Podríem afirmar que el grup hippy The Grateful Dead, amb arrels originades en el blues rock, va tenir dues cares molt diferents: la de la banda que entusiasmava en les seves actuacions en viu, com per exemple a la seu de la universitat de Berkeley, i la de la formació que no aconseguia transmetre a l’estudi de gravació allò que oferia en directe.
Durant l’esclat del Flower Power el 1966 a San Francisco, es va donar a conèixer el grup, format per Jerry García (veu i guitarra), Bob Weir (guitarra i veu), Phil Leish (baix), Bill Kreutzmann (bateria) i Mickey Hart (bateria). Des d’un bon començament, el conjunt californià va comptar amb una legió de fans, els Dead Head, que seguien la banda a tots els concerts que realitzava, on les improvisacions instrumentals dels seus components eren continuades, fet que els va convertir en una de les grans influències del rock progressiu, que va tenir una època estel•lar els darrers anys de la dècada dels 60 i durant bona part del decenni següent.
Tanmateix, totes les passions que la banda aixecava als escenaris, no hi havia forma que es poguessin traduir en un estudi de gravació. D’aquesta manera, els primers àlbums editats pels Dead, els realitzats durant el segon lustre del decenni dels 60, d’una banda, no van comptar amb bones crítiques per part de la premsa especialitzada, i, d’altra banda, tampoc es van convertir en grans èxits des del punt de vista comercial.
Potser per aquest motiu, el conjunt de San Francisco, ja durant la dècada dels 70, va decidir gravar un àlbum en viu, de nom “Live / Dead”, que es va erigir en el seu treball fins aleshores més elogiat, en una tendència que va tenir continuïtat amb les obres d’estudi “Workingman’s dead” i sobretot “American beauty”, en un període en què paradoxalment el moviment hippy es trobava ja en decadència.
The Grateful Dead, que va participar en els històrics festivals de Monterey i Woodstock, els anys 1967 i 1969 respectivament, va demostrar abastament la seva autenticitat hippy al continuar convivint els seus integrants en comunes, juntament amb familiars i amistats, molt anys més tard d’haver tingut lloc la moda del Flower Power, mentre el grup va continuar realitzant àlbums amb certa assiduïtat, destacant un treball de col•laboració amb Bob Dylan (“Dylan and Dead”), i continuades gires, fins que la mort el 1995 de García, el seu inqüestionable líder, va posar punt i final a una extensa trajectòria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario