No tot, ni molt menys, va ser negatiu durant la dècada dels 80, doncs per exemple hi van haver interessants gèneres musicals, com el rock sinistre o el synth pop, encara que aquest últim va fer enyorar una mica el pop - rock tradicional amb guitarra, baix i bateria. També durant el decenni hi va tenir lloc la trajectòria del quartet The Smiths, que va tornar el protagonisme al rock elèctric, després de l’era daurada dels sintetitzadors; van aparèixer els primers àlbums del grup indie de Boston Pixies, va sorgir l’escena Manchester, amb bandes com Happy Mondays, New Order o Stone Roses, o la música popular espanyola va transitar per la seva època estel·lar durant la movida madrilenya.
Tanmateix, durant els 80 es va fundar el canal MTV, va començar la moda dels vídeo clips, que particularment em va acabar cansant de forma notòria; el culte a la imatge va arribar a cotes increïbles, un estil tant radical com el heavy metal es va convertir en un corrent comercial i per a tots els públics, en allò que es va conèixer com a “heavy de perruqueria”, i les diferents radiofórmules van iniciar la seva gran era, en un període en què per trobar a les ones gèneres minoritaris o poc assequibles es va presentar com una missió gairebé impossible.
No obstant, la situació va canviar novament a inicis dels 90, durant l’auge del grunge i la generació X, que van tenir la seva aparició a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. Va ser llavors quan l’àlbum “Nevermind”, del trio Nirvana (foto), va representar un abans i un després pel que fa al rock alternatiu, que va deixar de ser un gènere minoritari per convertir-se en un moviment que es va acostar a un públic molt més ampli i heterogeni.
“Nevermind” acaba de complir 20 anys, dues dècades d’existència, i continua sent una autèntic símbol de la música popular. Des de llavors, formacions independents com els també grunge Pearl Jam, els citats Pixies, Radiohead o els recentment dissolts REM han pogut vendre unes quantitats molt importants de discs, amb unes xifres que haurien semblat inversemblants anteriorment.
Tanmateix, durant els 80 es va fundar el canal MTV, va començar la moda dels vídeo clips, que particularment em va acabar cansant de forma notòria; el culte a la imatge va arribar a cotes increïbles, un estil tant radical com el heavy metal es va convertir en un corrent comercial i per a tots els públics, en allò que es va conèixer com a “heavy de perruqueria”, i les diferents radiofórmules van iniciar la seva gran era, en un període en què per trobar a les ones gèneres minoritaris o poc assequibles es va presentar com una missió gairebé impossible.
No obstant, la situació va canviar novament a inicis dels 90, durant l’auge del grunge i la generació X, que van tenir la seva aparició a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. Va ser llavors quan l’àlbum “Nevermind”, del trio Nirvana (foto), va representar un abans i un després pel que fa al rock alternatiu, que va deixar de ser un gènere minoritari per convertir-se en un moviment que es va acostar a un públic molt més ampli i heterogeni.
“Nevermind” acaba de complir 20 anys, dues dècades d’existència, i continua sent una autèntic símbol de la música popular. Des de llavors, formacions independents com els també grunge Pearl Jam, els citats Pixies, Radiohead o els recentment dissolts REM han pogut vendre unes quantitats molt importants de discs, amb unes xifres que haurien semblat inversemblants anteriorment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario