IT’S A SHAME ABOUT RAY (ÀLBUM)

Grup: The Lemonheads.
Any: 1992.
Formació: Evan Dando, Juliana Hatfield i David Ryan.
Àlbum d’estudi anterior: Lovey (1990).
Àlbum d’estudi posterior: Come on feel the Lemonheads (1993).
El millor: el moment àlgid en la trajectòria del grup.
El pitjor: l’èxit no va servir per millorar la regularitat de la banda.

The Lemonheads va ser una de les moltes bandes indies, aparegudes durant el segon lustre de la dècada dels 90, que va contribuir en el revival del gènere punk. Quan la formació nord-americana va editar el seu cinquè treball d’estudi, “It’s a shame about Ray”, només restava com a membre original del grup el cantant, guitarrista, compositor i líder Evan Dando, que al llarg de la trajectòria del conjunt ha realitzat nombrosos canvis, començant pels dels altres fundadors, Ben Deily i Jesse Peretz. L’àlbum analitzat, que va suposar amb diferència el gran triomf del grup, és una recopilació de cançons bastant accessibles, melòdiques i properes al pop, entre les quals hi destaquen la que dóna títol al disc, “Confetti” i “Rudderless”, la meva preferida, sense oblidar un cover del "Mrs. Robinson" de Simon & Garfunkel.

THE CARS (ÀLBUM)

Grup: The Cars.
Any: 1978.
Formació: Ric Ocasek, Elliot Easton, Benjamin Orr, David Robinson i Greg Hawkes.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Candy – o (1979).
El millor: “Just what i needed”.
El pitjor: després del seu debut, el grup va anar clarament a menys.

The Cars va ser una de les principals bandes de la new wave nord-americana, mitjançant una música d’un marcat estil pop, encara que algunes de les seves cançons es veien una mica influenciades pels contemporanis Talking Heads. L’album de títol homònim va suposar un dels grans debuts en la història de la música popular, aconseguint tant el beneplàcit del públic com de la crítica. En el treball hi destaquen pràcticament les nou peces que hi formen part, però mereixen un apartat especial “My best friend’s girl”, “You’re all i’ve got tonight”, “Moving in stereo” i de manera especial “Just what i needed”, sens dubte un dels millors temes gravats durant el segon lustre dels 70. Malgrat l’èxit del disc, el grup liderat per Rik Ocasek va anar perdent força amb el pas dels anys.

BLUR (ÀLBUM)

Grup: Blur.
Any: 1997.
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Àlbum d’estudi anterior: The great escape (1995).
Àlbum d’estudi posterior: 13 (1999).
El millor: plena maduresa de la banda anglesa.
El pitjor: els hi va costar molt aconseguir l’èxit a Amèrica.

El quartet anglès Blur va ser, juntament amb Oasis, la banda capdavantera i més popular de la moda del brit pop, moviment en què la formació liderada pel cantant i compositor Damon Albarn va arribar al seu cim amb l’excel•lent àlbum “Parklife”, segons la meva opinió el seu millor treball juntament amb el disc analitzat. L’obra de títol homònim, el cinquè àlbum d’estudi del grup, va suposar l’abandonament definitiu dels paràmetres del brit pop, circumstància que ja s’observava a “The great escape”. Es tracta d’un àlbum bastant eclèctic, amb la introducció de gèneres com l’electrònica o la psicodèlia, on hi destaquen brillants temes com “Beetlebum”, primer single del disc i amb una clara influència dels Beatles de l’última època; la popular i explosiva “Song 2”, amb un gran èxit als Estats Units, país fins aleshores esquiu; “On your own” o “You are the great”, en la línia dels seus admirats Kinks.

MONCHO

Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: bolero i world music.
Principal àlbum: Paraules d’amor (1993).
El millor: gran del bolero.
El pitjor: molts anys actuant en petites sales.

Ramon Calabuch, conegut artísticament com a Moncho, és un gitano del barri de Gràcia, on va coincidir amb el Pescaílla, que ha acabat triomfant plenament com a intèrpret de boleros, utilitzant tant la llengua catalana com la castellana i versionant autors com Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Quico Pi de la Serra o Augusto Algueró. Al llarg de la seva carrera ha col•laborat amb artistes com Dyango, Alejandro Sanz, Mayte Martín, Miguel Poveda o Lolita.

VEUS BÚLGARES

Lloc de fundació: Sofia (Bulgària).
Directora: Dora Hristova.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: world music i new age.
Principal àlbum: Volum II (1987).
El millor: una excel•lent tècnica vocal.
El pitjor: sembla que l’impacte que el seu dia va provocar, ha minvat una mica.

Les veus búlgares van tenir el seu debut l’any 1952, és a dir durant els inicis de l’era comunista, però no va ser fins els anys 70 quan es van internacionalitzar, gràcies al descobriment del suís Marcel Cellier, que els hi va produir el 1975 el primer àlbum, mentre el segon treball, editat el 1987, va servir perquè l’èxit tingués abast planetari, fins el punt d’obtenir un premi Grammy el 1990. Les diferents intèrprets han actuat als cinc continents mitjançant unes veus prodigioses, de gran harmonia, tècnicament impecables i d’una aura màgica.

DAVID BISBAL

Lloc de naixement: Almeria (Andalusia).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop i cançó melòdica.
Principal àlbum: Bulería (2004).
El millor: de la tele a la glòria.
El pitjor: més del mateix.

Malgrat que Rosa López va aconseguir la victòria en la primera edició del popular programa de televisió “Operación triunfo”, han estat David Bisbal i David Bustamante, segon i tercer respectivament, els que han tingut una carrera posterior de més èxit. L’andalús Bisbal fins i tot s’ha convertit en un dels cantants més admirats de l’estat espanyol els últims temps, amb una legió de fans al país i també a l’Amèrica Llatina. L’intèrpret d’Almeria, que ha venut una gran quantitat de discs, compta igualment amb un Grammy llatí.

THE INCREDIBLE STRING BAND

Lloc de fundació: Edimburg (Escòcia).
Formació inicial: Mike Heron (veu i guitarra), Clive Palmer (veu, guitarra i banjo) i Robin Williamson (veu, guitarra, violí i mandolina).
Dècades: 60 i 70.
Gèneres: folk, folk rock, rock psicodèlic, world music i jam band.
Principal àlbum: The hangman’s beautiful daughter (1968).
El millor: pioners en varis aspectes.
El pitjor: van ocupar un petit espai, imperceptible des de molts sectors.

Mike Heron, que havia format part d’alguns grups escocesos, i Clive Palmer i Robin Williamson, que ja havien col•laborat amb anterioritat, van formar The Incredible String Band, un dels primers grups britànics en usar la psicodèlia, la qual va fusionar amb un folk d’arrels celtes, i en utilitzar instruments molt poc usuals fins llavors en el panorama pop-rock, com el violí, el banjo o la mandolina. La formació va arribar al seu punt àlgid mitjançant l’àlbum “The hangman’s beautiful daughter”.