Detroit, la gran urbs que va ser seu de la Tamla Motown, sens dubte un dels períodes àlgids de la música afroamericana, va fer un tomb radical entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, amb l’adveniment d’un gènere primitiu, directe, cru, dur i sorollós, que van tenir com a màxims representants les bandes MC5 i The Stooges, aquesta última liderada pel cantant Iggy Pop.
Pop (veu) va formar The Stooges amb el baixista Dave Alexander i els germans Ron i Scott Asheton, guitarrista i bateria del grup respectivament. Malgrat el seguiment dels seus cèlebres concerts i de l’espectacularitat dalt d’un escenari d’Iggy, la formació no va comptar amb un gran èxit comercial, a pesar d’obres emblemàtiques com “Fun house” o “Raw power”, per la qual cosa va arribar un moment en què el cantant es va trobar molt perdut, amb l’agreujant de la seva addicció a les drogues.
En un període en què l’intèrpret semblava totalment enfonsat, i una vegada els Stooges ja s’havien dissolt, el rocker de Michigan va trobar l’inestimable ajut de David Bowie, amb qui va coincidir a Berlín, a qui va acompanyar en les seves gires i el qual li va produir els dos àlbums més importants de la seva trajectòria: “The idiot”, on es troba la cançó “China girl”, que anys més tard versionaria el mateix Bowie, i “Lust for life”.
Justament quan el punk rock va irrompre, Iggy, malgrat ser considerat una gran influència per al gènere, fins el punt que va rebre el sobrenom de Padrí del Punk, va iniciar una llarga decadència, la qual es va prolongar des de finals de la dècada dels 70 fins al començament dels anys 90, decenni en què es va produir el seu ressorgiment, gràcies a l’admiració que li va professar la Generació X, a discs com “Brick my brick” i “American caesar” i l’actuació en pel•lícules com “Cry baby”, de John Waters, o “Dead man”, de Jim Jarmusch.
No hay comentarios:
Publicar un comentario