HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SLY & THE FAMILY STONE

De l’època més combativa del rock afroamericà, va destacar fermament la banda Sly & the Family Stone, conjunt fundat a la llavors ciutat hippy de San Francisco i que va ser també un dels primer grups multiracials de la història de la música popular, doncs en la formació es van integrar igualment components de raça blanca.

Els germans Sly Stone (veu i diferents instruments) i Freddie Stone (veu i guitarra) van ajuntar els seus respectius grups, Sly & the Stoners i The Stone Souls respectivament, per formar una nova banda, en la qual van entrar Larry Graham (baix), Gregg Errico (bateria), Cynthia Robinson (trompeta), Jerry Martini (saxofon) i, més tard, Rose Stone (veu i teclats), germana dels dos líders.

La formació, que va rebre una important influència de mites com James Brown o Jimi Hendrix, va usar en el seu repertori multitud de gèneres, com rythm & blues, soul, funk, pop, rock i psicodèlia; va caracteritzar-se per les seves lletres de lluita social i política, en el marc del black power; va actuar a l’històric festival de Woodstock, en un moment en què encara no es trobava en el seu període àlgid, i la seva música va ser fonamental per a l’aparició d’estils com el hip hop.

Després d’editar dos àlbums cabdals de l’era daurada de la música funk, “Stand !” i “There’s a riot goin’ on”, el grup va entrar en una profunda crisi, sobretot per la greu addicció a les drogues dels seus components, que van decidir dissoldre l’associació. Posteriorment, Sly, que també va exercir de productor, va continuar en solitari, malgrat ser arrestat per possessió d’estupefaents.

RIDE

Lloc de fundació: Oxford (Anglaterra).

Formació: Mark Gardener (veu i guitarra), Andy Bell (veu, guitarra, piano i harmònica), Steve Queralt (baix) i Laurence Colbert (bateria).

Dècada estel•lar: 90.
Gèneres: rock alternatiu, nova psicodèlia i shoegazing.
Principal àlbum: Nowhere (1990).
Altres àlbums d’estudi: Going blank again (1992), Carnival of light (1994), Tarantula (1996) i Weather diaries (2017).
El millor: una de les grans bandes indies britàniques dels 90.
El pitjor: la inestabilitat.

Força influenciats pels irlandesos My Bloody Valentine i, per tant, un dels grups cabdals de la moda shoegazing, el quartet Ride està considerat un dels principals grups del rock independent britànic del decenni dels 90. El seu àlbum de debut, “Nowhere”, va ser aclamat per la crítica especialitzada, que l’ha deixat com una de les grans obres de l’última dècada del segle XX. No obstant, Ride ha estat sempre un grup inestable i ha tingut ja dues separacions, en una de les quals Andy Bell va aprofitar per convertir-se en baixista d’Oasis. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: GEORGE CLINTON

Admirador de mites com James Brown, Jimi Hendrix o Sly Stone, George Clinton, que havia estat el frontman del grup Parliaments, es va convertir durant la dècada dels 70 en un dels màxims exponents de l’era daurada de la música funk, època en què va crear dues bandes decisives del gènere: Funkadelic i Parliament.

D’una banda, Funkadelic va ser una formació que, amb la inclusió de la psicodèlia al seu repertori, va alternar els estils rythm & blues, soul i funk. Influït per Jimi Hendrix i Sly Stone, el conjunt nord-americà va confeccionar unes lletres combatives, de caràcter polític i social, en el marc del corrent de lluita del black power.

D’altra banda, l’associació Parliament va constituir una macrobanda d’uns 50 músics que va estar força influenciada pel llegendari James Brown, el rythm & blues de Chicago i la música soul pop de la discogràfica Tamla Motown, el segell fundat a Detroit per Berry Gordy.

A començaments dels anys 80, Clinton va decidir dissoldre les dues formacions i es va llençar en solitari, període en què van destacar els àlbums “Computer games” i “Urban danceflour guerrillas”. Les seves composicions de protesta urbana han estat una indubtable influència per a les diferents bandes de hip hop, amb Public Enemy al capdavant. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL FUNK

No he estat mai un seguidor i amant de la música funk, però es tracta d’un gènere que respecto profundament, entre d’altres coses, perquè el que feia llavors la població afroamericana dels Estats Units em sembla elogiable, en una època presidida per la recerca i la reivindicació dels drets civils, amb el mític Martin Luther King al capdavant, i l’adveniment del Black Power, quan atletes negres nord-americans, al pujar al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic, van alçar el puny enfundat en un guant fosc en senyal de protesta.

Pel que respecta estrictament a la temàtica musical, cal explicar que el blues, durant les dècades dels 50 i 60, va evolucionar cap al rythm & blues; més tard, en el segon lustre del decenni dels 60, cap el soul i posteriorment, entre finals d’aquella dècada i l’inici dels anys 70, cap el funk, que, per la seva part, va ser clau per a l’aparició dels gèneres de la disco music, el rap i el hip hop. En resum, l’estil va ser un esglaó més en la progressió rítmica i ballable de la música negra.

Altres característiques de la música funk, que va tenir el seu auge en la quasi totalitat de la dècada dels anys 70, van ser la importància del baix elèctric i els instruments de percussió i vent, així com, en alguns casos, les característiques combatives i de protesta de la lírica, especialment pel que fa a la reivindicació dels drets per a la població afroamericana.

Entre els solistes i les bandes funk més representatives, d’una banda hi van haver veterans del blues, rythm & blues i soul com James Brown, potser el músic negre més influent de la història; Marvin Gaye, un dels primers compositors afroamericans en realitzar discs basats en la protest song; Stevie Wonder, que va assolir llavors plena maduresa després de triomfar com a artista adolescent, o el conjunt The Temptations, que va editar aleshores l’èxit “Papa was a rolling stone”.

D’altra banda cal significar George Clinton, potser el compositor més reivindicat del gènere i creador de les associacions Funkadelic i Parliament; Curtis Mayfield (foto), exlíder del grup The Impressions i màxim protagonista de la moda del blaxploitation; Isaak Hayes, compositor de la banda sonora de la pel•lícula “Shaft”; Sly & the Family Stone, segurament la formació que més va caracteritzar-se per la lluita social i el black power, encara que igualment disposava de músics blancs; Earth, Wind & Fire, amb continuats hits com “September”; Kool & the Gang, que triomfaria també mitjançant la música disco col•laborant en el film “Saturday night fever”; Tavares i moltes altres bandes.

Si bé és veritat, com ja s’ha indicat, que la gran època del gènere funk va ser el decenni dels 70, l’estil ha continuat vigent al llarg del temps, tal com ho demostren els treballs de grans estrelles com Michael Jackson o Prince, tenint en compte també el seu impacte en la música de la població blanca, de manera molt significativa en el grup californià Red Hot Chili Peppers.

SO LONG MARIANNE

Intèrpret: Leonard Cohen.

Any: 1966.

Gènere: folk.
Àlbum d’estudi: Songs of Leonard Cohen.
El millor: una de les cançons més belles de la música popular.
El pitjor: enfosquida per “Suzanne”.

Quan el poeta, narrador, cantant, compositor i músic canadenc Leonard Cohen va editar el seu primer àlbum, “Songs of Leonard Cohen”, era un home veterà, que ja havia superat la trentena i que portava força temps exercint d’escriptor d’èxit. En el referit treball hi destaquen fonamentalment dues cançons, la cèlebre i popular “Suzanne” i “So log Marianne”, bella i poètica peça que sempre ha estat una mica a l’ombra de la primera. Es comenta que el tema està dedicat a Marianne Jensen, dona noruega que Cohen va conèixer en una illa grega, de qui es va enamorar i amb qui va viatjar posteriorment a Oslo, abans que tots dos mantinguessin una relació sentimental que va transcórrer a les ciutats de Nova York i Mont-real, ciutat natal del trobador. “So long Marianne” ha estat versionada pel compositor gal•lès John Cale, la cantautora novaiorquesa Suzanne Vega, el músic indie de Los Angeles Beck Hansen o la cantant madrilenya Russian Red. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES SOLISTES i BANDES PUNK



John Cale (foto). Integrant de la mítica banda experimental The Velvet Underground (VU), de la qual en va ser el líder juntament amb Lou Reed, el gal•lès John Cale va abandonar el grup després del segon àlbum de la formació, l’avantguardista i revolucionari “White light, white heat”, per discrepàncies amb el compositor de Brooklyn. Com a solista va continuar una tendència similar a la que va portar a terme amb VU, encara que va fer un parèntesi amb el més sofisticat i asserenat treball “Paris 1919”, un dels discs més elogiats de la dècada dels 70. A finals del decenni va gravar al CBGB el disc “Sabotage / live” i, bastants anys més tard i arran de la mort del pintor pop Andy Warhol, productor de l’obra inicial de VU, es va reunir amb Reed per dedicar-li “Songs from Drella”.

Nina Hagen. Nascuda a l’Alemanya comunista, va editar dos discs en alemany i es va traslladar més tard a Califòrnia, on va utilitzar la llengua anglesa en els seus treballs i va tenir una etapa força popular durant la dècada dels 80, curiosament quan el punk rock havia perdut transcendència, en una etapa en què va caracteritzar-se per l’extravagància, els actes polèmics i la temàtica religiosa, extraterrestre i animalista. Posteriorment, va perdre força fins el punt de desaparèixer totalment del primer pla musical.

The Buzzcoks. Banda formada per Pete Shelley (veu i guitarra), Steve Diggle (guitarra), Steve Garvay (baix) i John Maher (bateria). El quartet va triomfar amb el seu primer àlbum, “Another music in different kitchen”; va ser un dels primers conjunts de l’escena Manchester, en la qual més tard hi formarien part Joy Division, New Order o Happy Mondays, i, arran de la crisi del punk, va obrir-se camí en altres gèneres. Més tard, el grup va anar perdent força, sobretot quan un component posterior, Howard Devoto (veu), va fundar Magazine, una de les principals formacions que van marcar la New Wave.

The Damned. Grup integrat per Dave Vanian (veu), Brian James (guitarra), Captain Sensible (baix) i Rat Scabies (bateria). Va ser la primera banda punk britànica en gravar un disc, concretament el single “New Rose”, que més tard es va incloure en l’àlbum “Damned, Damned, Damned”, encara que després el quartet es va veure eclipsat per formacions com The Sex Pistols i The Clash. Amb la decadència de la moda punk, Damned es va introduir en el rock sinistre i va iniciar una època molt inestable, fins el punt que Dave Vanian en va acabar sent l’únic membre fix.

Dead Boys. Conjunt fundat per Stiv Bators (veu), Cheetah Chrome (guitarra), James Zero (guitarra), Jeff Magnum (baix) i Johnny Blitz (bateria). Després d’abandonar Ohio, el quintet es va traslladar a Nova York, on va ser una de les bandes assídues del local CBGB, mentre que, juntament amb Ramones, va ser la formació punk nord-americana que va seguir més clarament les característiques del gènere al Regne Unit. Durant el decenni dels 80, els Dead Boys van iniciar una clara inestabilitat.

Dead Kennedys. Grup integrat per Jello Biafra (veu), indiscutible líder de la formació; East Bay Ray (guitarra), 6025 (guitarra), Klaus Flouride (baix i veu) i Ted (bateria). La banda, fundada a San Francisco, va utilitzar els gèneres punk rock, garage rock i hardcore, sent en aquest últim estil pionera, mentre va usar l’humor, la sàtira i el sarcasme en les seves lletres, factors en què va rebre la influència de Frank Zappa i The Sex Pistols. Conjunt molt polititzat, va anar degenerant amb el pas del temps.

The Stranglers. Grup format per Hugh Cornwell (veu i guitarra) i Jean – Jacques Burnel (veu i baix), líders de la banda, a qui es van unir Jet Black (bateria) i Dave Greenfield (teclats). El conjunt anglès, en plena època punk, va triomfar mitjançant l’emblemàtic àlbum “No more heroes” i, molt especialment, amb el senzill d’idèntic títol. Posteriorment, Stranglers es va unir en el corrent de la New Wave, període en què van obtenir l’èxit gràcies al tema “Always the sun”, que es va incloure en el treball "Dreamtime".

Richard Hell & the Voidoits. Un dels pioners del punk novaiorquès, el cantant i baixista Richard Hell, que va formar part de les bandes The Neon Boys, The Heartbreackers i els emblemàtics Television, va fundar The Voidoits amb Robert Quine (guitarra i veu), Ivan Julian (guitarra i veu) i Marc Bell (bateria). El grup només va editar dos àlbums, encara que l’inicial, “Blank generation”, ha estat abastament reivindicat al llarg del temps i es tracta d’una de les obres cabdals del punk nord-americà. Fan de la llegendària formació The Rolling Stones, Hell es va veure molt influenciat per The Velvet Underground i The Stooges, va fer ús també del garage rock, va ser un dels músics referencials del CBGB i, com Patti Smith, va exercir l’art de la poesia.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL CBGB

Molts han estat els locals emblemàtics de la música popular i es podria parlar, per exemple, de l’Apollo, a la zona del Harlem de Nova York; el Café Wha ?, al barri de Greenwich Village, també a la gran Poma; el Whisky a Go Go, a los Angeles, o l’UFO, al Londres psicodèlic, però potser cap va tenir tanta ressonància com el ja desaparegut CBGB.

El local CBGB, com així ho indicaven les sigles de l’establiment, en un principi va ser instal•lat per oferir concerts de country, blues i bluegrass, però, mitjan la dècada dels 70, l’espai, ubicat al districte novaiorquès de Manhattan, va oferir un radical tomb pel que fa a la seva oferta musical.

S’explica que Tom Verlaine, cantant, guitarrista i líder del grup Television, es va convertir en assidu del CBGB i va ser capaç de convèncer l’empresari del local, Hilly Kristal, per canviar la tendència artística de la sala, que finalment es va convertir en el principal feu tant del punk com de la posterior New Wave que van tenir la seva seu a la ciutat de Nova York.

D’aquesta forma, van actuar a l’emblemàtic espai de Manhattan solistes com John Cale, exintegrant de la llegendària banda The Velvet Underground, o Patti Smith, així com bandes com Blondie, Ramones, Talking Heads, els citats Television o The Voidoits. Igualment, van tocar formacions pertanyents al punk britànic, com The Damned; conjunts que van protagonitzar anys més tard un revival punk, com Good Charlotte o Green Day, i fins i tot grups que no formaven part del gènere, com The Police, que hi va fer el seu debut als Estats Units, o U2.

Tanmateix, l’associació veïnal de l’immoble on es trobava ubicat el local va denunciar el CBGB per morositat i, malgrat una lluita popular per salvar la sala, no es poder evitar el seu tancament, que va tenir lloc l’any 2006 després d’una actuació de Patti Smith.