HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: RED HOT CHILI PEPPERS

Red Hot Chili Peppers (RHCP), grup fundat a la ciutat de Los Angeles durant el primer lustre dels 80, ha estat una de les grans formacions, així com una de les més venedores, de l’escena rock de les últimes tres dècades, amb consideració actual d’stadium band i autèntic dinosaure del rock. El conjunt californià, amb un gran èxit en països com els Estats Units, la Gran Bretanya, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, entre d’altres, ha tingut com a membres fixos el cantant Anthony Kiedis i el baixista Flea, mentre que el guitarrista John Frusciante i el bateria Chad Smith han estat els altres dos components clàssics.

Els primers àlbums de la banda de Los Angeles, concretament “The Red Hot Chili Peppers”, “Freaky styley” i “The upfit mofo party plan”, no van tenir massa èxit i van passar bastant desapercebuts, en una època en què van formar part del grup, a part de Kiedis i Flea, el guitarrista Jack Sherman, només present en el treball inicial; el bateria Cliff Martínez, que va participar en els dos primers discs; el guitarrista Hillell Slovak, que va debutar en la segona obra, i el bateria Jack Irons, que va tocar a partir de la tercera gravació.

Durant la confecció del disc “Mother’s milk”, un èxit relatiu a les llistes de Billboard, Slovak va trobar la mort arran d’una sobredosi d’heroïna, sent substituït per Frusciante, mentre Irons, que posteriorment tocaria amb la banda grunge Pearl Jam, va decidir abandonar el grup després de la mort del seu amic, entrant al seu lloc Smith. RHCP va homenatjar el desaparegut Slovak amb el tema “Knock me down”, la principal pista de l’àlbum juntament amb “Higuer ground”, el cover d’un tema d’Stewie Wonder.

“Blood sugar, sex magik” va ser el primer gran èxit del quartet, sent número tres als Estats Units, número 25 al Regne Unit i número u al Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. El treball, que va consolidar l’original estil de la formació, basat en una barreja entre funk i punk rock, sense oblidar aportacions de hard rock, i que ha tingut una enorme influència en un munt de bandes, conté peces com “Breaking the girl”, “Suck my kiss”, “Give it away” i “Under the bridge”. Després de l’edició del disc, Frusciante, tal com li havia succeït a Kurt Cobain, el líder de Nirvana, va trobar-se incòmode amb la fama i la popularitat, fet que va repercutir en la seva addicció a les drogues.

Seguidament, el conjunt californià va donar un pas enrere amb l’obra “One hot minute”, en què el guitarrista Dave Navarro, exintegrant dels també angelins Jane’s Addiction, va substituir Frusciante de manera transitòria. El disc no va comptar amb bones crítiques, les quals van tornar amb “Californication”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic i un magnífic treball, encara que potser una mica llarg i irregular, que va vendre un munt de còpies arreu del món i que conté cançons emblemàtiques com “Scar tissue”, l’extraordinària “Otherside” i la peça que li dóna títol.

Posteriorment, el grup nord-americà, que amb "Californication" havia recuperat Frusciante, arran de portar a terme una rehabilitació, va editar els triomfants “By the way” i el doble “Stadium arcadium”, abans que el guitarrista, aquesta vegada per motius que no tenien res a veure amb el consum de substàncies tòxiques, sinó per iniciar una sèrie de projectes en solitari, va deixar novament RHCP. Amb el seu substitut, Josh Klinghoffer, el quartet va gravar “I’m with you”, un altre espectacular èxit a nivell planetari. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PJ HARVEY

Polly Jean Harvey ha estat un dels grans referents del rock alternatiu de les últimes tres dècades, època en què l’artista britànica ha realitzat tasques de cantant, compositora, guitarrista i saxofonista; ha practicat la narrativa i la poesia i ha gravat històrics àlbums de l’escena independent com “Dry”, “Rid of me”, “To bring you my love” i “Stories of the city, stories of the sea”.

Després d’exercir com a cantant, guitarrista i saxofonista del grup Automatic Dlamini, liderat per John Parish, amb qui més tard va tornar a col•laborar, Harvey (veu i guitarra) va formar un trio amb el baixista Steve Vaughan i el bateria Rob Ellis, que va editar els reivindicats treballs “Dry” i “Rid of me”, extraordinària obra que va arribar al número tres a la Gran Bretanya i en què hi destaquen la peça que li dóna títol, un clar exemple d’estil lo – fi, i una trepidant versió del tema “Highway 51 revisited”, de Bob Dylan, encara que personalment prefereixo les pistes “Missed” i “Legs”.

Seguidament, l’autora britànica va posar fi a la relació amb Vaughan i Ellis, tot i què amb aquest seguiria mantenint una estreta col•laboració, i va començar a gravar en solitari, debutant en aquesta faceta amb l’aclamat i elogiat “To bring you my love”, un treball més depurat, fet que va permetre que fos més ben acceptat a l’altra banda de l’Atlàntic, i clau en l’explosió de l’indie rock, mitjançant cançons com la de títol homònim, “C’mon Billy”, “Teclo”, “Long snake moon” o “Down by the river”.

Després de l’èxit de “To bring you my love”, Harvey va editar l’àlbum “Is not desire ?”, el qual va suposar un descens, tant pel que fa a la valoració de la crítica especialitzada com pel que respecta al volum de vendes, encara que la cantant anglesa es va rescabalar amb el treball “Stories of the City, stories of the sea”, potser la seva obra més accessible gràcies a peces com “Big exit”, “Good fortune” o “This mess we’re in”, aquesta interpretada amb el líder de Radiohead Thom Yorke.

Les darreres edicions de la compositora britànica han estat “Ub huh her”, “White chalk” i “Let England shake”, el seu segon premi Mercury (el primer el va rebre amb “Stories of the city, stories of the sea”) i el seu disc més venut als Estats Units.

SOLSBURY HILL

Intèrpret: Peter Gabriel.

Any: 1977.

Gènere: rock progressiu.
Àlbum d’estudi: Peter Gabriel I.
El millor: l’inici instrumental.
El pitjor: en aquella època, Gabriel era més un autor d’àlbums.

Després d’abandonar el grup britànic de rock progressiu Genesis, del qual en va ser fundador, cantant i líder, Peter Gabriel va començar una carrera de solista marcada per l’avantguarda, l’experimentació i el risc, paral•lelament en què els seus antics companys, comandats per Phil Collins, s’acostaven a barems pop i comercials. “Solsbury hill”, una cançó que conté uns prolegòmens extraordinaris mitjançant una guitarra acústica, és el tema més accessible, juntament amb “Here comes the flood”, del seu primer àlbum, un treball molt aclamat per la crítica. A la peça, un important èxit a la Gran Bretanya, hi van intervenir Robert Fripp, líder de la formació igualment progressiva King Crimson, i Steve Hunter, que posteriorment en va confeccionar un cover, cosa que també van realitzar Lou Reed i el grup Erasure.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BECK

Originari de la gran urbs californiana de Los Angeles, Beck Hansen ha estat una de les grans figures del rock alternatiu, col•laborant en l’explosió de la música de caire independent que va tenir lloc a començaments del decenni dels 90, especialment quan va editar “Mellow gold”, un dels seus àlbum estel•lars.

Durant els inicis de la seva carrera, en què discs com “Golden feelings” i “Stereopathetic soulmanure” van passar pràcticament desapercebuts, Beck es va dirigir a l’altra banda dels Estats Units, concretament a la ciutat de Nova York, en una època marcada per la Generació X i en la qual va ser partícip de moviment conegut com a anti folk, marcat per una producció de treballs escassament pulcra i poc cuidada coneguda com a lo – fi.

De retorn a Los Angeles, el cantant i compositor californià va gravar l’àlbum “Mellow gold”, un dels treballs més emblemàtics de la història del rock alternatiu i clau, entre altres obres, en constituir un abans i un després pel que fa a la música indie. El disc, que va comptar amb l’aportació del hit “Looser”, un sorprenent èxit de vendes, va assolir al número 12 de les llistes de Billboard, encara que no va arribar massa amunt a les de la Gran Bretanya, el mercat del qual era propici a les obres amb un punt de risc.

“Odelay” va suposar el segon gran moment en la carrera artística de Beck, instal•lat ja com una de les grans estrelles indies i en representant de l’anomenada cultura hipster, en un període en què l’intèrpret de Los Angeles va usar diferents gèneres com pop, rock, folk, música experimental, blues, soul, fet ben constatat aquest últim en l’edició del treball “Midnite vultures”, i de manera molt especial la psicodèlia, sobretot pel que fa a la confecció de les lletres, moltes vegades de caràcter absurd i críptic.

De la trajectòria més recent de Beck, cal significar les obres “Sea change”, que va arribar al top 10 del rànquing dels Estats Units; “Guero”, “Modern guilt”, el seu primer disc en situar-se entre els 10 primers de les llistes britàniques, o “Modern phase”, guanyador del premi Grammy al millor àlbum alternatiu.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: NICK CAVE & THE BAD SEEDS

Nascut a la localitat de Warracknabeal, a l’estat australià de Victoria, Nick Cave ha estat un dels pioners i una de les figures clau del rock alternatiu, establert avui com una llegenda de la música rock.

Cave, aleshores simplement com a vocalista, va formar el quartet The Birthday Party, en principi anomenats The Boys next Door, amb el multiinstrumentista Mick Harvey (guitarra, baix, bateria, piano, òrgan i sintetitzadors), el guitarrista i organista Rowland S. Howard, el baixista Tracy Pew i el bateria Phil Calvert, caracteritzant-se l’associació en la pràctica d’una música amb arrels en el punk rock i el postpunk.

Seguidament, Nick (veu, guitarra i piano) va començar, ja instal•lat a la gran urbs de Melbourne, la seva llarga, prolífica i aclamada col•laboració amb els Bad Seeds, integrats inicialment pel mateix Harvey, qui havia estat el seu company a The Birthday Party; l’alemanya Blixa Bargeld (guitarra, piano i veu), excomponent de la banda Einsturzende Neubauten; Barry Adamson (baix), qui havia format part de la formació postpunk Magazine, i Hugo Race (guitarra), que ho va deixar estar aviat.

El grup va debutar el primer lustre dels anys 80 amb el revolucionari i escassament accessible “From here to eternity”, de característiques postpunk, gòtiques, sinistres i industrials que només, comercialment parlant, va ser un èxit menor a la Gran Bretanya, passant pràcticament desapercebut al seu país natal o als Estats Units. La banda es va mantenir molt lluny del gran públic fins a la confecció de l’àlbum “The love in”, gravat ja durant el decenni dels 90, període en què també van destacar “Murder ballads” o l’assossegat i tranquil “The boatman’s call”, un dels seus cims creatius, tot i que no va poder arribar al més alt d’un rànquing, concretament a Austràlia, fins a l’edició de “Push the sky away”, fins el moment el seu darrer treball.

Cal significar també l’ús per part de Cave d’altres gèneres com el blues o el garage rock, l’entrada als Bad Seeds de músics com el bateria Thomas Wydler, el baixista Martyn P. Casey, el pianista Conway Savage, el bateria i percussionista Jim Sclavunos o el violinista i acordionista Warren Ellis o el projecte de caire experimental conegut com a Grinderman, en el qual també han participat Casey, Sclavunos i Ellis. 

THE FIFTH DIMENSION (ÀLBUM)



Grup: The Byrds.

Any: 1966.

Formació: Jim McGuinn, David Crosby, Chris Hillman i Michael Clarke.
Àlbum d’estudi anterior: Turn !, turn !, turn ! (1965).
Àlbum d’estudi posterior: Younger than yesterday (1967).
El millor: la consolidació definitiva del grup de Los Angeles.
El pitjor: la marxa de Gene Clark.

Gene Clark, cantant i principal compositor de la llegendària banda de folk rock The Byrds, va marxar abans de l’edició de l’àlbum analitzat, el tercer treball d’estudi del grup californià, per la qual cosa, els guitarristes Jim McGuinn i David Crosby van haver de fer un pas endavant alhora de l’autoria de les cançons, tot i que la formació de Los Angeles, tal com havia fet en les seves primeres obres, va seguir realitzant un important numero de covers, entre els quals curiosament no hi havia en aquest cas cap del seu gran ídol Bob Dylan. Entre les cançons més significatives del disc es troben la de títol homònim, “Mr. Spaceman”, “Eight miles high”, la mostra més destacable de l’entrada del grup en el gènere psicodèlic i en què encara hi va intervenir Clark, i la versió del clàssic de Bill Roberts “Hey Joe !”, de la qual també en faria un cover el gran guitarrista Jimi Hendrix. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: L’EXPLOSIÓ DEL ROCK ALTERNATIU

El final de la dècada dels 70 i el començament del decenni dels 80, en el marc de la new wave i més concretament del postpunk, és l’època en què es considera que va tenir lloc el naixement del rock alternatiu i independent. Nombroses bandes, que pel seu tipus de música no comptaven amb el beneplàcit de les radiofórmules i el nou canal televisiu MTV, es van haver de refugiar en petits segells discogràfics, com The Factory. No obstant, alguns d’aquells grups, com The Cure o Dépéche Mode, van acabar comptant amb una important popularitat.

Durant el segon lustre dels anys 80, algunes formacions, com per exemple Pixies o REM, tot i que d’una forma encara bastant discreta, van aconseguir fer ascendir un esglaó més el rock de caire alternatiu, si bé és veritat que aquest fet va ser, mitjançant àlbums com “Doolittle”, de la banda de Boston, i “Green”, del conjunt d’Athens, més evident a la Gran Bretanya que no pas als Estats Units, malgrat la procedència nord-americana dels dos grups.

L’explosió de l’indie rock va tenir lloc a inicis de la dècada dels 90, mitjançant el corrent grunge, aparegut a finals del decenni dels 80 a la ciutat nord-americana de Seattle, a l’estat occidental de Washington. “Nevermind”, el segon àlbum d’estudi d’un dels grups més emblemàtics del moviment, el trio Nirvana (foto), està considerat un abans i un després en l’escena alternativa per la gran quantitat de vendes que va assolir el disc, sense oblidar tampoc l’impacte que va tenir “Ten”, el treball de debut del quintet Pearl Jam.

A partir d’aquell moment, el rock independent ha estat, encara que no en tots els casos, un fenomen gairebé de masses i no és gens estrany, des d’aleshores, que algunes cançons del gènere gaudeixin d’una important presència en les emissores de ràdio i els canals televisius més comercials. Al marge del grunge, també cal destacar l’èxit d’altes formacions alternatives com els ja significats REM, que van tenir un enorme triomf amb l’obra “Out of time”; Red Hot Chili Peppers, amb una original barreja de funk i rock dur; The Smashing Pumpkins, que llavors van editar el magnífic àlbum “Siamese dream”, o les diverses bandes del brit pop. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES GRUNGE

Alice in Chains. El guitarrista Jerry Cantrell, l’home fort del grup, i el cantant Layne Staley van fundar aquest conjunt a la ciutat de Seattle, que, malgrat àlbums importants com “Dirt”, va romandre a l’ombra d’altres bandes grunge com Nirvana, Pearl Jam o Soundgarden. Alice in Chains, que es va caracteritzar per un rock molt endurit, més allunyat del punk que altres formacions del gènere, va perdre Staley arran d’una sobredosi.

Foo Fighters. Arran del suïcidi de Kurt Cobain, Dave Grohl, bateria de Nirvana reconvertit en cantant i guitarrista, va formar el grup Foo Fighters amb el guitarrista Pat Smear, el baixista Nate Mendel i el bateria William Goldsmith. Després de dos àlbums força elogiats per la crítica i el públic, el primer de títol homònim i el fenomenal “The colour of the shape”, la formació es va erigir, en línies generals, en una de les grans bandes del planeta i en una genuïna stadium band. Arran de les marxes de Smear i Goldsmith, el conjunt de Seattle es va convertir en una eina molt personal de Grohl.

Hole. Banda encapçalada per la cantant i guitarrista Courtney Love, que va mantenir una tempestuosa relació sentimental amb Kurt Cobain, líder del trio Nirvana. El quartet, que va ser fundat a Los Angeles i, per tant, no pertany al clàssic nucli grunge de Seattle, el van completar Eric Erlandson (guitarra), Jill Emery (baix) i Caroline Rue (bateria). Els discs “Love though this” i molt especialment “Celebrity skin” van marcar la trajectòria de Hole, formació influenciada pels novaiorquesos Sonic Youth, la baixista dels quals, Kim Gordon, va exercir-hi de productora.

Mudhoney. Primera banda grunge en signar un contracte amb Sub Pop, el cèlebre segell discogràfic independent de Seattle que va acollir un gran número de grups pertanyents al gènere, si bé, posteriorment, Mudhoney es va veure eclipsat per altres formacions del gènere com Nirvana o Pearl Jam. El quartet el van fundar el seu líder Mark Arm (veu i guitarra), Steve Turner (guitarra), Matt Lukin (baix) i Dan Peters (bateria) i va triomfar gràcies a un estil que va fusionar el garage rock amb el punk rock, sense oblidar aportacions de hard rock i hardcore, i de manera especial mitjançant l’aclamat treball “Every boy deserves fudge”.

Soundgarden (foto). Primera formació grunge en fer el salt a una multinacional discogràfica, fet en el qual es va avançar a les llegendàries bandes Nirvana i Pearl Jam, encara que després va restar a l’ombra dels grups encapçalats per Kurt Cobain i Eddy Vedder. El conjunt el van fundar el cantant i guitarrista Chris Cornell, líder del quartet; el guitarrista Kim Thayil, el baixista Hiro Yamamoto i el bateria Matt Cameron, que posteriorment va tocar amb Pearl Jam. Amb un estil èpic i molt endurit, Soundgarden va aconseguir el seu punt àlgid gràcies a l’elogiat àlbum “Superunknown”, el qual alguns crítics igualen a “Nevermind” i “Ten”.