millor: la popularitat que la cançó va assolir a la versió en directe.
El pitjor: però hi havia un original de 1983.

Malgrat que Loquillo habitava al barri barceloní del Clot i que la seva banda d’acompanyament de llavors, els Trogloditas, eren originaris de la comarca d’Osona, tots plegats van involucrar-se en la movida madrilenya, que va aconseguir el seu punt àlgid entre finals dels 70 i el primer lustre dels 80. L’àlbum “El ritmo del garage” va ser un dels treballs cabdals de l’associació pel que fa a aquella època i el treball va lliurar peces com la de títol homònim, que Loquillo va interpretar també amb Alaska, musa de la movida, i “Cadillac soltario”, una de les cançons més populars de l’artista barceloní i una de les composicions més destacades de Sabino Méndez. No obstant, el tema va prendre encara més rellevància en la versió en directe a l’antiga sala Zeleste de Barcelona, realitzada uns anys més tard.

JOSEP MARIA ESPINÀS

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Gèneres: nova cançó catalana, cantautor, cançó infantil i cançó tradicional.
Dècades: 60.
El millor: clau en el naixement del moviment de la nova cançó.
El pitjor: molt més conegut per les seves facetes d’escriptor i articulista.

Josep Maria Espinàs és molt més conegut en les seves versions d’escriptor, per la qual ha guanyat el premi Joanot Martorell, i d’articulista, en què ha obtingut el guardó Guimerà i ha col·laborat en els mitjans Avui i El Periódico de Catalunya, diari on hi escriu actualment. Tanmateix, Espinàs, que també ha treballat a la televisió, és un gran admirador del mític cantautor de Seta Georges Brassens i va ser un home clau per a l’aparició del moviment de la nova cançó catalana, sense oblidar que va escriure la lletra de l’himne del FC Barcelona.

THE FREEWHEELIN’ BOB DYLAN

Intèrpret: Bob Dylan.
Any: 1963.
Àlbum d’estudi precedent: Bob Dylan (1962).
Àlbum d’estudi posterior: The times they are a-changin’ (1963).
El millor: potser la millor mostra de protest song de la història de la música popular.
El pitjor: més èxit a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units.

Bob Dylan va ser descobert en els locals del bohemi barri novaiorquès del Greenwich Village i va debutar amb un àlbum de títol homònim que no va tenir una gran transcendència. Per aquest motiu, el segon treball del cantautor nord-americà, “The freewheelin’ Bob Dylan”, està considerada la primera gran obra del compositor de Minnesota. En el disc s’hi barregen les cançons de protesta, en el període en què Dylan era més combatiu en la lluita a favor dels drets humans, les peces d’amor i també alguns temes en què hi predomina l’humor. Sense cap mena de dubte, la pista més important de l’àlbum és el clàssic “Blowin’ in the wind”, un autèntic himne generacional, fins i tot en els ambients més progres de la Catalunya dels anys 60. Altres cançons significatives són “Girl from the north country” o “Masters of war”. El treball va situar Dylan al cim de la popularitat, tant a nivell nacional com internacional.

PERFECT DAY (CANÇÓ)

Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1972.
Gènere: rock urbà.
Àlbum d’estudi: Transformer.
El millor: un dels grans clàssics del compositor de Brooklyn.
El pitjor: que la gran popularitat li arribés a través d’un film.

Quan Lou Reed va abandonar la llegendària banda The Velvet Underground, va tenir força problemes per aconseguir triomfar en solitari, fet que va assolir arran de marxar a Anglaterra i de trobar la vital ajuda de David Bowie, que li va produir l’àlbum glam “Transformer”, potser el millor treball que mai hagi realitzat el cantautor novaiorquès. En els disc hi destacaven els temes “Satellite of love”, el popular “Walk in the wild side” i “Perfect day”. Aquest últim, amb una de les tornades més accessibles de Reed, és la meva cançó preferida de l’intèrpret nord-americà. La peça, de caràcter irònic, va tenir, unes dues dècades més tard de la seva composició, una important empenta gràcies a la pel·lícula britànica “Trainspotting”, que la va col·locar a la seva banda sonora.

MESSAGE IN A BOTTLE

Grup: The Police.
Any: 1979.
Formació: Sting, Andy Summers i Stewart Copeland.
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: Regatta de blanc.
El millor: no passa el temps per aquesta cançó.
El pitjor: que no compti amb la fama d’”Every breath you take”.

“Regatta de Blanc” va ser el segon àlbum del trio The Police, la seva consolidació al mercat britànic, l’arribada clara del grup al rànquing nord-americà i un dels grans treballs del moviment de la new wave. El primer senzill extret del disc va ser “Message in a bottle”, número u al Regne Unit, però sense un èxit espectacular a l’altre costat de l’Atlàntic, on no va poder situar-se entre els 50 primers de les llistes. El tema és una de les grans peces de la banda liderada per Sting, segons la meva opinió infinitament millor que el popular “Every breath you take”, gravat pocs anys més tard, però crec que lleugerament inferior que “Roxanne”, “So lonely” i “Don’t stand so close to me”, els singles del primer àlbum de la formació, “Outlandos d’amour”.