Com el nom clarament indica, el gènere va tenir lloc després de la fugaç, intensa i sorollosa època del punk rock, entre finals dels 70 i començaments dels 80. El corrent està considerat, mitjançant segells discogràfics independents com The Factory, l’inici del rock alternatiu, en un període en què va néixer el canal MTV, l’AOR es va consolidar o el heavy metal va ser domesticat.
Pel que fa a les principals bandes del postpunk, algunes s’havien involucrat amb el punk, com van ser els casos dels llegendaris The Clash, Damned, The Fall, Sioxsye & the Banshees, The Stranglers o XTC; altres van fer llavors acte d’aparició en aquell moment, en diverses ciutats britàniques, com The Cure, Echo & the Bunnymen o Public Image Limited, liderat pel sex pistol Johnnie Rotten, reconvertit en John Lydon; mentre unes terceres van sorgir a la ciutat de Manchester, seu de The Factory, com van ser els exemples de Happy Mondays, Joy Division o la seva continuïtat New Order, arran de la mort del cantant Ian Curtis (foto).
No hi va haver unes característiques fixes en la moda, però poden destacar-se factors com l’estètica gòtica i sinistra en alguns grups com The Cure, l’ús exhaustiu dels sintetitzadors, altres tecnologies avançades i l’electrònica, de manera paral·lela a l’era daurada del synth pop, o el desig de quedar al marge de l’estrellat, el gran públic o les grans multinacionals discogràfiques.
Un capítol a part hi mereix en aquest article el quartet irlandès U 2, doncs la formació encapçalada per Bono ni va oferir una imatge gòtica ni tampoc va utilitzar de forma compulsiva els sintetitzadors, encara que, “Boy”, “October” i “War”, els primers tres àlbums del conjunt de Dublín, probablement la banda més gran de les últimes dècades, podien tenir un caràcter bastant alternatiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario