La banda de Chicago The Smashing Pumpkins va ser fundada pel cantant, compositor i guitarrista Billy Corgan, indiscutible líder i únic membre fix de la formació, i el guitarrista James Iha, als quals es van unir la baixista D’arcy Wretzky i el bateria Jimmy Chamberlin.
Partint d’unes arrels originades en el punk rock, l’estil del grup ha estat força eclèctic, amb elements de postpunk, rock dur, rock progressiu, rock simfònic i psicodèlia, mitjançant unes lletres de Corgan de caràcter angoixant, pessimista i catàrtic, que d’alguna manera recordaven a les del malaguanyat Ian Curtis, qui va ser cantant de la mítica banda postpunk Joy Division.
Després de debutar amb l’àlbum “Gish”, que a penes va tenir repercussió comercialment parlant, el quartet va gravar “Siamese dream”, un dels millors treballs de la història del rock alternatiu, una de les obres fonamentals de la dècada dels 90 i un dels discs bàsics per marcar un abans i un després pel que fa a l’escena independent. En l’edició, número 10 als Estats Units i número quatre a la Gran Bretanya, hi destaquen magnífiques cançons com “Cherub rock”, “Today” o “Disarm”, aquesta amb clars aires simfònics.
Seguidament, la formació d’Illynois va portar a terme l’ambiciosa obra conceptual “Mellon Collie and the infinite sadness”, un doble àlbum que va assolir el punt més alt de les llistes de Billboard i va repetir el quart lloc a les britàniques. El treball, que va situar l’etiqueta de certa intel•lectualitat al quartet nord-americà, conté extraordinàries pistes com “Tonight, tonight”, “Zero”, “Bullet with butterfly wings”, “Muzzle”, “Porcellina of the vast oceans”, “Thirty - Three” o “1979”.
Es podria dir que amb “Mellon Collie and the infinite sadness” va acabar la primera etapa de The Smashing Pumpkins, doncs a partir d’aquell punt, amb la partida transitòria de Chamberlin, el grup va començar a convertir-se en una eina molt personal de Corgan, ja que posteriorment també van decidir abandonar Iha i Wretzky, encara que el bateria tornaria més tard, mentre entraven músics com el teclista Mike Garson, el guitarrista Jeff Schroeder, el bateria Mike Byrne i les baixistes Melissa Auf de Maur i Nicole Florentino.
Des de llavors, la banda de Chicago ha realitzat una trajectòria amb bastants alts i baixos, formada pels àlbums “Adore”, “Machina / the machines of God”, “Machina II / the friends and enemies of modern music”, “Zeitgeist”, “Oceania” i “Moments to an elegy”, discs en la seva majoria amb un important volum de vendes, però amb una avaluació de la crítica especialitzada més aviat irregular.
No hay comentarios:
Publicar un comentario