Green Day. Trio format per Billie Joe Armstrong (veu i guitarra), carismàtic líder del grup; Mark Dirnt (baix) i Tré Cool (bateria). Màxim exponent del revival punk que va tenir lloc durant la dècada dels 90, juntament amb altres conjunts com Good Charlotte o Offspring, la banda va ser acusada des d’alguns sectors de manca d’autenticitat, fet que no ha impedit que la formació californiana hagi estat una de les més venedores dels últims temps o triomfs com el del cèlebre àlbum “Dookie”, que conté el hit “Basket case”, o el de l’òpera rock “Americant idiot”, guanyadora del premi MTV.
Jane’s Addiction. Banda californiana formada a Los Angeles pel cantant i líder Perry Farrell, el virtuós guitarrista Dave Navarro, el baixista Eric Avery i el bateria Stephen Perkins. Durant els seus inicis, el grup va rivalitzar amb els seus cèlebres conciutadans Red Hot Chili Peppers (RHCP), però Jane’s Addiction, que es va dissoldre aviat després d’una actuació al festival indie de Lolapalloza, no va comptar amb massa regularitat. Navarro va substituir transitòriament un convalescent John Frusciante a RHCP.
The Jayhawks. Banda de country alternatiu fundada a la ciutat de Minneapolis i liderada pels cantants i guitarristes Mark Olson i Gary Louris, que van completar el baixista Marc Perlman i el bateria Norman Rogers. Caracteritzats per unes harmòniques i sincronitzades veus, que recordaven a les dels llegendaris The Eagles, van rebre la influència del mític Gram Parsons, pioner de la fusió entre country i rock, i han deixat una important petjada en Wilco, pel que fa als primers anys de vigència d’aquesta formació. The Jayhawks van patir la sensible marxa d’Olson, fet que va deixar Louris com a indiscutible líder.
The Lemonheads. Conjunt nord-americà liderat pel cantant i guitarrista Evan Dando, al qual van acompanyar en principi el guitarrista Ben Deily, el baixista Jesse Peretz i el bateria Doug Trachter. La banda de Machassussets, que va acabar convertint-se en una eina molt personal del carismàtic Dando, no va comptar amb massa regularitat, sent el seu període àlgid aquell que va coincidir amb el magnífic àlbum “It’s a shame about Ray”, que compta amb el tema que li dóna títol, l’extraordinària “Rudderless” o un cover del “Ms. Robinson” de Simon & Garfunkel.
Manic Street Preachers. Durant el seus inicis, el grup gal•lès va està constituït per James Dean Bradfield (veu i guitarra), Richy Edwards (guitarra), Nicky Wire (baix) i Sean Moore (bateria). Els primers àlbums del quartet, basats en les lletres angoixants d’Edwards, van tenir un caràcter fosc i sinistre, tot i que, arran de l’estranya desaparició d’aquell, la banda es va decantar per un tipus de música més lluminosa i propera a barems pop, fet ben apreciat a “Everybody must go”, un dels seus discs més aclamats per la crítica especialitzada.
Primal Scream (foto). Conjunt fundat a la ciutat de Glasgow, el grup semblava més aviat sorgit de l’escena Madchester, amb moltes afinitats amb bandes com Happy Mondays o Stone Roses. Bobby Gillespie, exbateria dels noise The Jesus & Mary Chain, va ser el vocalista i líder de Primal Scream, que també va comptar amb Andrew Innes (guitarra), Greg Mounfield (baix), Derrin Mooney (bateria) i Martin Duffy (teclats). La formació escocesa va tenir el seu moment àlgid amb l’edició de l’àlbum “Screamadelica”, caracteritzat per l’ús exhaustiu de la psicodèlia i dels ritmes de l’acid – house, encara que, posteriorment, el grup va entrar en una fase més irregular, en la qual va utilitzar mètodes avantguardistes i electrònics.
Sebadoh. Trio fundat per l’exintegrant de Dinosaur Jr. Lou Barlow (veu i baix) i Eric Gaffney (veu i guitarra), als quals es va afegir Jason Loewenstein (bateria). La banda de Machassussets va ser la principal abanderada de la moda lo – fi, caracteritzada per una producció allunyada de la pulcritud i la perfecció tècnica, juntament amb els californians Pavement, i va triomfar gràcies a àlbums com “Homestad” o “Bakesale”, treballs molt ben rebuts pels mitjans de comunicació especialitzats. Després d’un parèntesi, que els components del conjunt nord-americà van aprofitar per a la realització de projectes personals, Sebadoh va tornar sense Gaffney, fet que va permetre a Barlow el lideratge absolut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario