Alice Cooper. Representant més famós, popular i mediàtic de la branca nord-americana del glam rock, el cantant de Detroit va formar un grup de garage rock endurit inicialment integrat per Glen Buxton (guitarra), Michael Bruce (guitarra), Dennis Dunaway (baix) i Neal Smith (bateria). Els seus espectaculars concerts en viu, en què de vegades la música es trobava en un segon pla, van passar a la història pels seus números sinistres i en ocasions fins i tot macabres. Amb el pas del temps, el seu repertori es va tornar força més comercial i accessible.
Gary Glitter. La gran etapa de l’intèrpret britànic va tenir lloc essencialment durant l’època marcada pel glam rock, quan va composar la cançó “Rock’n roll”, reconegut com un himne del període i amb gran èxit als Estats Units. Els darrers anys ha estat més notícia pel seu controvertit empresonament.
Kiss (foto). El famós i popular quartet de Nova York podria perfectament formar part del capítol dedicat al heavy metal, però la seva aparició es va produir durant el període del glam rock, quan aquest havia arribat a paràmetres molt radicals. La formació clàssica va estar composta pel peculiar Gene Simmons (veu i baix), Paul Stanley (guitarra), Ace Frehley (guitarra) i Peter Criss (bateria). Els integrants del grup van mostrar-se amb les cares pintades, van triomfar gràcies a històrics àlbums com “Destroyer” i els seus recitals en directe van comptar amb una espectacular escenografia, amb guitarres que volaven i treien fum, i els singulars shows de Simmons, que escopia sang fictícia. Posteriorment, quan la seva gran època ja havia passat, van marxar de la banda Frehley i Criss, encara que més tard hi tornarien, i sorprenentment van deixar els seus rostres al descobert.
Mott the Hoople. Conjunt compost durant els seus inicis per Ian Hunter (veu, guitarra i piano), Pete Overend Watts (baix), Dale Buffin Griffin (bateria), Mick Ralphs (teclats i veu) i Verden Allen (òrgan). De trajectòria bastant irregular, el grup va triomfar de forma espectacular amb el hit “All the young dudes”, himne glam escrit per David Bowie i una de les millors cançons de la dècada dels 70. Posteriorment, Hunter es va llançar en solitari i Ralphs va formar part del supergrup Bad Company.
New York Dolls. Banda molt reivindicada, per exemple pel cantant de The Smiths Morrissey, i força influent per al punk rock, va estar integrada d’inici per David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Killer Kene (baix) i Jerry Nolan (bateria). Malgrat la seva peculiar indumentària, que precisament no passava desapercebuda, el grup, que va debutar amb un àlbum de títol homònim molt elogiat per la crítica, va tenir un escàs èxit comercial, mentre els seus components van tenir greus problemes derivats de les drogues.
Slade. Banda composta per Noddy Holder (veu i guitarra), Dave Hill (guitarra), Jim Lea (baix) i Don Powell (bateria). Va constituir una de les formacions de l’era glam més comercials, populars, famoses i venedores, amb continuats números u a les llistes del Regne Unit, entre els quals hi destaca l’himne del període “Cum on feel the noize”. La decadència del glam rock va suposar també la crisi del quartet britànic.
Suzi Quattro. Associació encapçalada per la cantant i baixista nord-americana, mitjançant hits com “Can i can”, va tenir força més èxit al continent europeu i de manera molt especial a Austràlia que no pas al seu país. Després d’un període de crisi, va ressorgir amb el tema “Tumblin’ in”, interpretat amb Chris Norman.
Sweet. Grup radicalment comercial, fins el punt d’estar integrat durant un temps en el gènere bubblegum. Format en principi per Brian Connolly (veu), Andy Scott (guitarra), Steve Priest (baix) i Mick Tucker (bateria), va integrar la moda del glam rock, es va acostar més tard al hard rock i va triomfar, a més de la Gran Bretanya, en estats de l’Europa continental com Alemanya o Dinamarca. La marxa de Connolly va obrir una profunda crisi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario