HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES DE L’ÈPOCA HIPPY ALS ESTATS UNITS



Canned Heat. Banda de blues rock amb tocs psicodèlics formada inicialment per Bob Hite (veu), Alan Wilson (guitarra, harmònica i veu), Henry Vestine (guitarra), Larry Taylor (baix) i Frank Cook (bateria). Va tenir el seu període estel•lar durant els principals anys del Flower Power, etapa en què va actuar als emblemàtics festivals de Woodstock i de l’illa de Wight. El grup va triomfar, sota la peculiar i aguda veu de Hite, gràcies a peces pròpies, com “On the road again”, i mitjançant temes històrics del blues.

Country Joe & the Fish. Agrupació genuïnament hippy fundada per Joe McDonald (veu, guitarra i pandereta), Barry Melton (guitarra), Bruce Barthol (baix i harmònica), Gary Hirsch (bateria) i David Cohen (òrgan). El quintet va passar a la celebritat pels seus missatges contraris a la guerra del Vietnam, una ideologia política esquerranista, l’ús exhaustiu del rock psicodèlic, l’àlbum “Electric music for the mind and body” i les actuacions als llegendaris festivals de Monterey i Woodstock. Posteriorment, el seu líder, Joe McDonald, va tenir una experiència en solitari.

Frank Zappa & the Mothers of Invention. Banda integrada per Franz Zappa (guitarra i veu), un dels personatges més peculiars de la història de la música rock; Ray Collins (veu), Roy Estrada (baix), Jimmy Carl Black (bateria) i Davy Coronado (saxofon). De característiques avantguardistes, el grup va utilitzar estils com rock progressiu, rock experimental, art rock, rock psicodèlic o jazz rock, fent ús d’unes grans dosis d’ironia, mordacitat i sarcasme. Entre els seus treballs més apreciats es troben els àlbums “Freak out”, “We’re only in it for the money”, “Absolutely free” o “Hot rats”, editats en una època en que van destacar les seves col·laboracions de Zappa amb Captain Beefheart, Jean – Luc Ponty i Eddie Jobson.

Love (foto). Aquest grup, integrat en principi per Arthur Lee (veu), Brian McLean (guitarra i veu), Johnny Echols (guitarra), Ken Forssi (baix) i Michael Stuart (bateria), va passar a la història essencialment per editar un dels àlbums més grans de tota la història de la música rock: “Forever changes”. El treball, on la psicodèlia hi pren part de forma notòria, conté temes extraordinaris com “Alone again or”, “A house is not a motel”, “Andmoreagain”, “The daily planet”, “The red telephone”, “Maybe the people would be the times or between Clark and Hilldale”, “Live and let live” o “Bummer is the summer”. Malgrat tot, es tracta d’una formació que al seu dia va passar bastant desapercebuda, encara que ha estat abastament reivindicada, molt especialment pel que respecta al seu emblemàtic disc.

Lovin’ Spoonful. Conjunt de pop – folk format per John Sebastian (veu i guitarra), Steve Boone (baix i veu), Zal Yanovski (guitarra i veu) i Joe Butler (bateria) al barri novaiorquès de Greenwich Village, el mateix graner d’on van sorgir també Bob Dylan, Jimi Hendrix o el duo Simon & Garfunkel. El grup, mitjançant una estètica molt fidel al moviment hippy, va brillar gràcies a l’àlbum “Do you believe in magic”, però la marxa de Sebastian, que es va llançar en solitari, va motivar la crisi.

Quicksilver Messanger Service. Banda integrada inicialment per Jim Murray (veu, guitarra i harmònica), John Cipollina (guitarra), Gary Duncan (guitarra), David Freiberg (baix), Greg Elmore (bateria) i Dino Valente (composicions). Conjunt molt semblant als més cèlebres The Grateful Dead, debut a les seves espectaculars actuacions en viu i les contínues improvisacions que efectuaven als concerts, sense oblidar la utilització dels sons psicodèlics. Tanmateix, no va comptar ni amb la regularitat ni tampoc amb una trajectòria tan extensa com el grup liderat per Jerry García. El seu àlbum “Happy trails”, gravat el 1969, compta amb un important reconeixement. 

IF YOU CAN BELIEVE YOUR EYES AND EARS



Grup: The Mamas & the Papas.

Any: 1966.

Formació: John Philips, Michelle Philips, Cass Elliot i Denny Doherty.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: The Mamas & the Papas (1966).
El millor: un clàssic de l’era hippy.
El pitjor: després de la seva confecció, tot va anar cap a pitjor.

El quartet The Mamas & the Papas va ser, estèticament parlant, una banda hippy autèntica i genuïna, però, a diferència d’altres grups que es van convertir en referents del flower power, com The Grateful Dead o Jefferson Airplane, va apostar per un pop – soul senzill, directe i sense massa complicacions, deixant de banda les experimentacions avantguardistes com el rock psicodèlic. “If you can believe your eyes and ears” va ser el primer àlbum del conjunt nord-americà i, sense cap mena de dubte, el seu treball més emblemàtic, doncs l’obra conté els dos grans hits de la formació: “California dreamin’” i “Monday, monday”, tots tos compostos per John Philips, el líder del grup, el primer amb l’ajut de la seva companya sentimental Michelle. Altres cançons significatives del disc, que va comptar amb un gran èxit popular, són “Go where wanna go”, una altra peça de John que en va ser el primer single; “Do you wanna dance”, de Bobby Freeman; “Spanish Harlem”, de Jerry Leiber i Phil Spector, o “I call your name, dels beatles John Lennon i Paul McCartney. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PINK FLOYD (1a PART)

El segon lustre de la dècada dels 60 van ser temps de ruptura musical al Regne Unit, d’adveniments d’avantguardes com el rock psicodèlic, quan als espais underground de Londres va destacar el quartet Pink Floyd, llavors sota el lideratge del cantant i guitarrista Syd Barrett (foto). Aleshores el grup el completaven Roger Waters (baix), Nick Mason (bateria) i Rick Wright (teclats).

El primer àlbum de la banda, i únic gravat amb Barrett, va ser l’innovador, revolucionari i escassament accessible “The piper at the gates of dawn”, un treball que marca la psicodèlia britànica i que ha tingut una influència posterior innegable, fins el punt de ser una de les obres més reivindicades de la història de la música pop – rock.

Barrett era un extraordinari compositor i, fins i tot, des d’alguns sectors se l’ha qualificat d’autèntic geni i gran visionari, però es tractava també d’un home inconstant, inestable i fràgil mentalment parlant, segurament per l’abús en el consum de substàncies tòxiques, entre les quals l’al•lucinògena LSD.

Malgrat que el primer disc de la formació va ser una obra molt personal de Syd, aquest es va veure obligat a abandonar el grup pels seus continuats problemes psíquics, moment en què va iniciar una carrera de solista marcada pel risc, l’avantguarda, el surrealisme i una lògica irregularitat. Per substituir-lo, els altres membres de la banda van elegir David Gilmour, mentre Waters es va convertir en el líder del quartet, fet que es veuria incrementat durant els anys centrals del decenni dels 70.

Arran de la marxa de Barrett, i abans de l’edició de l’històric “The dark side of the moon”, que va obrir la seva etapa més popular i triomfadora, Pink Floyd va transitar segurament per la seva època més irregular i menys coneguda, mitjançant els àlbums “A saucerful of secrets”, “More”, “Ummagumma”, “Atom heart mother, que no obstant va arribar al punt més alt del rànquing britànic; “Meddle” i “Obscured by clouds”. 

TOP 10: LES MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 80



1. I know it’s over

The Smiths / 1986 / pop independent / Morrissey i Johnny Marr

2. Where is my mind
Pixies / 1988 / rock alternatiu / Black Francis

3. Redemption song
Bob Marley / 1980 / reggae / Bob Marley

4. Love will tear us apart
Joy Division / 1980 / postpunk / Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris

5. Beds are burning
Midnight Oil / 1988 / rock alternatiu / Peter Garrett, Martin Rotsey, Jim Moginie, Peter Gifford i Robert Hirst

6. Run
New Order / 1989 / dance / Bernard Sumner, Peter Hook, Stephen Morris i Gillian Gilbert

7. Insurrección
El Último de la Fila / 1986 / pop / Manolo Gracía i Quimi Portet

8. My brain is hanging upside down (Bonzo goes to Pitburg)
Ramones / 1986 / punk rock / Joey Ramone, Dee Dee Ramone i Jean Beauvoir

9. Teen age riot
Sonic Youth / 1988 / noise rock / Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon i Steve Shelley

10. In between days
The Cure / 1985 / new wave / Robert Smith

A la foto, el quartet The Smiths.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE MAMAS & THE PAPAS

Quan va sorgir l’any 1966 la contracultura del Flower Power, John Philips era ja un músic amb un llarg bagatge i una important experiència i, així per exemple, va ser l’autor del popular tema “San Francisco”, himne hippy que va interpretar Scott McKenzie, un excol•laborador seu.

Posteriorment, Philips va formar el quartet The Mamas & the Papas, amb Michelle Philips, model amb qui va establir també un vincle sentimental; Cass Elliot, una de les millors veus de la història de la música pop, i Denny Doherty. Una de les primeres actuacions del grup va tenir lloc el 1967 al cèlebre festival de Monterey, que per cert va organitzar el mateix John.

El grup, caracteritzat per les seves harmonies vocals, va alternar les cançons compostes pel seu líder amb un munt de versions al llarg de la seva curta però intensa trajectòria. Entre les primeres hi van destacar, sense cap mena de dubte, les famoses “California dreamin’” i “Monday, monday”, dos clàssics de l’era de les flors i totes dues presents en el primer àlbum de la formació: “If you can believe your eyes and ears”, en la portada del qual, els quatre membres del conjunt es troben acostats dintre d’una banyera. Entre les segones es poden significar peces com “Spanish Harlem”, “Dancing in the street” o “I call your name”, un tema poc conegut de John Lennon i Paul McCartney.

Després de l’èxit del primer treball, que va arribar al número u de les llistes de Billboard, la llum de The Mamas & the Papas es va anar apagant a poc a poc, arribant la dissolució a principis de la dècada dels 70, moment en què van iniciar-se les carreres en solitari de John Philips i Elliot, encara que aquesta última, que la va començar de forma bastant prometedora, va tenir un escàs recorregut per la seva mort poc després de la desaparició del quartet.

Si moltes vegades s’ha comentat que la contracultura hippy i el rock psicodèlic han anat de la mà, en el cas del conjunt nord-americà no es pot afirmar aquesta associació, doncs la seva música va estar basada en un pop senzill, directe i accessible. Podríem dir que The Mamas & the Papas, lluny del caràcter críptic i surrealista que va caracteritzar la psicodèlia, va se la versió amable i festiva del Flower Power. 

NACHO VEGAS

Lloc de naixement: Gijon (Astúries).

Dècades: 00 i 10.

Gèneres: rock, folk rock, cantautor i rock alternatiu
Principal àlbum: Actos inexplicables (2001).
Grups que origina: la Cuarta Trama Asturiana.
El millor: un dels grans cantautors actuals de la música espanyola.
El pitjor: molts tombs.

El compositor de Gijón Nacho Vegas s’ha convertit en un dels artistes indies més elogiats i admirats de la música popular espanyola del segle XXI. Després d’actuar a les bandes Lucas 15, Eliminator Jr. i Manta Ray, i de col•laborar en la fundació d’Australian Blonde, es va llançar en solitari, faceta en què ha tingut col•laboracions amb Bunbury, Christina Rosenvinge, Ramón Luis Bande, Irene Tremblay o el grup la Cuarta Trama Asturiana.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JANIS JOPLIN

Nascuda al conservador i tradicional estat de Texas, la cantant nord-americana no va dubtar en traslladar-se a la més oberta i moderna Califòrnia, en un període en què a l’estat banyat per l’oceà Pacífic va esclatar el moviment del Flower Power, al qual Joplin es va adaptar perfectament.

Va ser en aquell període quan la banda hippy i psicodèlica The Big Brother & the Holding Company va decidir contractar-la com a vocalista del grup, que es completava aleshores amb Sam Andrew (guitarra i veu), James Gurley (guitarra), Peter Albin (baix) i David Getz (bateria). Una de les primeres actuacions de la formació va tenir lloc a l’històric festival de Monterey de 1967, on les qualitats com a cantant de Joplin van deixar bocabadats a tots els espectadors del certamen, entre ells Cass Elliot, una de les components del quartet The Mamas & the Papas i una altra de les grans veus del període.

El primer àlbum de la unió entre Janis i el grup va ser l’històric treball “Cheap thrills”, amb una curiosa portada en forma de còmic i amb cèlebres cançons com “Piece of my heart”, una excel•lent versió d’un tema soul i segons el meu parer la millor peça que mai va interpretar Joplin; una adaptació del clàssic “Summertime” o l’emotiva “Ball and chain”.

Tot semblava anar de cara durant aquell període, doncs The Big Brother & the Holding Company es va convertir en un dels millors grups hippys, Joplin en una de les vocalistes més admirades del moment i “Cheap thrills” en un gran èxit, però allò cert és que la cantant no es trobava còmoda amb aquelles circumstàncies i la seva estabilitat psíquica era cada cop més fràgil, amb perilloses addiccions tant pel que fa a l’alcohol com a les drogues.

Finalment, l’intèrpret texana va abandonar la banda i, tal com havia succeït amb Jimi Hendrix i la Band of Gypsis, se li van crear unes formacions, Kozmic Blues Band i Full Tilt Boogie Band, que realitzaven sense més pretensions la comesa de grups d’acompanyament de l’estrella. En aquella etapa es va gravar un altre esplèndid àlbum, “Pearl”, amb l’enèrgica “Cry baby !”, l’extraordinària “A woman left lonely”, “Mercedes Benz” i “Be and Bobby McGuee”, un cover del tema de Kris Kristoferson, però el treball va convertir-se en pòstum, doncs abans de la seva posada en venda, Joplin va trobar la mort. 

MUDHONEY

Lloc de fundació: Seattle (Estats Units).

Formació: Mark Arm (veu i guitarra), Steve Turner (guitarra), Matt Lukin (baix) i Dan Peters (bateria).

Altres components bàsics: Guy Maddison (baix).
Dècades: 80, 90, 00 i 10.
Gèneres: grunge, garage rock, punk revival, rock dur i rock alternatiu.
Principal àlbum: Every good boy deserves fudge (1991).
Altres àlbums d'estudi: Mudhoney (1989), Piece of cake (1992), My brother the cow (1995), Tomorrow hit today (1998), Since we've become translucent (2002), Under a billion suns (2006), The lucky ones (2008), Vanishing point (2013) i Digital garbage (2018). 
El millor: una gran influència.
El pitjor: a l’ombra de Nirvana i Pearl Jam.

El quartet de Seattle Mudhoney, liderat pel cantant i guitarrista Mark Arm, va ser una de les primeres bandes en destacar en el segell Sub Pop i en el gènere grunge a Seattle, mitjançant un tipus de música amb espurnes de garage rock i punk endurit. Malgrat triomfar molt aviat davant d’un públic de caire alternatiu i universitari, el grup es va veure enfosquit ràpidament pel gran èxit que van assolir altres formacions grunge de la ciutat de l’estat de Washington com Soundgarden, Pearl Jam i, de manera molt especial, els populars Nirvana. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JIMI HENDRIX

En una actuació que portava a terme en un local del barri novaiorquès de Greenwich Village, el genial guitarrista Jimi Hendrix, originari de la ciutat de Seattle, a l’estat de Washington, va ser descobert per Chas Chandler, baixista de The Animals, grup cabdal de rythm & blues britànic que es trobava llavors sotmès en un període de dissolució.

Admirat per les seves qualitats, Chandler es va endur Hendrix cap a Anglaterra, on va formar el trio Experience juntament amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel. Durant aquell període, la ciutat de Londres es trobava marcada per una important ruptura musical, en què diferents avantguardes, com el rock psicodèlic, van provocar la decadència de la música beat, imperant fins llavors a la Gran Bretanya. The Jimi Hendrix Experience va ser, juntament amb altres bandes com Pink Floyd o Soft Machine, un dels grups capdavanters de les noves tendències que estaven apareixent a l’escena underground de la capital britànica.

The Jimi Hendrix Experience va gravar una trilogia d’àlbums històrica, formada per “Are you experienced ?”, “Axis: bold as love” i “Electric ladyland”, tres treballs que, malgrat que segurament es van avançar alguns anys al seu temps i tenen unes característiques escassament accessibles per al gran públic, van comptar amb un important èxit comercial, que es va sumar a les sensacionals crítiques que va efectuar la premsa especialitzada.

Aleshores, Hendrix estava considerat el millor guitarrista de la música rock i els seus espectacles eren autèntics esdeveniments. Així no era estrany que, per exemple, el geni de Seattle toques el seu instrument amb les dents, se’l situés a l’esquena o fins i tot li calés foc, convertint de vegades els seus concerts més en un circ que no en una simple actuació musical. Potser aquella exigència o autoexigència d’aconseguir cada cop un efecte més complicat va repercutir en el seu estat anímic, en un període en què probablement tampoc va acabar d’assimilar la gran popularitat que havia assolit.

Després d’”Electric ladyland”, Hendrix va entrar en una etapa marcada per la inestabilitat, cert esgotament mental i diferents addiccions. Davant d’aquella problemàtica, el trio Experience es va dissoldre i es va crear un nou grup, anomenat Band of Gypsis, que realitzava simplement les tasques d’acompanyament de la gran estrella nord-americana, que poc temps més tard va ser trobat mort, aparentment, per un consum excessiu de barbitúrics. Va morir l’artista, però va néixer una llegenda que perdura durant els nostres dies.

BEDS ARE BURNING

Grup: Midnight Oil.

Any: 1987.

Formació: Peter Garrett, Martin Rotsey, Jim Moginie, Peter Gifford i Robert Hirst.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum d’estudi: Diesel and dust.
El millor: una de les millors cançons de la dècada dels 80.
El pitjor: els hi va costar arribar a l’hemisferi nord.

En un període en què la considerada música comercial passava per una de les seves èpoques més insulses, en el panorama indie, llavors molt minoritari, hi tenien lloc algunes joies, entre elles l’àlbum “Diesel and dust”, de la banda australiana Midnight Oil. El treball, sense exagerar penso que una de les millors obres de la història del rock, va servir perquè l’èxit de la formació transcendís l’hemisferi sud i triomfés també a llocs com la Gran Bretanya, l’Europa continental o els Estats Units. La peça que obre l’àlbum, la trepidant i enèrgica “Beds are burning”, va ser el segon single extret del disc, després de “The dead heart”, i es va convertir en el tema més popular del quintet fora del seu país. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: JEFFERSON AIRPLANE

Jefferson Airplane va ser, juntament amb The Grateful Dead, la banda hippy més popular, genuïna i autèntica. Probablement, la diferència més evident amb els Dead, que partien d’una base marcada pel blues, van ser les arrels folk dels Airplane.

Una altra diferència clara en referència als Dead era que mentre aquesta banda comptava amb un líder clar, en la persona del cantant, guitarrista i compositor Jerry García, els Airplane tenien tres membres capdavanters amb Slick i Kantner, que també van formar parella sentimental, d’una banda, i Balin d’altra banda, sense oblidar el paper clau que va exercir en les tasques de composició Kaukonen. Aquest fet va provocar certa inestabilitat en el grup, la qual es va observar de forma notòria amb l’arribada de la dècada dels 70.

Després de la confecció d’un àlbum inicial que va passar pràcticament desapercebut, tot va començar a canviar a la banda de San Francisco amb l’arribada de la vocalista Grace Slick, que va formar l’època clàssica del grup amb Paul Kantner (guitarra i veu), Marty Balin (veu i guitarra), Jorma Kaukonen (guitarra i veu), Jack Casady (baix) i Spencer Dryden (bateria).

El segon treball del grup, “Surrealistic pillow”, potser el millor elapè gravat sota la ideologia del període dominat pel Flower Power, va suposar un gran èxit tant des del punt de vista de la crítica com del comercial, fonamentalment gràcies a dues cançons que Slick ja havia interpretat amb un conjunt del qual havia format part anteriorment: “Somebody to love” i la cèlebre i psicodèlica “White rabbit”, basada en el conte de Lewis Carroll “Alícia al país de les meravelles”. Altres cançons bàsiques del disc són “Today” i “Comin’ back to me”, aquesta última la millor peça de l’obra segons la meva opinió.

Malgrat la lluita d’egos que ja hi tenia lloc, la banda californiana va completar un segon lustre del decenni dels 60 extraordinari, mitjançant les edicions dels àlbums “After bathing at baxter’s”, “Crown of creation” i “Volunteers”, un altre punt àlgid de la formació, en què hi destaquen els temes “We can be together”, la folk “Good shepherd” i la peça de títol homònim, que podria emmarcar-se en el subgènere de la protest song.

Amb el canvi de decenni, van arribar la crisi i la decadència dels Airplane, al mateix temps que també la moda hippy s’anava difuminat a poc a poc. Durant aquell període, van iniciar-se les marxes i retorns de Balin i l’abandonament per part de Kaukonen i Casady, que van fundar la formació de blues rock Hot Tuna. Amb el transcurs del temps, el conjunt californià va canviar la seva denominació per Jefferson Starship i finalment per simplement Starship, en una etapa que quasi res tenia a veure ja amb els orígens del grup, doncs la banda havia esdevingut una associació de pop corrent, molt comercial i fins i tot proper a postulats AOR. 

THE LAND IN THE GREY AND PINK (ÀLBUM)

Grup: Caravan.

Any: 1971.

Formació: Pye Hastings, Richard Sinclair, Richard Coughlan i Dave Sinclair.
Àlbum d’estudi anterior: If i could do it all over again, I’d do it all over you (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Waterloo Lily (1972).
El millor: potser el cim del grup de Cambridge.
El pitjor: però el treball no va evitar que seguís sent una banda minoritària.

La formació Caravan va ser, juntament amb els més cèlebres Soft Machine, la principal banda del moviment conegut com a so Cambridge, caracteritzat per un tipus de rock avantguardista, amb influències que arribaven del jazz o de la música clàssica. Segons alguns experts, l’àlbum “The land in the grey and pink” va suposar el moment àlgid del grup anglès, en un període en què el rock progressiu, mitjançant conjunts com King Crimson o Yes, estava passant per una de les seves millors èpoques. En el treball, considerat un dels grans discs de la història del prog rock, hi destaquen peces com l’accessible “Golf girl”, que obre l’àlbum; “Love to love you (and tonight pigs will fly)”, el tema de títol homònim o “Nine feet underground: Nigel blows a tune / love a friend / make in 76 / Dan”, el més clar exponent avantguardista de l’obra i amb una durada superior als 20 minuts. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE GRATEFUL DEAD

Podríem afirmar que el grup hippy The Grateful Dead, amb arrels originades en el blues rock, va tenir dues cares molt diferents: la de la banda que entusiasmava en les seves actuacions en viu, com per exemple a la seu de la universitat de Berkeley, i la de la formació que no aconseguia transmetre a l’estudi de gravació allò que oferia en directe.

Durant l’esclat del Flower Power el 1966 a San Francisco, es va donar a conèixer el grup, format per Jerry García (veu i guitarra), Bob Weir (guitarra i veu), Phil Leish (baix), Bill Kreutzmann (bateria) i Mickey Hart (bateria). Des d’un bon començament, el conjunt californià va comptar amb una legió de fans, els Dead Head, que seguien la banda a tots els concerts que realitzava, on les improvisacions instrumentals dels seus components eren continuades, fet que els va convertir en una de les grans influències del rock progressiu, que va tenir una època estel•lar els darrers anys de la dècada dels 60 i durant bona part del decenni següent.

Tanmateix, totes les passions que la banda aixecava als escenaris, no hi havia forma que es poguessin traduir en un estudi de gravació. D’aquesta manera, els primers àlbums editats pels Dead, els realitzats durant el segon lustre del decenni dels 60, d’una banda, no van comptar amb bones crítiques per part de la premsa especialitzada, i, d’altra banda, tampoc es van convertir en grans èxits des del punt de vista comercial.

Potser per aquest motiu, el conjunt de San Francisco, ja durant la dècada dels 70, va decidir gravar un àlbum en viu, de nom “Live / Dead”, que es va erigir en el seu treball fins aleshores més elogiat, en una tendència que va tenir continuïtat amb les obres d’estudi “Workingman’s dead” i sobretot “American beauty”, en un període en què paradoxalment el moviment hippy es trobava ja en decadència.

The Grateful Dead, que va participar en els històrics festivals de Monterey i Woodstock, els anys 1967 i 1969 respectivament, va demostrar abastament la seva autenticitat hippy al continuar convivint els seus integrants en comunes, juntament amb familiars i amistats, molt anys més tard d’haver tingut lloc la moda del Flower Power, mentre el grup va continuar realitzant àlbums amb certa assiduïtat, destacant un treball de col•laboració amb Bob Dylan (“Dylan and Dead”), i continuades gires, fins que la mort el 1995 de García, el seu inqüestionable líder, va posar punt i final a una extensa trajectòria. 

TOP 10: LES MILLORS CANÇONS DE LA DÈCADA DELS 70

1. Stairway to heaven

Led Zeppelin / Folk rock / 1971 / Jimmy Page i Robert Plant

2. Wild horses
The Rolling Stones / Blues rock / 1971 / Mick Jagger i Keith Richard

3. Five years
David Bowie / Glam rock / 1972 / David Bowie

4. All the young dudes
Mott the Hopple / Glam rock / 1972 / David Bowie

5. Beast of burden
The Rolling Stones / Blues rock / 1978 / Mick Jagger i Keith Richard

6. Ziggy Stardust
David Bowie / Glam Rock / 1972 / David Bowie

7. Wish you were here
Pink Floyd / Rock progressiu / 1975 / Roger Waters i David Gilmour

8. New dawn fades
Joy Division / Postpunk / 1979 / Ian Curtis, Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris

9. Let it loose
The Rolling Stones / Blues rock / 1972 / Mick Jagger i Keith Richard

10. Marquee moon
Television / New wave / 1977 / Tom Verlaine

A la foto, la banda britànica Led Zeppelin.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELS GRANS FESTIVALS HIPPYS A L’AIRE LLIURE

La generació hippy va posar de moda la realització de concerts a l’aire lliure, esdeveniments que han influenciat de forma notòria en actuals festivals, com els de Glastonbury, Roskilde, Lollapalooza, Austin, Rock’n Río, Benicàssim, Primavera Sound o el ja desaparegut Doctor Music, entre d’altres.

Els principals festivals involucrats en el moviment del Flower Power van ser Monterey, Woodstock i Illa de Wight.

Els concerts de Monterey, a l’estat de Califòrnia, al sud de San Francisco, bressol de la contracultura de les flors, van tenir lloc el mes de juny de l’any 1967 i van obrir l’estiu hippy per excel•lència, el recordat com el de la pau i l’amor. Organitzat per John Philips, líder del quartet The Mamas & the Papas, l’esdeveniment va comptar amb solistes i grups com Otis Redding, poc abans de morir en un accident aeri; el mestre del sitar Ravi Shankar, Big Brother & the Holding Company, moment en què molts van descobrir la magnífica i enèrgica veu de Janis Joplin; Country Joe & the Fish, Jimi Hendrix Experience, els mateixos The Mamas & the Papas, el duo Simon & Garfunkel o el quartet britànic The Who.

El festival de Woodstock (foto) es va portar a terme l’agost de l’any 1969, en un període en què el moviment hippy es trobava en un moment àlgid, però que, de certa manera, es podia intuir ja certa decadència, doncs a partir de 1970 la moda va començar a declinar de forma clara. La localitat situada a l’estat de Nova York va rebre, inesperadament, la visita de mig milió de persones, fet que va causar importants contratemps, com la manca de serveis bàsics o el fet que l’organització es veiés obligada a deixar entrar molts espectadors sense pagar, doncs hi va tenir lloc una caòtic devessall de dimensions descomunals. Els productors van quedar en la ruïna, però van poder recuperar part de la inversió gràcies a què l’esdeveniment va ser editat en disc i filmat com a documental. Entre els participants s’hi van trobar Joan Báez, Arlo Guthrie, fill del mític Woody; Richie Havens, que va obrir les actuacions; Jimi Hendrix, que va clausurar els concerts amb una incendiària i revolucionària versió de l’himne nord-americà; l’indi Ravi Shankar, l’exLovin’ Spoonful John Sebastian, Canned Heat, Country Joe & the Fish, Crosby, Stills, Nash & Young, The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Sly & the Family Stone, Santana, Ten years After o The Who.

L’esdeveniment de l’Illa britànica de Wight, a diferència dels dos festivals fins ara significats, va tenir una periodicitat anual, encara que de totes les edicions que es van portar a terme, van destacar les de 1970 i 1971. Pel que respecta a la primera d’elles, per la presència del sempre esquiu Bob Dylan, que un any abans va rebutjar actuar a Woodstock perquè li semblava un acte molt comercial. Quant als concerts de 1971, el seu record es deu sobretot pel seu enregistrament per a la confecció d’un documental i per la participació de grans intèrprets com el músic de jazz Miles Davis, el virtuós Jimi Hendrix i els cantautors Leonard Cohen i Joni Mitchel, així com cèlebres formacions com The Doors, The Moody Blues o Ten Years After. Cal destacar les actuacions de Hendrix i Jim Morrison, líder de The Doors, poc abans de les seves morts.

A part d’aquestes tres històriques trobades, cal anomenar també el festival que es va celebrar a Christiania, el barri hippy de Copenhaguen, o el que es va organitzar a la localitat catalana de Canet de Mar, a la comarca del Maresme, que en un principi va tenir un caràcter local, amb la presència de Jaume Sisa, Pau Riba o l’Orquestra Plateria, per obrir-se posteriorment a la resta de l’estat i també a nivell internacional.

ELS CATARRES

Lloc de fundació: Aiguafreda (Vallès Oriental).

Formació: Èric Vergés (veu i guitarra), Jan Riera – Prats (guitarra, acordió, pandereta, bombó i melòdica) i Roser Cruells (contrabaix).

Dècades: 10.
Gèneres: pop i pop folk.
Principal àlbum: Postals (2013).
El millor: abonats als premis Enderrock.
El pitjor: en un principi, semblava que seria la clàssica banda d’un sol èxit.

Quan la irònica cançó “Jenifer” va sortir a Internet, es va convertir en la peça de moda de la música catalana i el trio Els Catarres va iniciar una sèrie desenfrenada de concerts, però tot feia presagiar que el grup d’Aiguafreda es desinflaria ràpidament. No obstant, la formació del Vallès Oriental s’ha convertit en un dels conjunts catalans de més èxit dels darrers anys, ha gravat tres àlbums i ha guanyat sis premis Enderrock, els cinc últims per “Postals”, el seu treball més recent.