El millor:
- No hi cap cançó sobrant en aquest treball.
- El Magnífic tema de títol homònim.
- La sincronització de les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd.
El pitjor:
- Un disc que es va vendre molt poc.
- En la seva curta etapa clàssica, només va gravar un altre àlbum.
- El grup no va aconseguir la rellevància de bandes contemporànies com Ramones, Talking Heads o Blondie.
El millor:
- Clàssics del grup com “Baba O’Riley”, “Behind blue eyes” o “Won’t get fooled again”.
- La capacitat compositiva de Pete Townshend continuava in crescendo.
- El quartet londinenc es va incorporar a nous estils com el rock progressiu o el rock dur.
El pitjor:
- Després de “Tommy” sembla ser que Townshend volia fer una altra òpera rock i no se’n va sortir.
- Seguidament, la qualitat dels àlbums del grup anglès baixaria notablement.
- “Won’t get fooled again” advertia ja del desencant propi dels anys 70.
El millor:
- Cim de creativitat de la llegendària banda britànica.
- Temes com “Brown sugar”, “Wild horses”, “Sway”, “Can’t you hear me knocking” o “Sister morphine”.
- L’aportació de la guitarra solista de l’exBluesbreaker Mick Taylor.
El pitjor:
- La recentment traspassada Marianne Faithfull no apareix als títols de crèdit com a co-compositora de “Sister morphine”.
- La prohibició de la portada a Espanya per la dictadura franquista.
- Que Taylor estigués tant poc temps a la formació anglesa.
Lloc de fundació: Hèlsinki (Hèlsinki - Finlàndia).
Formació: Laurie Ylönen (veu), Pauli Rantsalmi (guitarra), Eero Heinonen (baix) i Janne Heiskanen (bateria).
Dècades: 90, 00, 10 i 20.
Gèneres: rock, rock gòtic i rock independent.
Principal àlbum: Dead letters (2003).
Altres fonamentals: Hide from the sun (2005) i Black roses (2008).
El millor: un èxit que ha anat més enllà del seu país.
El pitjor: feia falta participar a Eurovisió ?
El quartet finlandès The Rasmus va ser fundat a Hèlsinki mitjançant el lideratge del cantant i compositor Laurie Ylönen. Com abans havien fet les bandes sueques ABBA i Roxette i el grup noruec A – Ha, així com també farien els suecs The Hives i els noruecs Kings of Convenience, la seva música va traspassar fronteres i va arribar als estats anglosaxons. Fa uns anys van participar al popular festival d’Eurovisió.
Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit).
Formació inicial: Tracyanne Campbell (veu i guitarra), John Henderson (veu i percussió), Kenny McKeeve (guitarra, mandolina i veu), Gavin Dunbar (baix), Lee Thompson (bateria) i Lindsay Boyd (teclats).
Dècades: 00, 10 i 20.
Gèneres: pop i pop independent.
Principal àlbum: My maudlin career (2009).
Altres fonamentals: Desire lines (2013) i Look to the east, look to the West (2024).
El millor: l’optimisme.
El pitjor: no va obtenir la celebritat d’altres formacions de Glasgow de l’època.
El grup escocès Camera Obscura, liderat per la cantant i guitarrista Tracyanne Campbell, va sorgir a la ciutat de Glasgow, en un període en que es van fundar multitud de bandes en aquesta ciutat, com Primal Scream, Travis, Franz Ferdinand o Belle & Sebastian, amb la qual ha estat comparat. El conjunt britànic ha destacat per un tipus de cançons dolces, alegres, de cert bon rotllo i, en ocasions, melancòliques.
Lloc de fundació: Anaheim (Califòrnia – Estats Units).
Formació inicial: Gwen Stefani (veu), Tom Dumont (guitarra), Tony Kanal (baix), Adiran Young (bateria) i Eric Stefani (teclats i veu).
Dècades: 90, 00 i 12.
Gèneres: pop, rock, punk revival, ska, reggae i rock alternatiu.
Principal àlbum: Tragic Kingdom (1995).
Altres fonamentals: Return of saturn (2000) i Push and shove (2012).
El millor: Tragic Kingdom.
El pitjor: apostar per l’ska en una època en què el ritme no estava tant de moda com durant l’etapa marcada per la new wave.
Tot i que és cert que No Doubt va romandre quasi la totalitat de la seva carrera en l’ús d’un pop – rock de caràcter alternatiu, amb el treball “Tragic Kingdom”, i sobretot el seu gran hit “Don’t Speak”, número u a les llistes de Billboard, va aconseguir arribar al gran públic. La banda californiana, liderada per la seva vocalista Gwen Stefani, va usar l’ska una dècada més tard que l’importessin des de Jamaica formacions com The Specials o Madness.
Lloc de fundació: Glasgow (Escòcia – Regne Unit).
Formació inicial: Paul Buchanan (veu, guitarra i sintetitzadors), Robert Bell (baix i sintetitzadors) i Paul Joseph Moore (teclats i sintetitzadors).
Dècades: 80, 90 i 00.
Gèneres: synth pop i pop independent.
Principal àlbum: High (2004).
Altres fonamentals: Hats (1989) i Peace at last (1996).
El millor: les ressenyes.
El pitjor: només quatre treballs de llarga durada en 14 anys.
El trio escocès The Blue Nile va ser fundat a Glasgow, la ciutat més populosa del país, i va començar a caracteritzar-se per un pop calmat de sintetitzadors, tot i que, amb el pas del temps, el grup britànic va utilitzar cada cop més la guitarra elèctrica i menys els teclats. Una constant en la trajectòria del conjunt liderat per Paul Buchanan ha estat l’aclamació per part de la crítica especialitzada, si bé és cert que s’ho ha pres amb tranquil·litat alhora d’editar àlbums.
