martes, 8 de noviembre de 2016

FASES DE LA MÚSICA ROCK: 50 ANYS DE LA CONTRACULTURA DE LES FLORS










Aquest any 2016 s’han complert 50 anys, mig segle ja, de l’aparició de la contracultura hippy a la ciutat californiana de San Francisco. Particularment, em sorprèn que, almenys aquí a Catalunya o a la resta de l’estat espanyol, no s’hagin portat a terme memorials, exposicions, conferències o reportatges, a diferència d’allò que ha succeït amb els 40 anys del sorgiment del moviment punk. És possible que en el pròxim 2017, quan es compleixin cinc dècades de l’estiu de la pau, l’amor i les flors, el període àlgid del flower power, hi tingui lloc algun recordatori important.

El corrent hippy, com totes les modes que han tingut lloc en la història de la cultura popular, va tenir factors positius i d’altres que no ho van ser tant, i potser aquests últims han estat determinants per aquesta manca de celebracions. Entre els primers cal remarcar bandes que han passat a la història del rock, com han estat els casos de The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Jimi Hendrix Experience o Big Brother & the Holding Company, que va tenir com a vocalista Jonis Joplin, sense oblidar que valors com la llibertat, el pacifisme, l’ecologisme, la solidaritat amb el Tercer Món o el feminisme van rebre llavors un impuls decisiu.

També és cert que hi van haver aspectes negatius, com un ideal de vida que es trobava molt a prop de la utopia, fins el punt que moltes vides comunals van acabar en fracàs, tenint en compte igualment que alguns dels representants més il·lustres del moviment hippy van tenir enormes problemes amb les drogues, acabant fins i tot amb la vida de mites com Hendrix i Joplin. Així mateix, és veritat que molts dels homes i dones que van protagonitzar la contracultura del flower power, així com aquells i aquelles que ho van fer en el corrent contemporani del Maig francès, l’any 1968, amb el pas dels anys van fer tot el contrari d’allò que havien tant defensat durant l’era de les flors, convertint-se en progres acomodats i aburgesats.

Després de sorgir l’any 1966 a San Francisco, i consolidar-se un any més tard, quan hi va destacar la celebració del festival de Monterey, també a l’estat de Califòrnia, el flower power es va propagar per tota l’Amèrica del Nord, el Regne Unit, origen d’intèrprets com el cantautor Donovan o la banda escocesa Incredible String Band; l’Europa continental, especialment en estats com Holanda, Dinamarca o Suècia, i fins i tot l’Espanya franquista, sobretot a Catalunya i les illes Balears. Posteriorment al multitudinari festival de Woodstock, realitzat en aquesta localitat de l’estat de Nova York l’any 1969, es va iniciar la decadència del moviment. 

A la foto, Jimi Hendrix durant la clàusula de Woodstock.

domingo, 6 de noviembre de 2016

NO HE NASCUT PER A MILITAR













Grup: Sau.
Any: 1989.     
Formació: Carles Sabater i Pep Sala.  
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Per la porta de servei. 
El millor: el primer gran èxit del duo osonenc.
El pitjor: la no interpretació als Jocs Olímpics de Barcelona.

El duo Sau, fundat a Vic pel ja desaparegut cantant Carles Sabater i el guitarrista Pep Sala, va ser un dels grups cèlebres de l’etapa més popular del pop – rock en català, durant la dècada dels 90 del passat segle, si bé el conjunt osonenc ja havia aconseguit algun èxit en el decenni anterior, com va ser el cas de “No he nascut per a militar”. La cançó, integrada en l’àlbum “Per la porta de servei” i, com el seu títol clarament indica, de temàtica pacifista i anti-militar, va exercir de palanca per al duet, que va assolir poc més tard, de la mà del treball “Quina nit !”, el seu període àlgid. Durant la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, a l’estadi de Montjuïc, en què Sabater i Sala hi van actuar, estava prevista la interpretació de la peça, però misteriosament va acabar desapareixent del repertori.  

viernes, 4 de noviembre de 2016

BE HERE NOW
















Grup: Oasis.
Any: 1997.     
Formació: Noel Gallagher, Liam Gallagher, Paul Arthurs, Paul McGuigan i Alan White.   
Àlbum d’estudi anterior: (What’s the story) morning glory (1985).
Àlbum d’estudi posterior: The masterplan (1998).  
El millor: penso que és un disc que continua la bona línia del grup.
El pitjor: s'intuïa la decadència.

Oasis havia debutat espectacularment amb l’àlbum “Definitely maybe”, llavors l’òpera prima més venuda de la història del pop - rock britànic, i posteriorment va aconseguir arribar al seu punt àlgid amb el ja clàssic “(What’s the story) morning glory”, el qual els va obrir la porta dels Estats Units. “Be here now”, el seu tercer treball, va encara vendre’s més que les primeres dues obres i la crítica, tot i que no va ser tan benèvola, va realitzar ressenyes positives del disc, però ja es podia preveure certa decadència al grup, sobretot pels incessants enfrontaments entre els germans Gallagher, aleshores portada de diversos diaris sensacionalistes del Regne Unit. “Be here now”, que considero un extraordinari àlbum malgrat les desavinences amb els dos líders de la banda, conté pistes com les excel·lents “Stand by me” i “Don’t go away”, “Magic pie”, molt ben interpretada per Liam, i l’èpica “All around the world”, un intent d’emular el “Hey Jude !” de The Beatles.  

jueves, 3 de noviembre de 2016

BRUNO LOMAS
















Lloc de naixement: Xàtiva (Comunitat Valenciana).
Dècades: 60 i 70.
Gèneres: pop i rock.
El millor: una de les primeres estrelles del rock espanyol.
El pitjor: la crisi que es va iniciar mitjan la dècada dels 70.

El valencià Bruno Lomas, tant en les seves experiències amb los Milos com acompanyat de los Rockeros, quan va realitzar versions de cantants com Chuck Berry,  Buddy Holly, Carl Perkins, Gene Vicent, Tom Jones o Petula Clark, va convertir-se en una de les estrelles pioneres del rock espanyol, encara que els grans èxits van arribar en la seva carrera en solitari, quan va guanyar el festival de Benidorm, amb “Como ayer”, i va portar a terme un cover de l’”Stand by me”, de Ben E. King. 

miércoles, 2 de noviembre de 2016

JUSTIN TIMBERLAKE
















Lloc de naixement: Memphis (Estats Units).
Dècades: 00 i 10.
Gèneres: pop, rythm & blues i soul.
Principal àlbum: The 20 / 20 experience (2013). 
El millor: artista polifacètic.
El pitjor: massa a prop del sector més comercial.

El cantant, compositor, productor i actor Justin Timberlake ha estat una de les grans figures de la indústria musical de l’actual segle XXI, amb un munt de còpies venudes i un important número de premis, entre els quals destaquen nou Grammy. L’intèrpret de Memphis, que va formar part de la boy band NSYNC, ha exercit igualment d’actor, tant a la televisió, en què va ser un nen prodigi, com al cine, on ha actuat a films com “The social network”, de David Fincher, o “Inside Lewyn Davis”, de Joel i Ethan Coen.

jueves, 27 de octubre de 2016

LES 10 MILLORS CANÇONS DE SUEDE













1. The power
(1994 – brit pop)

2. We are the pigs
(1994 – brit pop)

3. The beautiful ones
(1996 – brit pop)

4. Outsiders
(2016 – pop independent)

5. The Wild ones
(1994 – brit pop)

6. Tightrope
(2016 – pop independent)

7. Thrash
(1996 – brit pop)

8. Lost in TV
(2002 - pop independent)

9. So Young
(1993 – brit pop)

10. Barriers
( 2013 - pop independent)

martes, 25 de octubre de 2016

FASES DE LA MÚSICA ROCK: SYD BARRETT, UN GENI TURMENTAT
















Syd Barrett va ser el primer líder de la llegendària banda britànica Pink Floyd, aleshores un grup psicodèlic, màxim exponent de l’underground londinenc de la dècada dels 60 i una de les formacions més representatives de l’anomenat Swinging London.

Barrett, també cantant i guitarrista, va ser el gran artífex del primer àlbum de Pink Floyd, el psicodèlic, estrany, arriscat i històric “The piper at the gates of dawn”, una de les obres més reivindicades i influenciables en la història de la música rock. Igualment, Syd va ser el compositor de l’extraordinari tema “See Emily Play”, una cançó de característiques més accessibles i penso que la millor peça de la trajectòria del quartet anglès, juntament amb “Wish you were here”, gravada vuit anys més tard.

Tanmateix, després de la confecció de “The piper at the gates of dawn”, Barrett es va veure obligat a abandonar el grup a causa de l’abús de substàncies al·lucinògenes com l’LSD, el consum del qual era en aquell temps notori, també a la Califòrnia del flower power. Syd mostrava aleshores evidents símptomes de comportament inestable i turmentat que van fer impossible la seva continuïtat a Pink Floyd, on va ser substituït pel cantant i virtuós guitarrista David Gilmour.

A pesar del seu delicat estat, Barrett va portar a terme una interessant carrera en solitari, molt allunyada del focus comercial i força reivindicada pel sector més independent i alternatiu de l’escena rock. El compositor, a qui Pink Floyd va dedicar el seu cèlebre tema “Shine on you Crazy diamond”, pista de l’àlbum “Wish you were here”, va morir l’any 2006, quan comptava 60 anys.