EMPLOYMENT

Grup: Kaiser Chiefs.

Any: 2005.

Formació: Ricky Wilson, Andrew White, Simon Rix, Vijay Mistry i Nick Baines.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Yours truly, angry mob (2007).
El millor: un celebrat debut.
El pitjor: segurament segueix sent el millor àlbum del grup.

Mitjan la primera dècada de l’actual segle va aparèixer “Employment”, l’àlbum de debut de Kaiser Chiefs, banda anglesa fundada a la industrial ciutat de Leeds, al nord del país. El disc compta amb diferents influències, com del moviment mod, en especial del trio The Jam; del punk rock, en un període de revival del gènere; de la posterior new wave i del recent brit pop, sobretot pel que fa al quartet Blur. El treball, molt elogiat per la premsa especialitzada, ha suposat un dels debuts més triomfants al Regne Unit del que portem de segle, aconseguint arribar al número dos de les llistes britàniques i sent un dels discs més venguts de l’any 2005, gràcies fonamentalment a temes que ja són clàssics del pop-rock anglès com “Every day i love less and less”, “I predict a riot” o “Oh my God”. Posteriorment a l’edició de l’àlbum, el quintet liderat per Ricky Wilson no ha estat tan afortunat.



LAMPARETES

Grup: Antònia Font.

Any: 2011.

Formació: Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Joan Roca, Pere Debon i Jaume Manresa.
Àlbum d’estudi anterior: Batiscafo Katiuscas (2006).
Àlbum d’estudi posterior: Vostè és aquí (2012).
El millor: complert el repte d’igualar o fins i tot millorar el seu antecessor.
El pitjor: els anys que es van fer esperar.

La trajectòria del quintet mallorquí Antònia Font, liderat pel guitarrista i compositor d’aires surrealistes Joan Miquel Oliver, va passar bastant desapercebuda fins a la confecció del seu tercer àlbum, “Alegria”, que va situar el grup com un dels més populars en llengua catalana. La consolidació de la formació de Palma va arribar amb “Taxi” i sobretot “Batiscafo Katiuscas”, el qual va donar fama a la banda balear més enllà de la delimitació de les terres on es desenvolupa l’idioma català. No obstant, llavors es va obrir un llarg parèntesi, el qual es va aprofitar per llançar “Coser y cantar”, un disc d’èxits amb arranjaments simfònics. “Lamparetes”, gravat cinc anys més tard del seu darrer àlbum d’estudi, va suposar el retorn del grup i una mostra que a Oliver no se li havien acabat, ni molt menys, les idees. En el disc hi destaquen cançons alegres i accessibles, com “Me sobren les paraules” i “Calgary 88”, així com temes més introspectius com “Clint Eastwood”, “Boreal”, “Els canons de Navarone” o “Carreteres que no van enlloc”. 

ALLIGATOR

Grup: The National.
Any: 2005.
Formació: Matt Berninger, Aaron Dessner, Bryce Dessner, Bryan Devendorf i Scott Devendorf.
Àlbum d’estudi anterior: Sad songs for dirty lovers (2003).
Àlbum d’estudi posterior: Boxer (2007).
El millor: el primer gran èxit de la banda de Brooklyn.
El pitjor: no és el seu àlbum més elogiat.

El quintet novaiorquès The National va iniciar la seva trajectòria amb un tipus de música semblant al postpunk que es realitzava a inicis de la dècada dels 80, fonamentalment al Regne Unit, però a partir del seu tercer àlbum, “Alligator”, la banda de Brooklyn va canviar el seu registre, va aconseguir triomfar de forma plena i es va convertir en una de les formacions alternatives més importants dels Estats Units. El treball va rebre aclamacions de la premsa especialitzada, però aquesta elogiaria amb més força les seves dues següents obres: “Boxer” i “High violet”, disc que molt experts consideren que és el millor realitzat mai pel grup encapçalat pel cantant i compositor Matt Berninger. En l’àlbum es troben cançons com “Secret meeting”, “Karen”, “Baby, we’ll be fine”, “All the wine”, “The geese of Beverly road” i la magnífica “Friend of mine”, que altrament no és dels temes més populars del treball.

LET IT BE (ÀLBUM)

Grup: The Beatles.

Any: 1970.

Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Àlbum d’estudi anterior: Abbey road (1969).
Àlbum d’estudi posterior: cap.
El millor: la cançó de títol homònim.
El pitjor: unes relacions molt tenses.

“Let it be” és l’últim àlbum que va editar el quartet de Liverpool, encara que la seva gravació va tenir lloc abans d’”Abbey road”. Quan es van portar a terme les sessions de l’album analitzat, les relacions entre els membres del mític grup eren molt tenses, especialment entre Paul McCartney i la resta de components, amb John Lennon al capdavant. L’animadversió era tan òbvia, que quan el disc va sortir a la venda, la banda ja ho havia deixat estar. Després d’una primera versió que no va satisfer els músics, es va realitzar una segona mitjançant la producció de Phil Spector, que va utilitzar com a eina la seva reconeguda tècnica anomenada com a “mur del so”. Malgrat els canvis, “Let it be” està considerat un dels treballs menys valorats de la llegendària formació i una de les poques obres que no compta amb la màxima puntuació de les diferents publicacions. Entre les cançons que hi tenen lloc a l’àlbum, segons les seves diferents versions, es troben la peça de títol homònim, la comercial “Get back”, “Across the universe”, “The long and winding road” o l’extraordinària “Don’t let me down”, un dels temes més infravalorats del grup.

THEIR GREATEST HITS (1971 – 1975)



Grup: The Eagles.

Any: 1976.

Formació: Don Henley, Glenn Frey, Don Felder, Randy Meisner i Bernie Leadon.
Àlbum d’estudi anterior: One of these nights (1975).
Àlbum d’estudi posterior: Hotel California (1976).
El millor: l’àlbum més vengut als Estats Units fins la irrupció de “Thriller”.
El pitjor: no quedava massa temps de vigència del grup.

Des de que el desaparegut Gram Parsons va fusionar el country i el rock durant el segon lustre de la dècada dels 60, una gran quantitat d’intèrprets i grups es va apuntar a la moda, entre els quals es trobava la banda The Eagles. Aquesta formació, després de gravar quatre àlbums d’estudi, en què hi va destacar la gravació “Desperado”, va decidir realitzar un disc recopilatori, que va obtenir un èxit sense precedents als Estats Units, fins el punt que l’edició es va convertir en l’àlbum més vengut en la història del país, mantenint aquest privilegi fins que sis anys després el “Thriller” de Michael Jackson va establir una nova marca, la qual continua vigent. 1976 va ser un any històric per a The Eagles, doncs aquell mateix any va gravar el seu àlbum d’estudi de més èxit, “Hotel California”, que igualment va assolir unes vendes espectaculars. Entre els temes del disc analitzat es troben clàssics com “Desperado”, “Tequila sunrise”, “Take it easy”, una composició del cantautor Jackson Browne, o “One of these nights”.

GOO

Grup: Sonic Youth.

Any: 1990.

Formació: Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon i Steve Shelley.
Àlbum d’estudi anterior: Daydream nation (1988).
Àlbum d’estudi posterior: Dirty (1992).
El millor: es tanca una extraordinària sèrie de quatre àlbums.
El pitjor: era molt complicat superar “Daydream nation”.

Després de l’excel•lent “Daydream nation”, el qual podríem considerar l’obra cabdal del noise rock, Sonic Youth va fitxar per una multinacional discogràfica, concretament Geffen Records, fet que no va impedir als seus components seguir comptant amb total llibertat i independència i realitzar la música que la banda nord-americana desitjava portar a terme. Malgrat tot, “Goo”, el primer àlbum gravat amb la major, és per alguns experts el disc més accessible gravat mai pel quartet de Nova York, que no va tenir, altrament, un gran èxit a les llistes Billboard, doncs no va superar el número 96 del rànquing. El treball, que va propiciar una gira pels Estats Units, la Gran Bretanya i el continent europeu, va extreure cançons com “Dirty boots”, que obre l’àlbum; “Tunic (song for Karen)", dedicada a la desapareguda cantant Karen Carpenter; “Kool thing”, que va tenir un important èxit com a single a les dues bandes de l’Atlàntic, i “Disappear”.

LONDON, 0 – HULL, 4

Grup: The Housemartins.
Any: 1986.
Formació: P. D. Heaton, Stan Cullimore, Norman Cook i Hugh Whitaker.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The people who grinned themselves to death (1987).
El millor: una mica d’aire fresc.
El pitjor: musicalment parlant, sense complicar-se la vida.

Va arribar un moment, durant el decenni dels anys 80 del segle passat, i no només pel que fa al món de la música, que aspectes com la domesticació, l’excessiu sentit comercial, el valor de la imatge, el conservadurisme i allò considerat políticament correcte van arribar a un nivell excessiu. Mitjan la dècada, però, el quartet The Housemartins va canviar una mica la situació, mitjançant una imatge molt planera i escassament sofisticada, un pop directe, fresc i molt senzill, una música de tipus elèctric i tradicional, que va deixar de banda la moda tecno, i crítiques al capitalisme, en una curiosa barreja entre cristianisme i marxisme, en un període en què el Regne Unit estava gestionat per la mà de ferro de Margaret Thatcher. “London, 0 – Hull, 4”, va ser el primer àlbum d’estudi dels dos que va editar la banda liderada per P. D. Heaton, en què hi destaquen els singles “Happy hour”, “Flag day”, “Wait for a minute” i “Sheep”.