FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA RUPTURA MUSICAL MITJAN ELS 60 (ESTATS UNITS)

Durant la primera meitat de la dècada dels 60, als Estats Units triomfaven dues tendències força diferents: mentre a la costa est, a la riba de l’Atlàntic, es va viure l’època daurada del folk compromès i reivindicatiu, amb intèrprets com Joan Báez, Judy Collins, un jove Bob Dylan, Phil Ochs o el trio Peter, Paul & Mary, a la costa oest, limitada pel Pacífic, brillaven grups pop, festius i jovials com els Beach Boys o els Four Seasons.

A partir de 1966, a la ciutat californiana de San Francisco, i més concretament a la zona de Height Astbury, va aparèixer el moviment hippy, conegut també com a flower power. De sobte, la gran urbs es va omplir de personatges amb els cabells llargs i amb missatges en favor de la pau, en una època en què la intromissió dels Estats Units a la guerra del Vietnam va aprofundir-se i va provocar una gran polèmica, amb multitudinàries manifestacions exigint el retorn dels soldats nord-americans destinats al sud-est asiàtic.

De forma paral·lela a la moda de la pau, l’amor i les flors, va irrompre la música psicodèlica, període en què també ho va fer a la Gran Bretanya. Els principals grups que van utilitzar el gènere, pel que fa als Estats Units, van ser els Beach Boys, que van abandonar la moda del surf per entrar de ple, de la mà de Brian Wilson, en el nou corrent; Big Brother & the Holding Company, amb Janis Joplin (foto) com a vocalista; Country Joe & the Fish, els Grateful Dead, Jefferson Airplane o Quicksilver Messanger Service.

Aquella època, que va entrar en decadència durant els inicis dels anys 70, va ser cèlebre pels concerts a l’aire lliure, en què van destacar els organitzats a Monterey (Califòrnia), el juny de 1967, podríem afirmar que l’any de l’apogeu hippy, i a Woodstock (Nova York), l’agost de 1969, multitudinari festival que es va registrar tant en disc com en documental.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA RUPTURA MUSICAL MITJAN ELS 60 (GRAN BRETANYA)

Amb els mítics The Beatles al capdavant, el primer lustre de la dècada dels 60, pel que fa al Regne Unit, va ser d’un domini extraordinari de la moda beat, que va tenir altres bandes importants com Dave Clark Five, Herman Hermit’s, Manfred Mann, Peter & Gordon o The Zombies, que van protagonitzar, juntament amb formacions de rythm & blues com The Animals, Cream, The Kinks, The Rolling Stones, Small Faces, The Who o The Yardbirds, l’anomenada british invasion.

No obstant, mitjan el decenni, la situació va començar a canviar: en locals avantguardistes, contraculturals i undeground de Londres, com per exemple l’UFO, van aparèixer una sèrie de bandes que realitzaven una música molt diferent, la qual va tenir un important paral·lelisme amb la irrupció del moviment hippy als Estats Units. A diferència del pop fins llavors imperant, en què rarament les cançons superaven els tres minuts i on el missatge era clar i senzill, el nou gènere, anomenat rock psicodèlic, presentava uns temes força més llargs, de vegades superiors als 10 minuts de durada, la lletra era molts cops surrealista i críptica i els concerts es van convertir en autèntics espectacles, amb jocs de llum i so, grans muntatges escènics o la projecció de diapositives.

El grup més important del corrent psicodèlic i underground en va ser el quartet Pink Floyd, llavors liderat pel cantant, guitarrista i compositor Syd Barrett (foto), que després del primer àlbum de la formació, el reivindicat “The piper at the gates of dawn”, va haver d’abandonar els seus companys per greus problemes derivats de les substàncies de caràcter al·lucinogen. Altres conjunts bàsics del període van ser Soft Machine, que va col·laborar en el film “Blow up”, dirigit pel realitzador italià Michelangelo Antonioni; Caravan o Nice, on el teclista Keith Emerson va començar les seves peculiars experimentacions. Mentrestant, moltes de les formacions beat van haver d’adaptar-se als nous temps, com the Beatles, van entrar en decadència o fins i tot van desaparèixer.

Aquesta avantguarda britànica va ser clau i decisiva en el adveniment del rock progressiu al Regne Unit, que va adoptar de la moda psicodèlica conceptes com la llarga durada de les cançons, l’elaboració profunda pel que fa a les lletres, els àlbums de caràcter conceptual o els llargs i de vegades improvisats desenvolupaments instrumentals. Els mateixos Pink Floyd, King Crimson, Emerson, Lake & Palmer i Yes en van ser els principals grups.

GORILLAZ

Lloc de fundació: Essex (Anglaterra).
Formació fixa: Damon Albarn (música) i Jamie Hawlett (disseny).
Gèneres: pop, rock, hip hop, electrònica i rock alternatiu.
Dècades: 00.
Principal àlbum: Gorillaz (2001).
El millor: imaginació al poder.
El pitjor: força estrany.

El cantant i líder de la banda Blur, Damon Albarn, i el dissenyador Jamie Hawlett van crear el grup virtual de dibuixos animats Gorillaz, un projecte molt singular que va comptar amb la col·laboració d’importants músics com el veterà Ike Turner, Simon Tong, la membre original de Talking Heads Tina Weymouth o els exintregrants de The Clash Mick Jones i Paul Simonon. La idea va aconseguir vendre una important xifra de discs i va ser nominada a diferents premis.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL POSTPUNK

Com el nom clarament indica, el gènere va tenir lloc després de la fugaç, intensa i sorollosa època del punk rock, entre finals dels 70 i començaments dels 80. El corrent està considerat, mitjançant segells discogràfics independents com The Factory, l’inici del rock alternatiu, en un període en què va néixer el canal MTV, l’AOR es va consolidar o el heavy metal va ser domesticat.

Pel que fa a les principals bandes del postpunk, algunes s’havien involucrat amb el punk, com van ser els casos dels llegendaris The Clash, Damned, The Fall, Sioxsye & the Banshees, The Stranglers o XTC; altres van fer llavors acte d’aparició en aquell moment, en diverses ciutats britàniques, com The Cure, Echo & the Bunnymen o Public Image Limited, liderat pel sex pistol Johnnie Rotten, reconvertit en John Lydon; mentre unes terceres van sorgir a la ciutat de Manchester, seu de The Factory, com van ser els exemples de Happy Mondays, Joy Division o la seva continuïtat New Order, arran de la mort del cantant Ian Curtis (foto).

No hi va haver unes característiques fixes en la moda, però poden destacar-se factors com l’estètica gòtica i sinistra en alguns grups com The Cure, l’ús exhaustiu dels sintetitzadors, altres tecnologies avançades i l’electrònica, de manera paral·lela a l’era daurada del synth pop, o el desig de quedar al marge de l’estrellat, el gran públic o les grans multinacionals discogràfiques.

Un capítol a part hi mereix en aquest article el quartet irlandès U 2, doncs la formació encapçalada per Bono ni va oferir una imatge gòtica ni tampoc va utilitzar de forma compulsiva els sintetitzadors, encara que, “Boy”, “October” i “War”, els primers tres àlbums del conjunt de Dublín, probablement la banda més gran de les últimes dècades, podien tenir un caràcter bastant alternatiu.

THE ARCHIES

Lloc de fundació: Los Angeles (Estats Units).
Formació: Archie (veu i guitarra), Reggie (guitarra i baix), Betty (guitarra, percussió i pandereta), Jughead (bateria) i Veronica (teclats i òrgan).
Gèneres: pop i bubblegum.
Dècades: 60 i 70.
Principal àlbum: Everything’s Archie (1969).
El millor: el hit “sugar, sugar”.
El pitjor: “laboratori” pur.

Mitjan la dècada dels 60, Estats Units va voler tenir els seus “Beatles” i va crear els Monkees, que van tenir, encara que fugaçment, una extraordinària cadena de hits. Pocs anys més tard, es va anar encara més lluny i van sorgir els Archies, grup basat en una sèrie televisiva de dibuixos animats i que va acabar convertint-se en una de les principals formacions del gènere bubblegum (xiclet). El tema “Sugar, sugar” es va convertir en un gran èxit.

NON SI PUÒ MORIRE DENTRO (CANÇÓ)

Intèrpret: Gianni Bella.
Any: 1976.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: Non si può morire dentro.
El millor: un dels grans èxits de la Itàlia dels 70.
El pitjor: llevat d’aquesta cançó, Bella és poc conegut fora del seu país.

Durant els anys 70 va triomfar a Itàlia, i també a l’estat espanyol, un tipus de cançó melòdica molt romàntica, que va tenir com a principals intèrprets Claudio Baglioni, Lucio Battisti, Richard Cocciante, Sandro Giacobbe, Umberto Tozzi o Gianni Bella. Aquest últim va aconseguir un gran hit el 1976 amb el tema “Non si può morire dentro”, traduït al castellà com “De amor ya no se muere”. La peça, de la qual Bella en va fer la música i Giancalo Bigazzi la lletra, va ser número u a Itàlia i va romandre-hi 10 setmanes. Malgrat tot, a diferència dels altres artistes citats, Bella no va poder gaudir d’un altre gran èxit fora del seu país.

WHILE MY GUITAR GENTLY WEEPS

Grup: The Beatles.
Any: 1968.
Formació: George Harrison, John Lennon, Paul McCartney i Ringo Starr.
Gènere: pop.
Àlbum d’estudi: The Beatles (the white album).
El millor: penso que és la millor cançó que Harrison hagi compost mai.
El pitjor: que Lennon i McCartney no li donessin a George més espai.

Després de l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, els Beatles van entrar en una petita crisi, motivada per la mort del mànager Brian Epstein, les desavinences entre Lennon i McCartney i les males crítiques al telefilm “Magical mistery tour”. No obstant, el quartet de Liverpool va ressorgir amb el doble àlbum “The Beatles”, conegut com el doble blanc. Una de les peces més destacades del treball, potser el més arriscat i poc accessible del mític grup, en va ser la balada “While my guitar gently weeps”, per mi el millor tema dels que va composar el ja desaparegut Harrison, fins i tot superior a “Something” o “My sweet Lord”. Eric Clapton, íntim amic de George, va tocar la guitarra solista.

JUST LIKE A WOMAN

Intèrpret: Bod Dylan.
Any: 1966.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Blonde on blonde.
El millor: un dels temes més bells de la llarga trajectòria de Dylan.
El pitjor: no va ser un gran èxit comercial.

Quan el 1966 Bob Dylan va gravar el doble “Blonde on blonde”, per a molts experts en el cantautor nord-americà el seu millor àlbum juntament amb el seu predecessor, “Highway 61 revisited”, el compositor ja havia realitzat la seva primera gran reconversió, al passar de ser un intèrpret folk a un músic elèctric. En el disc hi forma part la balada “Just like a woman”, una de les cançons més boniques de Dylan i un dels grans clàssics de l’autor i de la música popular en general. La peça, com ja començava a ser habitual en el músic en aquella època, comptava amb una lletra bastant ambigua, encara que algú hi ha volgut veure alguna referència a la també cantant i antiga companya sentimental Joan Báez. “Just like a woman” va tenir un exitós cover per part de la formació britànica Manfred Mann.

JABIER MUGURUZA

Lloc de naixement: Irún (Euskadi).
Gèneres: pop, rock, cantautor, folk i jazz.
Dècades: 80, 90 i 00.
El millor: una de les apostes més fermes de la cultura basca.
El pitjor: es va decidir força tard.

El músic i escriptor basc Jabier Muguruza és el germà gran de Fermín i Íñigo, integrants de la banda punk Kortatu. Malgrat això, quan Jabier va iniciar la seva trajectòria musical, amb la banda de tendències jazzístiques Les Mecaniciens, Kortatu ja havia deixat d’existir. Posteriorment, el primogènit dels Muguruza va llançar-se com a solista, en una etapa en què ha prevalgut la música d’autor, i va fundar la formació Xosé Ripiau, amb el seu germà Íñigo i Sergio Ordóñez.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL BRIT POP

Durant la dècada dels 90, i en el marc de la música independent, encara que generalment es va tractar d’un tipus de pop-rock bastant assequible, va aparèixer al Regne Unit el moviment del brit pop, que va suposar un retorn a les arrels de la música popular britànica que es realitzava en els decennis dels anys 60 i 70, especialment per part de Beatles, Who, Kinks, Small Faces, David Bowie o T Rex, entre d’altres.

Les dues bandes més populars del corrent van ser Blur i Oasis (foto), que fins i tot van mantenir una “batalla” mediàtica a la premsa sensacionalista britànica. D’una banda, Blur va comptar amb un líder clar, el carismàtic Damon Albarn, i van triomfar mitjançant obres com “Modern life is rubbish” i “Parklife”, considerat el millor àlbum de la seva trajectòria. D’altra banda, Oasis, formació encapçalada pels germans Noel i Liam Gallagher, protagonistes també pel que fa als tabloides anglesos, van tenir un debut espectacular amb “Definitely maybe” i van consolidar-se amb l’històric “(That’s the story ?) morning glory”.

Altres grups bàsics del brit pop van ser Pulp, formació ja veterana amb Jarvis Cocker al capdavant i treballs claus com “Different class”; Suede, que va tenir Brett Anderson i Bernard Butler com a membres més destacats i va editar un excel·lent disc com “Dog man star”; The Verve, conjunt encapçalat per Richard Ashcroft i que va aconseguir el seu moment àlgid amb l’aclamada obra “Urban hymns”, o Elastica, banda comandada per Justine Frischmann, exmembre de Suede, i de fugaç vigència. En un curt lapse de la seva trajectòria, també van formar part de la moda formacions emblemàtiques del rock alternatiu com Radiohead o Travis.

A finals de la dècada, el brit pop, que va suposar, tal com havia succeït amb el pop-rock del Regne Unit dels 60, una nova invasió de la música britànica a Amèrica, va entrar en decadència, encara que durant el primer decenni de l’actual segle hi ha hagut un nou boom a través de grups com Arctic Monkeys, Franz Ferdinand, Kaiser Chiefs o Snow Patrol.

VOLUNTEERS (CANÇÓ)

Grup: Jefferson Airplane.
Any: 1969.
Formació: Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukkonen, Jack Casady i Spencer Dryden.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Volunteers.
El millor: la unitat entre Kantner i Balin.
El pitjor: la decadència i les desavinences es trobaven a prop.

La banda californiana Jefferson Airplane va ser una de les formacions estel·lars del moviment hippy, mentre que el seu àlbum de 1967, “Surrealistic pillow”, on es troba el tema psicodèlic “White rabbit”, és un dels treballs imprescindibles de l’era de la flors. Dos anys més tard, en plena guerra del Vietnam, la qual van combatre amb energia i contundència, els Airplane van editar “Volunteers”, una altre dels seus punts àlgids, encara que el disc no va comptar amb tantes bones crítiques. La cançó de títol homònim en va ser un dels singles de l’àlbum i va ser composta per Marty Balin, que en va tenir la idea, i Paul Kantner, els quals més tard van mantenir unes relacions bastant tenses. El tema va formar part de la popular pel·lícula “Forrest Gamp”.

VIATGE A ÍTACA (CANÇÓ)

Intèrpret: Lluís Llach.
Any: 1975.
Gènere: nova cançó catalana.
Àlbum d’estudi: Viatge a Ítaca.
El millor: el gran període del cantautor de Verges.
El pitjor: els problemes amb el franquisme.

La primera meitat de la dècada dels 70 va ser segurament l’època estel·lar del mític cantautor empordanès Lluís Llach, que va enllaçar quatre brillants elapés: el directe a l’Olympia de París, “L’Estaca”, “... i si canto trist” i “Viatge a Ítaca”. Aquest últim àlbum, compost mitjançant textos de l’escriptor grec Kavafis, va incorporar la cançó del mateix títol, un dels temes cabdals de l’intèrpret de Verges, juntament amb “El bandoler”, l’himne generacional “L’estaca” o la popular “Que tinguem sort”. Durant aquell període, Llach va tenir enormes problemes amb el franquisme, que es trobava ja en els seus últims moments, al ser arrestat i multat arran d’actuar al Palau de la Música Catalana.

INTERVENTION

Grup: Arcade Fire.
Any: 2006.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Jeremy Gara, Will Butler i Sarah Neufeld.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Neon Bible.
El millor: considerat un dels millors temes del que portem de segle XXI.
El pitjor: és complicat quedar-te amb una cançó de l’àlbum.

Arcade Fire va sorprendre els cercles indies amb l’edició del seu primer àlbum, “Funeral”, i no va decebre amb el seu segon lliurament, “Neon bible”, un dels grans discs de la primera dècada del segle XXI, que va situar definitivament la banda canadenca com una de les més populars de l’escena alternativa mundial. El tercer single del treball va ser “Intervention”, cançó d’aires barrocs, pel que fa al so de l’òrgan que obre la peça, i per mi el millor tema de l’obra juntament amb “Ocean of noise”, que en va ser la cara B del senzill, en una versió interpretada amb Calexico, i Windowsill. “Intervention” ha estat elegida com una de les millors cançons de l’actual segle.

VIVA LA VIDA OR DEATH OF ALL HIS FRIENDS

Grup: Coldplay.
Any: 2008.
Formació: Chris Martin, Jonny Buckland, Guy Berryman i Will Champion.
Àlbum d’estudi precedent: X & Y (2005).
Àlbum d’estudi posterior: Mylo xyloto (2011).
El millor: consolidació de Coldplay com a stadium band.
El pitjor: els va convertir el disc en dinosaures del rock ?

Els inicis del quartet britànic Coldplay, que va debutar l’any 2000 amb l’àlbum “Parachutes”, eren els d’una formació de caire alternatiu amb l’objectiu d’arribar una mica més enllà d'allò que normalment permet una música de tipus independent. Això ho va aconseguir en escreix amb l’aclamat i elogiat “A rush of blood to the head” i “X & Y”, però “Viva la vida” els va situar definitivament com un dels grups més populars del planeta, una banda d’estadis i molt probablement en autèntics dinosaures del rock. El treball, en què hi va intervenir el músic experimental Brian Eno, va extreure com a singles “Violet hill”, el tema homònim, “Lovers in Japan”, “Lost!” i “Strawberry swing”. L’edició va guanyar el grammy a millor àlbum de 2008 i va ser el disc més vengut aquell any.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL DISC QUE VA CANVIAR EL ROCK ALTERNATIU

No tot, ni molt menys, va ser negatiu durant la dècada dels 80, doncs per exemple hi van haver interessants gèneres musicals, com el rock sinistre o el synth pop, encara que aquest últim va fer enyorar una mica el pop - rock tradicional amb guitarra, baix i bateria. També durant el decenni hi va tenir lloc la trajectòria del quartet The Smiths, que va tornar el protagonisme al rock elèctric, després de l’era daurada dels sintetitzadors; van aparèixer els primers àlbums del grup indie de Boston Pixies, va sorgir l’escena Manchester, amb bandes com Happy Mondays, New Order o Stone Roses, o la música popular espanyola va transitar per la seva època estel·lar durant la movida madrilenya.

Tanmateix, durant els 80 es va fundar el canal MTV, va començar la moda dels vídeo clips, que particularment em va acabar cansant de forma notòria; el culte a la imatge va arribar a cotes increïbles, un estil tant radical com el heavy metal es va convertir en un corrent comercial i per a tots els públics, en allò que es va conèixer com a “heavy de perruqueria”, i les diferents radiofórmules van iniciar la seva gran era, en un període en què per trobar a les ones gèneres minoritaris o poc assequibles es va presentar com una missió gairebé impossible.

No obstant, la situació va canviar novament a inicis dels 90, durant l’auge del grunge i la generació X, que van tenir la seva aparició a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. Va ser llavors quan l’àlbum “Nevermind”, del trio Nirvana (foto), va representar un abans i un després pel que fa al rock alternatiu, que va deixar de ser un gènere minoritari per convertir-se en un moviment que es va acostar a un públic molt més ampli i heterogeni.

“Nevermind” acaba de complir 20 anys, dues dècades d’existència, i continua sent una autèntic símbol de la música popular. Des de llavors, formacions independents com els també grunge Pearl Jam, els citats Pixies, Radiohead o els recentment dissolts REM han pogut vendre unes quantitats molt importants de discs, amb unes xifres que haurien semblat inversemblants anteriorment.

PARKLIFE (CANÇÓ)

Grup: Blur.
Any: 1994.
Formació: Damon Albarn, Graham Coxon, Alex James i Dave Rowntree.
Gènere: brit pop.
Àlbum d’estudi: Parklife.
El millor: un dels himnes del brit pop.
El pitjor: les contínues comparacions entre les peces de Blur i Oasis.

Mitjan els 90, el brit pop estava transitant per la seva època daurada, moment en què es va produir la gran “batalla” entre les seves bandes més populars: Oasis i Blur. Poc abans que el grup dels germans Gallagher edités “(What’s the story) morning glory”, la formació encapçalada per Damon Albarn va presentar l’àlbum “Parklife”, per a molts articulistes el millor treball de la seva trajectòria. De l’obra es va extreure el tema del mateix títol, que es va convertir en el tercer senzill del disc. La cançó, amb importants connotacions mod, es va gravar mitjançant narracions de l’actor Phil Daniels, protagonista del film "Quadrophenia", va arribar al top 10 del rànquing britànic i va guanyar el Brit Awards com a millor single.

CAPTATIO BENEVOLENTIAE

Grup: Manel.
Any: 2008.
Formació: Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallbé.
Gènere: folk pop.
Àlbum d’estudi: Els millors professors europeus.
El millor: una de les peces preferides en els concerts del grup.
El pitjor: és difícil elegir la millor cançó de l’àlbum.

Una vegada formacions com Antònia Font o Mishima havien obert la porta al pop - rock indie en català, progressivament van anar apareixent solistes com Roger Mas i grups com Els Amics de les Arts o Manel. Aquest últim conjunt va ser el gran fenomen de la música catalana dels anys 2008, quan va editar-se el treball “Els millors professors europeus”, i 2009, quan el quartet va realitzar una llarga i intensa gira per presentar el disc. En la primera obra de Manel hi destaquen força cançons, però el tema que més em va cridar l’atenció, almenys després de les primeres audicions, va ser “Captatio Benevolentiae”, una de les cites imprescindibles en els seus concerts.

KARMA POLICE

Grup: Radiohead.
Any: 1997.
Formació: Thom Yorke, Jonny Greenwood, Ed O’Brien, Colin Greenwood i Phil Selway.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: OK computer.
El millor: un gran tema en un històric àlbum.
El pitjor: val més escoltar “OK computer” sencer.

El grup d’Oxford Radiohead va tenir uns inicis una mica desconcertants, en què fins i tot va realitzar una entrada en la moda del brit pop, però amb l’edició de l’àlbum “OK computer”, va definir el seu so i va ser l’inici d’una brillant trajectòria, la qual ha situat el conjunt britànic com una de les formacions indies més importants de les darreres dècades. “Karma Police” va suposar el tercer senzill del treball i és avui reconeguda com una de les cançons més populars, emocionants i accessibles de la banda encapçalada pel cantant, compositor i guitarrista Thom Yorke. La peça, amb una lletra bastant críptica i unes característiques melancòliques i torturades, va arribar al top 10 de les llistes del Regne Unit.

GEORGE CLINTON

Lloc de naixement: Kannapolis (Estats Units).
Gèneres: rythm & blues, soul i funk.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Computer games (1982), Some of my best jokes are friends (1985) i R&B skeletons in the closet (1986).
Grups que origina: Parliament i Funkadelic.
El millor: mite de la música negra.
El pitjor: els problemes legals.

George Clinton està considerat una de les llegendes de la història de diversos gèneres de la música negra, com rythm & blues, soul i funk, i alguns fins i tot el situen al mateix nivell d’un mite de les proporcions de James Brown. Després de liderar les bandes Parliament i Funkadelic, grups cabdals del funk dels anys 70, es va llançar en solitari a començaments del decenni dels 80, encara que va tenir força problemes legals amb la seva anterior discogràfica. Malgrat això, va aconseguir importants èxits liderant formacions com P Funk All Stars.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL ROCK LAIETÀ

A començaments dels anys 70, la informació, i per tant les diferents modes, anaven molt més lentes que en el període actual, on gràcies a invents revolucionaris com Internet, les notícies arriben ràpidament d’una punta de la terra a l’altra. Potser per aquest motiu, l’underground barceloní, on estava integrat el rock laietà, va barrejar una mica les característiques del corrent hippy amb les de la moda del glam rock.

Espanya transitava, durant el primer lustre dels 70, per la darrera etapa de la dictadura franquista, la qual es va endurir de forma important arrel de l’assassinat de Carrero Blanco. Malgrat això, la majoria dels artistes que van protagonitzar el rock laietà es van expressar mitjançant la llengua catalana, com feien també en aquella època els representants de la nova cançó catalana.

El nom de rock laietà, denominació d’una de les tribus pre-romanes que van habitar Catalunya, es va donar per la seva ubicació als voltants de la Via Laietana barcelonina, al costat de la qual, concretament al carrer d’Argenteria, es va instal·lar la sala Zeleste, que més tard es va traslladar al carrer Almogàvers, al barri del Poblenou. Els gèneres musicals que van marcar el moviment van ser, entre d’altres, el jazz fusió, el folk i la rumba.

Els principals representants del corrent, per a molts l’inici del rock interpretat en català, van ser Pau Riba i Jaume Sisa, que també van ser considerats membres dels 16 jutges de la nova cançó catalana; el guitarrista Toti Soler, Oriol Tramvia, el rumber d’origen argentí Gato Pérez, el duo Ia & Batiste o les orquestres Elèctrica Dharma (foto), Plateria i Mirasol.

THE KIDS ARE ALRIGHT

Grup: The Who.
Any: 1966.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith moon.
Gènere: beat.
Àlbum d’estudi: My generation.
El millor: instituït com a himne del moviment mod.
El pitjor: a l’ombra de “My generation”.

The Who es va erigir mitjan el decenni dels anys 60 com la banda més famosa i popular del corrent mod i va ser aleshores quan el grup britànic va editar el seu primer àlbum “My generation”, que va extreure la cançó d’idèntic títol i ”The kids are alright”, considerats els dos temes himnes de les diferents generacions de mods i clàssics del pop - rock del Regne Unit de la dècada. “The kids are alright”, de clara influència beat i que ha donat títol a un documental sobre la formació el 1979, va ser gravada pel guitarrista Pete Townshend i no va ser editada fins sis mesos més tard d’haver sortit l’àlbum a la venda. Encara que la peça ha estat molt reivindicada, en el seu moment no va comptar amb un espectacular èxit, ni a la Gran Bretanya ni tampoc als Estats Units.