És molt complicat conèixer, en una hipotètica votació, quin seria el grup indie preferit de les últimes tres dècades, doncs hi prendrien part llegendàries bandes com REM, Pixies, Nirvana, Pearl Jam, The Smashing Pumpkins, Muse o Arcade Fire, entre moltes d’altres, però molt probablement els vencedors serien els britànics Radiohead.
El grup va néixer a la localitat d’Abingdon, a la demarcació d’Oxfordshire, i ha comptat sempre amb la mateixa formació, composta pel carismàtic Thom Yorke (veu, guitarra i piano), líder del conjunt; Jonny Greenwood (guitarra), el seu germà Colin Greenwood (baix), Ed O’Brien (guitarra) i Phil Selway (bateria). El quintet va debutar amb l’àlbum “Pablo honey”, el seu treball menys arriscat, el qual no va ser massa ben valorat per la crítica malgrat l’èxit que va tenir el single “Creep”.
El segon treball de Radiohead va ser el magnífic “The bends”, tot i que d’es d’algun sector es pugui esgrimir que es tracta encara d’una obra poc experimental i propera a paràmetres pop. El disc, número quatre a la Gran Bretanya, si bé és cert que a penes va tenir repercussió en les llistes nord-americanes de Billboard, conté meravelloses pistes com la de títol homònim, “Fake plastic trees”, “Black star” o “Street spirit (fade out)”, metre que temes com “My iron lung” anunciaven la deriva que seguidament prendria el grup anglès.
“OK computer”, tercer àlbum d’estudi del quintet britànic, està considerat el cim creatiu del grup, per a molts experts el millor disc de caràcter alternatiu de la història i, en línies generals, una de les obres més aclamades i elogiades de la música rock de tots els temps. El treball, número u al Regne Unit i 21 als Estats Units, està caracteritzat pels sons electrònics i experimentals, mentre cal significar cançons com “Airbag”, “Paranoid android”, “Exit music (for a film)”, “Let down”, “Karma police”, “No surprises”, "Climbing up the walls" i “Lucky”.
En aquell punt, Radiohead es va convertir en una banda de culte que transcendia clarament el marc de l’escena independent i alternativa, en un període en què Jonny Greenwood i O’Brien es van erigir entre els millors guitarristes de la seva generació i Yorke es va convertir en un dels personatges més cèlebres i admirats de la música britànica i en un dels seus cantants més prestigiosos, en una etapa en què el grup es va caracteritzar per unes lletres angoixants, torturades, pessimistes i desesperançades.
Posteriorment, el quintet d’Abington, que ha utilitzat abastament les noves tecnologies, ha editat cinc àlbums més amb els factors de risc, electrònics i experimentals en primer pla: “Kid A”, número u a les dues bandes de l’Atlàntic; “Amnesiac”, número u a la Gran Bretanya; “Hail to the thief”, el primer treball editat a internet i número u a les llistes britàniques; “In rainbows”, que es va enfilar al lloc més alt, tant al rànquing del Regne Unit com a les llistes de Billboard, i “The king of the limbs”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario