Durant la primera meitat de la dècada dels 60, als Estats Units triomfaven dues tendències força diferents: mentre a la costa est, a la riba de l’Atlàntic, es va viure l’època daurada del folk compromès i reivindicatiu, amb intèrprets com Joan Báez, Judy Collins, un jove Bob Dylan, Phil Ochs o el trio Peter, Paul & Mary, a la costa oest, limitada pel Pacífic, brillaven grups pop, festius i jovials com els Beach Boys o els Four Seasons.
A partir de 1966, a la ciutat californiana de San Francisco, i més concretament a la zona de Height Astbury, va aparèixer el moviment hippy, conegut també com a flower power. De sobte, la gran urbs es va omplir de personatges amb els cabells llargs i amb missatges en favor de la pau, en una època en què la intromissió dels Estats Units a la guerra del Vietnam va aprofundir-se i va provocar una gran polèmica, amb multitudinàries manifestacions exigint el retorn dels soldats nord-americans destinats al sud-est asiàtic.
De forma paral·lela a la moda de la pau, l’amor i les flors, va irrompre la música psicodèlica, període en què també ho va fer a la Gran Bretanya. Els principals grups que van utilitzar el gènere, pel que fa als Estats Units, van ser els Beach Boys, que van abandonar la moda del surf per entrar de ple, de la mà de Brian Wilson, en el nou corrent; Big Brother & the Holding Company, amb Janis Joplin (foto) com a vocalista; Country Joe & the Fish, els Grateful Dead, Jefferson Airplane o Quicksilver Messanger Service.
Aquella època, que va entrar en decadència durant els inicis dels anys 70, va ser cèlebre pels concerts a l’aire lliure, en què van destacar els organitzats a Monterey (Califòrnia), el juny de 1967, podríem afirmar que l’any de l’apogeu hippy, i a Woodstock (Nova York), l’agost de 1969, multitudinari festival que es va registrar tant en disc com en documental.
No hay comentarios:
Publicar un comentario