L’era formada pels darrers anys de la dècada dels 80 i els primers del decenni dels 90 està considerada, sinó l’època més popular de la cultura del hip hop, si aquella en què es pot parlar d’un abans i un després quant al gènere. Va ser en aquell període quan va triomfar el grup Public Enemy.
La formació, composta en principi per Chuck D, Flavor Flav, Professor Griff, Khari Wynn i CJ Lord, havia estat fundada a Long Island a inicis dels anys 80, dècada en què la música popular, en general, i els artistes negres, en particular, s’havien caracteritzat per un estil tou, força comercial, una mica domesticat i escassament reivindicatiu, almenys pel que respecta al sector més proper a les radiofórmules o canals televisius com l’MTV.
Public Enemy, pel contrari, va ser una autèntica explosió pel què respecta a la lluita per reivindicar els drets socials de la població afroamericana dels Estats Units, amb constants i intensos missatges de tipus social i polític que en moltes ocasions van aixecar força polèmiques. L’estil de la banda enllaçava amb l’esperit del black power de dues dècades abans i era evident la influència de grups del decenni dels 70 com Sly & the Family Stone o els Parliament de George Clinton.
Després de la confecció de l’àlbum “Yo’ bum rush the show”, que va passar bastant desapercebut, el grup va editar la seva obra mestra: “It takes a nation of millions to hold us back”. L’històric treball, considerat per força mitjans de comunicació especialitzats com un dels millors discs de la història de la música del segle XX, només va ser un èxit relatiu a les llistes de Billboard, on va superar per poc el top 50, i va assolir el número vuit del rànquing britànic.
Posteriorment, en plena febre de la cultura hip hop, Public Enemy, que ha comptat també com a components amb Terminator X i Sister Souljah, va gravar els àlbums “Fear to a black planet”, el primer top 10 al Estats Units i número quatre a la Gran Bretanya; “Apocalypse 91... the enemy strikes black”, que es va enfilar fins al quart lloc de Billboard, la millor posició al seu país, i “Muse suck – in – hour message”, després del qual es va iniciar la decadència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario