Dues han estat les principals característiques de Blur: en primer lloc, el seu triomf espectacular a la Gran Bretanya, on sis dels seus vuit àlbums d’estudi, els darrers gravats, s’han enfilat fins el lloc més alt de les llistes del Regne Unit. En segon lloc, el seu escàs èxit els Estats Units, on només l’últim dels seus treballs, pel que fa als discs de gran format, ha tingut certa repercussió.
El grup britànic ha comptat sempre amb el mateix quartet, format pel cantant i teclista Damon Albarn, carismàtic líder de la formació; el guitarrista Graham Coxon, que va abandonar transitòriament durant la primera dècada de l’actual segle; el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Les seves influències, sense oblidar l’escena Madchester quant als seus inicis, estan marcades pels Kinks i, en menor mesura, els Beatles de l’etapa final.
En un principi, i com ja s’ha indicat en l’anterior paràgraf, Blur es va veure atret per l’estil Madchester, en especial pel que respecta al grup The Stone Roses, sense oblidar certa influència de The Smiths, en un període en què la banda anglesa va editar els àlbums “Leisure”, número set al Regne Unit, i “Modern life is rubbish”, treball de transició cap a la moda del brit pop, que no va poder assolir el top 10 del rànquing britànic malgrat bones cançons com “For tomorrow” i “Chemical world”.
“Parklife” va suposar el moment àlgid del quartet, doncs es tracta d’una de les millors obres de la dècada dels 90 i, segons el meu parer, el disc més destacat del brit pop juntament amb el “Dog man star” de Suede. El treball es va convertir també en el primer número u del grup, encara que el seu poc ressò als Estats Units, al contrari del que va succeir amb el “(Wha’ts the story) morning glory” dels seus “rivals” Oasis, va suposar una certa decepció. En l’edició hi destaquen magnífiques peces com la que li dóna títol, “End of the century”, “To the end” o “This is a low”, a més de la comercial “Girls and boys”.
Posteriorment, la formació britànica va gravar “The great escape”, un treball clarament inferior en qualitat al seu predecessor, encara que comercialment va ser de nou un enorme èxit, gràcies a temes com la bella “The universal” i la molt comercial “Country house”. Seguidament, quan la flama del brit pop ja s’havia apagat, es va editar l’àlbum de títol homònim, una obra que va elevar de nou el nivell mitjançant pistes com la beatliana “Battelbum”, la popular “Song 2”, “On your own” o la kinkiana “You’re so great”.
Dels últims temps del quartet, en què aquest ha editat els treballs “13”, “Thank tank” i “The magic whip”, cal significar l’acostament de Blur als paràmetres del rock independent nord-americà, la ja comentada marxa temporal de Coxon o els experiments d’Albarn amb el supergrup The Good, the Bad & the Queen, amb l’exVerve Simon Tong, l’exClash Paul Simonon i el nigerià Tony Allen, o la banda virtual Gorillaz, en què igualment hi va col•laborar Tong.
No hay comentarios:
Publicar un comentario