Red Hot Chili Peppers (RHCP), grup fundat a la ciutat de Los Angeles durant el primer lustre dels 80, ha estat una de les grans formacions, així com una de les més venedores, de l’escena rock de les últimes tres dècades, amb consideració actual d’stadium band i autèntic dinosaure del rock. El conjunt californià, amb un gran èxit en països com els Estats Units, la Gran Bretanya, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, entre d’altres, ha tingut com a membres fixos el cantant Anthony Kiedis i el baixista Flea, mentre que el guitarrista John Frusciante i el bateria Chad Smith han estat els altres dos components clàssics.
Els primers àlbums de la banda de Los Angeles, concretament “The Red Hot Chili Peppers”, “Freaky styley” i “The upfit mofo party plan”, no van tenir massa èxit i van passar bastant desapercebuts, en una època en què van formar part del grup, a part de Kiedis i Flea, el guitarrista Jack Sherman, només present en el treball inicial; el bateria Cliff Martínez, que va participar en els dos primers discs; el guitarrista Hillell Slovak, que va debutar en la segona obra, i el bateria Jack Irons, que va tocar a partir de la tercera gravació.
Durant la confecció del disc “Mother’s milk”, un èxit relatiu a les llistes de Billboard, Slovak va trobar la mort arran d’una sobredosi d’heroïna, sent substituït per Frusciante, mentre Irons, que posteriorment tocaria amb la banda grunge Pearl Jam, va decidir abandonar el grup després de la mort del seu amic, entrant al seu lloc Smith. RHCP va homenatjar el desaparegut Slovak amb el tema “Knock me down”, la principal pista de l’àlbum juntament amb “Higuer ground”, el cover d’un tema d’Stewie Wonder.
“Blood sugar, sex magik” va ser el primer gran èxit del quartet, sent número tres als Estats Units, número 25 al Regne Unit i número u al Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. El treball, que va consolidar l’original estil de la formació, basat en una barreja entre funk i punk rock, sense oblidar aportacions de hard rock, i que ha tingut una enorme influència en un munt de bandes, conté peces com “Breaking the girl”, “Suck my kiss”, “Give it away” i “Under the bridge”. Després de l’edició del disc, Frusciante, tal com li havia succeït a Kurt Cobain, el líder de Nirvana, va trobar-se incòmode amb la fama i la popularitat, fet que va repercutir en la seva addicció a les drogues.
Seguidament, el conjunt californià va donar un pas enrere amb l’obra “One hot minute”, en què el guitarrista Dave Navarro, exintegrant dels també angelins Jane’s Addiction, va substituir Frusciante de manera transitòria. El disc no va comptar amb bones crítiques, les quals van tornar amb “Californication”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic i un magnífic treball, encara que potser una mica llarg i irregular, que va vendre un munt de còpies arreu del món i que conté cançons emblemàtiques com “Scar tissue”, l’extraordinària “Otherside” i la peça que li dóna títol.
Posteriorment, el grup nord-americà, que amb "Californication" havia recuperat Frusciante, arran de portar a terme una rehabilitació, va editar els triomfants “By the way” i el doble “Stadium arcadium”, abans que el guitarrista, aquesta vegada per motius que no tenien res a veure amb el consum de substàncies tòxiques, sinó per iniciar una sèrie de projectes en solitari, va deixar novament RHCP. Amb el seu substitut, Josh Klinghoffer, el quartet va gravar “I’m with you”, un altre espectacular èxit a nivell planetari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario