Durant el segon lustre de la dècada dels 60, la música pop va entrar en certa crisi quan nous gèneres, més complexos, complicats i elaborats, com el rock psicodèlic, el rock progressiu, el hard rock o altres estils avantguardistes com el jazz rock van entrar clarament en l’escena de la música pop-rock.
La majoria d’aquestes tendències musicals van viure el seu període àlgid durant la primera meitat del decenni dels 70 amb bandes com Emerson, Lake & Palmer, King Crimson, Pink Floyd o Yes, pel que fa al prog rock; Deep Purple o Led Zeppelin, quant al rock dur, o els grups de músics com Chick Corea o John McLaughlin, en allò que es refereix a la fusió entre jazz i rock.
Tanmateix, el pop, ni molt menys, va desaparèixer del panorama musical i molts representants que van protagonitzar la moda del glam rock, com Mott the Hoople, Slade (foto), T Rex o el mateix David Bowie, van utilitzar el gènere en una gran part de les seves composicions. Així mateix, formacions progressives o simfòniques, com Electric Light Orchestra o Supertramp, van ser essencialment bandes pop.
Mitjan el decenni, les diferents avantguardes van començar a notar la crisi, més aviat perquè el públic va començar a cansar-se dels inacabables desenvolupaments instrumentals, el llarg minutatge de les cançons o la gran quantitat d’àlbums de caràcter conceptual, i el rock primigeni i el pop van tornar a situar-se en un lloc capdavanter de la música popular, mitjançant nous gèneres com el pub rock, el punk rock o la new wave.
No hay comentarios:
Publicar un comentario