HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: SUEDE

El grup londinenc Suede, format inicialment pel cantant Brett Anderson, el guitarrista i pianista Bernard Butler, el baixista Mat Osman i el bateria Simon Gilbert, compta amb l’honor de ser designada com la banda que va iniciar la moda del brit pop, si l’edició del senzill “The drowners” es considera el punt de partida del moviment. El quartet, molt influenciat per David Bowie, va revitalitzar el glam rock mitjançant l’estil melodramàtic del seu carismàtic vocalista.

Seguidament, la formació anglesa va gravar el seu primer àlbum, de títol homònim, força aclamat per la crítica, número u a les llistes del Regne Unit i amb reclams com “So young”, “Animal nitrate” o la ja referida “The drowners”. Suede, elegida per la premsa especialitzada com la millor nova banda britànica, semblava trobar-se en una conjuntura perfecta, però els problemes van arribar per les divergències entre els dos líders: Anderson i Butler.

Malgrat la mala relació entre el cantant i el guitarrista, el conjunt britànic va poder confeccionar l’excel•lent treball “Dog man star”, un magnífic àlbum, el qual considero el millor disc portat a terme durant l’era del brit pop i una de les millors obres realitzades durant la dècada dels 90 en línies generals. L’edició, que conté extraordinaris temes com “We are the pigs”, “The wild ones”, la bowiniana “The power” o “New generation”, va rebre els elogis unànimes de la crítica, però va suposar un descens comercial, doncs no va poder superar el tercer lloc a la Gran Bretanya.

“Coming up !”, en què el jove guitarrista Richard Oakes va substituir Butler i en el qual va entrar també com a cinquè membre del grup Neil Codling (guitarra, teclats i sintetitzadors), va tornar Suede a la posició més alta de les llistes del Regne Unit, encara que personalment considero el disc inferior al seu predecessor. L’àlbum, que compta amb peces com “Lazy” o “The beautiful ones”, va tancar una excel•lent trilogia de la formació londinenca, si bé el seu quart treball, “Head music”, va ser també número u, tot i que les crítiques ja no van ser tan benèvoles.

Suede, amb greus problemes d’addicció a les drogues d’Anderson, va passar pel seu pitjor moment amb l’edició de l’àlbum “A new morning”, en el qual no va participar Codling, motiu perquè el grup tanqués un parèntesi, que es va reobrir amb l’elogiat treball “Bloodsports”, amb cançons com “Barriers” o “Snowblind”, un renaixement que ha tingut continuïtat amb l’obra “Night thoughts”, el primer top 10 als Estats Units, la seva assignatura pendent.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PULP

La història del grup Pulp, banda fundada a la localitat de Sheffield, al nord d’Anglaterra, pel cantant Jarvis Cocker, únic membre fix de la formació, és força curiosa i estranya: les seves actuacions i els treballs realitzats van passar pràcticament inadvertits entre 1979 i 1994, però justament aquell any, el mateix en què va editar l’àlbum “His ’ n’ hers”, el conjunt anglès va iniciar una època esplendorosa.

En el marc del brit pop, Pulp va editar una trilogia d'obres extraordinària formada pel ja referit “His ‘ n ‘ hers”, amb cançons com “Babies” i “Do you remember the first time?”; el fantàstic “Different class”, el punt culminant de la trajectòria del grup que compta amb temes com el popular “Common people”, “Something changed” o “Underwear”, per mi la millor pista del disc, i l’esplèndid “This is hardcore”, amb les peces de títol homònim, “The fear”, “Dishes” i “Sylvia”.

Durant aquell període, el conjunt de Sheffield va tenir un enorme i espectacular èxit a la Gran Bretanya, quan dues de les seves edicions, “Different class” i “This is hardcore”, van arribar al lloc més alt de les llistes, però, en canvi, els discs de gran format de Pulp van passar pràcticament desapercebuts a l’altra banda de l’Atlàntic i cap va ser capaç d’arribar al top 100 del rànquing nord-americà de Billboard.

Una de les claus del triomf del grup britànic va ser el carisma del seu líder i vocalista Cocker, molt influenciat per estrelles com David Bowie, Bryan Ferry i Marc Bolan, mitjançant un estil melodramàtic i glamurós que també va caracteritzar llavors Brett Anderson, el cantant de Suede. Durant aquella època, van passar per Pulp el guitarrista i violinista Russell Senior, que va abandonar després de l’edició de “Different class”; el baixista Steve Mackay, el bateria Nick Banks, la teclista Candida Doyle i el guitarrista Mark Webber.

Ja en un període en què la moda del brit pop havia minvat i decaigut, el grup de Sheffield va gravar “We love life”, número sis al Regne Unit i, pel moment, el seu últim àlbum d’estudi, encara que Pulp ha continuat actuant en diferents festivals de l’escena independent, com el Primavera Sound de Barcelona. 

TEEN AGE RIOT

Grup: Sonic Youth.

Any: 1989.

Formació: Thurston Moore, Lee Ranaldo, Kim Gordon i Steve Shelley.
Gènere: noise rock.
Àlbum d’estudi: Daydream nation.
El millor: el tema més reconegut del quartet novaiorquès.
El pitjor: no massa transcendència més enllà del sector alternatiu.

El quartet nord-americà Sonic Youth, força influenciat pels també novaiorquesos The Velvet Underground, va ser el màxim exponent del noise rock sorgit als Estats Units. Després de força anys en què els seus treballs només van tenir certa repercussió en l’escena independent, el grup va aconseguir una important celebritat amb l’àlbum “Daydream nation”, que va tancar una excel•lent trilogia que completen “Evol” i “Sister”. La cançó que obre el disc és “Teen age riot”, una trepidant peça que ha passat a la posteritat com el tema més recordat de la banda de Nova York, sent un important èxit en l’escena i les emissores radiofòniques indies. En la pista queda ben patent la qualitat tècnica i la sincronització dels guitarristes Thurston More i Lee Ranaldo, ben secundats per la secció rítmica formada per la baixista Kim Gordon i el bateria Steve Shelley. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: EL BRIT POP

Durant el primer lustre de la dècada dels 90 va sorgir el corrent del brit pop, que es va consolidar mitjan el decenni. El moviment, que va suposar una nova invasió britànica al mercat dels Estats Units, semblant a aquella que va tenir lloc als anys 60, amb els Beatles al capdavant, va estar molt influenciat per bandes com els mateixos Fab Four, The Who, The Kinks o Small Faces i solistes com David Bowie.

Al tractar-se d’un tipus de pop similar a aquell que es realitzava al Regne Unit dues i tres dècades abans, la moda va tenir alguns detractors, que consideraven que el seu estil era escassament original. Allò cert, però, és que els seguidors del brit pop en van ser una àmplia majoria i moltes formacions que van protagonitzar el corrent van superar clarament les vendes que en aquella època delimitaven els discs confeccionats per bandes amb orígens independents i alternatius.

Els dos principals grups del brit pop van ser Oasis i Blur, amb els quals es va voler entaular una rivalitat semblant a aquella que la premsa va cercar durant el decenni dels 60 entre els Beatles i els Rolling Stones. Tanmateix, mentre que la que van mantenir les dues mítiques bandes va ser més figurada que no pas real, si es van encendre algunes espurnes entre el conjunt liderat pels germans Gallagher i l’encapçalat per Damian Allbarn, de manera especial quan es van editar els dos àlbums estel•lars de cada formació: “(What’s the story) Morning glory” i “Parklife” respectivament.

Si Oasis es va veure molt influenciat pels Beatles, sobretot pel que fa a la segona època del quartet de Liverpool, i Blur pels Kinks, els altres dos grans grups del brit pop, Pulp i Suede, es van decantar per la figura de David Bowie, sense oblidar altres artistes glam com Marc Bolan i Bryan Ferry, líders de T Rex i Roxy Music respectivament. Els primers, que van brillar amb el treball “Different class”, van aconseguir la fama i la popularitat després de molts anys de travessia pel desert, mentre els segons, que van confeccionar l’excel•lent “Dog man star”, van ser la primera banda del gènere en aconseguir l’èxit.

El moviment, que va tenir com a altres formacions emblemàtiques Elastica, amb un àlbum de títol homònim força aclamat; Ocean Colour Scene (foto), que va gravar el fantàstic treball “Moseley shoals”, i The Verve, que va triomfar amb el disc “Urban hymns”, es va desinflar a finals dels anys 90, encara que la seva influència ha estat notable en grups del segle actual com Arctick Monkeys, Kaiser Chiefs o Snow Patrol. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ALTRES BANDES DE ROCK ALTERNATIU DE LA DÈCADA DELS 90

Green Day. Trio format per Billie Joe Armstrong (veu i guitarra), carismàtic líder del grup; Mark Dirnt (baix) i Tré Cool (bateria). Màxim exponent del revival punk que va tenir lloc durant la dècada dels 90, juntament amb altres conjunts com Good Charlotte o Offspring, la banda va ser acusada des d’alguns sectors de manca d’autenticitat, fet que no ha impedit que la formació californiana hagi estat una de les més venedores dels últims temps o triomfs com el del cèlebre àlbum “Dookie”, que conté el hit “Basket case”, o el de l’òpera rock “Americant idiot”, guanyadora del premi MTV.

Jane’s Addiction. Banda californiana formada a Los Angeles pel cantant i líder Perry Farrell, el virtuós guitarrista Dave Navarro, el baixista Eric Avery i el bateria Stephen Perkins. Durant els seus inicis, el grup va rivalitzar amb els seus cèlebres conciutadans Red Hot Chili Peppers (RHCP), però Jane’s Addiction, que es va dissoldre aviat després d’una actuació al festival indie de Lolapalloza, no va comptar amb massa regularitat. Navarro va substituir transitòriament un convalescent John Frusciante a RHCP.

The Jayhawks. Banda de country alternatiu fundada a la ciutat de Minneapolis i liderada pels cantants i guitarristes Mark Olson i Gary Louris, que van completar el baixista Marc Perlman i el bateria Norman Rogers. Caracteritzats per unes harmòniques i sincronitzades veus, que recordaven a les dels llegendaris The Eagles, van rebre la influència del mític Gram Parsons, pioner de la fusió entre country i rock, i han deixat una important petjada en Wilco, pel que fa als primers anys de vigència d’aquesta formació. The Jayhawks van patir la sensible marxa d’Olson, fet que va deixar Louris com a indiscutible líder.

The Lemonheads. Conjunt nord-americà liderat pel cantant i guitarrista Evan Dando, al qual van acompanyar en principi el guitarrista Ben Deily, el baixista Jesse Peretz i el bateria Doug Trachter. La banda de Machassussets, que va acabar convertint-se en una eina molt personal del carismàtic Dando, no va comptar amb massa regularitat, sent el seu període àlgid aquell que va coincidir amb el magnífic àlbum “It’s a shame about Ray”, que compta amb el tema que li dóna títol, l’extraordinària “Rudderless” o un cover del “Ms. Robinson” de Simon & Garfunkel.

Manic Street Preachers. Durant el seus inicis, el grup gal•lès va està constituït per James Dean Bradfield (veu i guitarra), Richy Edwards (guitarra), Nicky Wire (baix) i Sean Moore (bateria). Els primers àlbums del quartet, basats en les lletres angoixants d’Edwards, van tenir un caràcter fosc i sinistre, tot i que, arran de l’estranya desaparició d’aquell, la banda es va decantar per un tipus de música més lluminosa i propera a barems pop, fet ben apreciat a “Everybody must go”, un dels seus discs més aclamats per la crítica especialitzada.

Primal Scream (foto). Conjunt fundat a la ciutat de Glasgow, el grup semblava més aviat sorgit de l’escena Madchester, amb moltes afinitats amb bandes com Happy Mondays o Stone Roses. Bobby Gillespie, exbateria dels noise The Jesus & Mary Chain, va ser el vocalista i líder de Primal Scream, que també va comptar amb Andrew Innes (guitarra), Greg Mounfield (baix), Derrin Mooney (bateria) i Martin Duffy (teclats). La formació escocesa va tenir el seu moment àlgid amb l’edició de l’àlbum “Screamadelica”, caracteritzat per l’ús exhaustiu de la psicodèlia i dels ritmes de l’acid – house, encara que, posteriorment, el grup va entrar en una fase més irregular, en la qual va utilitzar mètodes avantguardistes i electrònics.

Sebadoh. Trio fundat per l’exintegrant de Dinosaur Jr. Lou Barlow (veu i baix) i Eric Gaffney (veu i guitarra), als quals es va afegir Jason Loewenstein (bateria). La banda de Machassussets va ser la principal abanderada de la moda lo – fi, caracteritzada per una producció allunyada de la pulcritud i la perfecció tècnica, juntament amb els californians Pavement, i va triomfar gràcies a àlbums com “Homestad” o “Bakesale”, treballs molt ben rebuts pels mitjans de comunicació especialitzats. Després d’un parèntesi, que els components del conjunt nord-americà van aprofitar per a la realització de projectes personals, Sebadoh va tornar sense Gaffney, fet que va permetre a Barlow el lideratge absolut. 

THE KINKS AND THE VILLAGE PRESERVATION SOCIETY

Grup: The kinks.

Any: 1968.

Formació: Ray Davies, Dave Davies, Peter Quaife i Mick Avory.
Àlbum d’estudi anterior: Something else by the Kinks (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Arthur or the decline and fall of the british empire (1969).
El millor: la creativitat de Ray Davies.
El pitjor: les vendes.

Podríem dir que “The Kinks and the village preservation society” va iniciar la tercera etapa del llegendari grup britànic, després de la inicial, caracteritzada pel moviment mod, i la segona, en què la banda va començar, mitjançant les lletres del seu líder Ray Davies, la seva crítica irònica sobre la societat conservadora del Regne Unit i en què va introduir al seu repertori nous estils, com per exemple el de music hall, circumstàncies que es poden apreciar en els seus aclamats treballs “Face to face” i “Something else by the Kinks”. Amb l’obra analitzada, el llavors quartet va entrar en el món de l’àlbum conceptual i, d’alguna manera, en la moda de l’òpera rock, que en aquella època també va exercir un altre mític quartet: The Who. El disc, que conté peces com la que li dóna títol i “Days”, només present en algunes edicions, i que va seguir comptant amb els elogis de la crítica especialitzada, però que va fracassar en el factor comercial, tracta de les tradicions i els costums britànics. Després de la seva gravació, el baixista Peter Quaife, membre fundador del conjunt londinenc, va abandonar el grup. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: BELLE & SEBASTIAN

El grup Belle and Sebastian, nom extret d’un llibre de l’escriptora francesa Cécile Aubry, va sorgir mitjan la dècada dels 90 a la ciutat escocesa de Glasgow, seu d’una prolífica i excel•lent escena musical independent de la qual també formen part, per exemple, Travis, una formació de característiques no massa allunyades, o Primal Scream, una banda d’unes peculiaritats força diferents.

Els components inicials del grup van ser Stuart Murdoch (veu i guitarra), líder del conjunt escocès; els altres membres fixos Stevie Jackson (guitarra), Richard Colburn (bateria) i Chris Geddes (teclats i piano), a més d’Stuart David (baix), Mick Cooke (trompeta), Isobel Campbell (violoncel) i Joe Togher (violí), que ho va deixar estar després de la confecció del primer àlbum. Seguidament, van entrar a formar-hi part Sarah Martin (violí i percussió) i Bobby Kildea (guitarra i baix).

Belle and Sebastian, mitjançant un estil melòdic, tendre, delicat i de bon rotllo, va debutar amb l’àlbum “Tigermilk”, al qual va seguir “If you’re feeling sinister”, un dels seus moments àlgids gràcies a temes com “Like Dylan in the movies” i “The fox in the snow”. En aquell període, el grup va obtenir un important èxit a la Gran Bretanya i als estats escandinaus de Noruega i Suècia, encara que el mercat nord-americà els hi va ser molt esquiu.

“The boy with the arab strap”, amb la cançó que li dóna títol, va tancar la primera etapa del conjunt de Glasgow, doncs la formació, que va perdre després d’aquesta obra els seus membres fundadors David, Cooke i Campbell, que va portar a terme una carrera independent de caràcter clàssic força important, va entrar en certa crisi, en què els seus treballs “Fold your hands child, you walk like a peasant” i “Storytelling” van perdre l’aclamació i els elogis de la crítica que fins llavors sempre els havien acompanyat.

Posteriorment, el grup escocès va ressorgir amb l’àlbum “Dear catastrophe waitress”, que va iniciar una nova època triomfant de la formació, que va tenir continuïtat amb les obres “The life pursuit”, el primer top 10 a les llistes britàniques i top 100 al rànquing dels Estats Units; “Belle and Sebastian write about love”, que va situar-se en el top 20 de les llistes nord-americanes de Billboard, i “Girls in peacetime want to dance”, fins el moment la seva darrera edició. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: RADIOHEAD

És molt complicat conèixer, en una hipotètica votació, quin seria el grup indie preferit de les últimes tres dècades, doncs hi prendrien part llegendàries bandes com REM, Pixies, Nirvana, Pearl Jam, The Smashing Pumpkins, Muse o Arcade Fire, entre moltes d’altres, però molt probablement els vencedors serien els britànics Radiohead.

El grup va néixer a la localitat d’Abingdon, a la demarcació d’Oxfordshire, i ha comptat sempre amb la mateixa formació, composta pel carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), líder del conjunt; Jonny Greenwood (guitarra), el seu germà Colin Greenwood (baix), Ed O’Brien (guitarra) i Phil Selway (bateria). El quintet va debutar amb l’àlbum “Pablo honey”, el seu treball menys arriscat, el qual no va ser massa ben valorat per la crítica malgrat l’èxit que va tenir el single “Creep”.

El segon treball de Radiohead va ser el magnífic “The bends”, tot i que d’es d’algun sector es pugui esgrimir que es tracta encara d’una obra poc experimental i propera a paràmetres pop. El disc, número quatre a la Gran Bretanya, si bé és cert que a penes va tenir repercussió en les llistes nord-americanes de Billboard, conté meravelloses pistes com la de títol homònim, “Fake plastic trees”, “Black star” o “Street spirit (fade out)”, metre que temes com “My iron lung” anunciaven la deriva que seguidament prendria el grup anglès.

“OK computer”, tercer àlbum d’estudi del quintet britànic, està considerat el cim creatiu del grup, per a molts experts el millor disc de caràcter alternatiu de la història i, en línies generals, una de les obres més aclamades i elogiades de la música rock de tots els temps. El treball, número u al Regne Unit i 21 als Estats Units, està caracteritzat pels sons electrònics i experimentals, mentre cal significar cançons com “Airbag”, “Paranoid android”, “Exit music (for a film)”, “Let down”, “Karma police”, “No surprises”, "Climbing up the walls" i “Lucky”.

En aquell punt, Radiohead es va convertir en una banda de culte que transcendia clarament el marc de l’escena independent i alternativa, en un període en què Jonny Greenwood i O’Brien es van erigir entre els millors guitarristes de la seva generació i Yorke es va convertir en un dels personatges més cèlebres i admirats de la música britànica i en un dels seus cantants més prestigiosos, en una etapa en què el grup es va caracteritzar per unes lletres angoixants, torturades, pessimistes i desesperançades.

Posteriorment, el quintet d’Abington, que ha utilitzat abastament les noves tecnologies, ha editat cinc àlbums més amb els factors de risc, electrònics i experimentals en primer pla: “Kid A”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic; “Amnesiac”, número u a la Gran Bretanya; “Hail to the thief”, el primer treball editat a internet i número u a les llistes britàniques; “In rainbows”, que es va enfilar al lloc més alt, tant al rànquing del Regne Unit com a les llistes de Billboard, i “The king of the limbs”. 

JOAN DAUSÀ



Lloc de naixement: Barcelona (Barcelonès).

Dècades: 10.

Gèneres: pop i cantautor.
Principals àlbums: “Barcelona, nit d’estiu” (2013) i “Barcelona, nit d’hivern” (2015).
El millor: les col•laboracions amb Dani de la Orden.
El pitjor: el parèntesi actual.

Joan Dausà deu gran part de la seva popularitat a la col•laboració, tant en la faceta de músic com la d’actor, als films de Dani de la Orden: “Barcelona, nit d’estiu”, que li va atorgar el premi Gaudí per la banda sonora, i “Barcelona, nit d’hivern”. Alguns cops ha estat acompanyat pel grup Tipus d’Interès, format per Santos Berrocal, Florenci Ferrer, Eloi Isern, David Romero, l’actriu Clara Segura, Carol Duran, de Carrau; Àxel Pi, de Sidonie, i els membres de Manel Martí Maymó i Arnau Vallbé.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: PAVEMENT



El grup californià Pavement, fundat a la localitat d’Stockton i que ha tingut com a homes clau Stephen Malkmus (veu i guitarra) i Scott Kannberg (guitarra, baix i veu), està considerat des d’alguns sectors la més gran banda indie de la dècada dels 90, per davant de grups més populars com REM, Pixies, The Smashing Pumpkins o Radiohead.

La formació nord-americana es va significar per una producció no massa elaborada, convertint-se en una de les principals representants de la moda lo – fi, i per les lletres estranyes, críptiques i moltes vegades sense gaire sentit de Malkmus. Malgrat que la seva etapa clàssica només va transcórrer durant el decenni dels 90 i que només va editar cinc àlbums d’estudi, Pavement, que s’ha reunit els darrers anys per a la realització de gires, està constituït com un conjunt de culte per a la generació alternativa.

El grup, en principi integrat per Malkmus, Kannberg i el bateria i percussionista hippy Gary Young, va debutar amb el magnífic, elogiat i aclamat àlbum “Slanted and enchanted”, un treball abastament reivindicat, encara que només va ser un èxit menor a la Gran Bretanya i a penes va tenir repercussió als Estats Units, mercat el qual els hi va ser gairebé sempre molt esquiu. En el disc, bastant eclèctic quan a l’estil, compta amb quatre peces essencials: “Summer babe (winter version)”, “Trigger cut”, “In the mouth of the desert” i “Here”.

A continuació, la banda va gravar un altre excel•lent treball, “Crooked rain, crooked rain”, una obra, segons el meu parer, superior i més regular que el disc inicial, confeccionat sense Young i amb la incorporació del baixista Mark Ibold, el bateria Steve West i el percussionista Bob Nastanovich, que es van convertir en components fixos fins a la dissolució del grup. L’àlbum, que va assolir el top 20 al Regne Unit, però no va poder situar-se entre els 100 principals de la llista nord-americana de Billboard, conté extraordinaris temes com “Elevate me later”, “Range life” o “Fillmore jive”, encara que la pista més popular va ser “Cut your hair”, el seu èxit comercial històric.

Pavement no va poder superar mai, pel que fa a la crítica dels mitjans de comunicació, les seves dues obres inicials, si bé és veritat que va comptar igualment amb importants elogis els àlbums “Wowee zowee”, un nou èxit a la Gran Bretanya; “Brighten the corners”, el seu primer top – 100 als Estats Units, i “Terror twilight”, que va posar punt i final a l’època clàssica de la formació d’Stockton.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE SMASHING PUMPKINS

La banda de Chicago The Smashing Pumpkins va ser fundada pel cantant, compositor i guitarrista Billy Corgan, indiscutible líder i únic membre fix de la formació, i el guitarrista James Iha, als quals es van unir la baixista D’arcy Wretzky i el bateria Jimmy Chamberlin.

Partint d’unes arrels originades en el punk rock, l’estil del grup ha estat força eclèctic, amb elements de postpunk, rock dur, rock progressiu, rock simfònic i psicodèlia, mitjançant unes lletres de Corgan de caràcter angoixant, pessimista i catàrtic, que d’alguna manera recordaven a les del malaguanyat Ian Curtis, qui va ser cantant de la mítica banda postpunk Joy Division.

Després de debutar amb l’àlbum “Gish”, que a penes va tenir repercussió comercialment parlant, el quartet va gravar “Siamese dream”, un dels millors treballs de la història del rock alternatiu, una de les obres fonamentals de la dècada dels 90 i un dels discs bàsics per marcar un abans i un després pel que fa a l’escena independent. En l’edició, número 10 als Estats Units i número quatre a la Gran Bretanya, hi destaquen magnífiques cançons com “Cherub rock”, “Today” o “Disarm”, aquesta amb clars aires simfònics.

Seguidament, la formació d’Illynois va portar a terme l’ambiciosa obra conceptual “Mellon Collie and the infinite sadness”, un doble àlbum que va assolir el punt més alt de les llistes de Billboard i va repetir el quart lloc a les britàniques. El treball, que va situar l’etiqueta de certa intel•lectualitat al quartet nord-americà, conté extraordinàries pistes com “Tonight, tonight”, “Zero”, “Bullet with butterfly wings”, “Muzzle”, “Porcellina of the vast oceans”, “Thirty - Three” o “1979”.

Es podria dir que amb “Mellon Collie and the infinite sadness” va acabar la primera etapa de The Smashing Pumpkins, doncs a partir d’aquell punt, amb la partida transitòria de Chamberlin, el grup va començar a convertir-se en una eina molt personal de Corgan, ja que posteriorment també van decidir abandonar Iha i Wretzky, encara que el bateria tornaria més tard, mentre entraven músics com el teclista Mike Garson, el guitarrista Jeff Schroeder, el bateria Mike Byrne i les baixistes Melissa Auf de Maur i Nicole Florentino.

Des de llavors, la banda de Chicago ha realitzat una trajectòria amb bastants alts i baixos, formada pels àlbums “Adore”, “Machina / the machines of God”, “Machina II / the friends and enemies of modern music”, “Zeitgeist”, “Oceania” i “Moments to an elegy”, discs en la seva majoria amb un important volum de vendes, però amb una avaluació de la crítica especialitzada més aviat irregular. 

GRANDADDY

Lloc de fundació: Modesto (Estats Units).

Formació: Jason Lytle (veu, guitarra i teclats), Jim Fairchild (guitarra), Kevin García (baix), Aaron Burtch (bateria) i Tim Dryden (teclats).

Dècada estel•lar: 00.
Gèneres: rock alternatiu i nova psicodèlia.
Principal àlbum: The sophtware slump (2000).
Altres àlbums d’estudi: Under the western freeway (1997), Sumday (2003), Just like the fambly cat (2006) i Last place (2017).
El millor: el treball artesanal de Lytle.
El pitjor: la separació de 2006.

Jason Lytle, líder i ideòleg del grup; Kevin García i Aaron Burtch van fundar la banda Grandaddy a la localitat californiana de Modesto, a la qual es van unir més tard Jim Fairchild i Tim Dryden. La formació va destacar per l’elaboració artesanal de Lytle i l’ús d’una psicodèlia de tipus onírica, que d’alguna manera també han realitzat altres conjunts com Mercury Rev, Beach House o Tame Impala. Després de quatre àlbums d’estudi ho van deixar estar, encara que recentment han tornat a treballar junts.