Potser és un fenomen molt antic, del qual hi ha alguna mostra si ens remuntem a la dècada dels 60, però els nivells de comercialització a què ha arribat la música popular més accessible en l’actual segle, en un moviment imparable que va començar al decenni dels 80, ha assolit extrems de vegades quasi insuportables.
Pel que fa als solistes, el retrat robot podria ser el d’un intèrpret jove, prim, fotogènic i atractiu, que sàpiga cantar i ballar i, a poder ser, almenys en els artistes de raça blanca, amb el cabell ros i els ulls clars. Això si, afortunadament els temps han canviat i, a diferència d’altres èpoques marcades pel racisme, és habitual trobar estrelles de diferents orígens, races i ètnies.
Quant als grups, sense tenir res a veure en allò que succeïa en altres períodes de la història del pop – rock, quan una sèrie d’amics es trobaven, per exemple, en el garatge de la casa d’un d’ells per assajar, els orígens de les formacions semblen una mena de càsting per determinar quins nois i noies han de pertànyer a una associació, com semblen els casos de conjunts de laboratori com Spice Girls, Backstreet Boys, Take That o els més recents One Direction.
De totes formes, i malgrat que molts dels cantants del pop més comercial podrien ser de vegades els gendres ideals, aquesta classe d’intèrprets no s’han lliurat de diversos escàndols, com han estat els exemples de Beyoncé, Justin Bieber, Miley Cyrus (foto), Lady Gaga, Rihanna o Britney Spears, que en ocasions semblen ser muntatges de la pròpia indústria discogràfica per mostrar certa transgressió, en una actitud semblant a aquella que exercia Madonna als anys 80.
No obstant, en algun cas, com el de la cantant de soul britànica Amy Winehouse, intèrpret que es movia en la frontera entre la música comercial i aquella més alternativa, els afers sobre la seva vida privada van resultar ser certs, tal com ho va demostrar la seva mort només amb 27 anys.
