lunes, 18 de enero de 2010

SERGIO DALMA




Lloc de naixement: Sabadell (Vallès Occidental).
Gèneres: cançó melòdica i pop.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Sintiéndonos la piel (1991) i Adivina (1992).
El millor: el trampolí d’Eurovisió.
El pitjor: li va costar molt consolidar-se.

El cantant de Sabadell Josep Capdevila, conegut artísticament com a Sergio Dalma, va aconseguir certa fama després de participar en el programa de TVE Catalunya “Gent d’Aquí” i d’actuar a l’antiga sala barcelonina Shadows, després de molts anys cantant en orquestres. De totes maneres va haver d’esperar bastant de temps per aconseguir triomfar plenament, arran de la seva participació, l’any 1991, al festival d’Eurovisió, en el qual va acabar en quarta posició amb el tema “Bailar pegados”.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FLOWER POWER




L’any 1966, moment en què la guerra de Vietnam, sota la presidència nord-americana de Lyndon Johnson (curiosament un dels mandataris més progressistes de la història dels Estats Units en política interior), entrava en el seu període més tràgic, profund i polèmic, va aparèixer a la ciutat californiana de San Francisco el moviment hippy, conegut també com a flower power, el qual es va expandir per la resta de l’estat banyat pel Pacífic, la totalitat dels Estats Units, la Gran Bretanya i l'Europa continental.

Algunes de les característiques del corrent van ser la simbologia de les flors, l’amor, la pau, els cabells llargs, les poblades barbes, les furgonetes Volkswagen, el consum de drogues al·lucinògenes com el llavors legal LSD o l’hàbitat rural, fet aquest últim que el diferenciava d’altres moviments de la cultura popular que tenien lloc en el món urbà, tant anteriors com el rock’n roll com posteriors com el punk.

Quant a l’aspecte musical, la psicodèlia va comptar llavors amb un auge espectacular, amb temes de llarga durada, importants desenvolupaments instrumentals, lletres de vegades de caràcter críptic i les influències orientals, fonamentalment de l’Índia, fets que suposaven una important ruptura amb les característiques senzilles, populars i accessibles del pop imperant. Malgrat que artistes o grups de la trascendència de Jimi Hendrix, Janis Joplin, The Lovin' Spoonful o The Mamas & the Papas es poden considerar hippys, les dues bandes fonamentals del període van ser The Grateful Dead, encapçalada pel cantant i guitarrista Jerry García, i The Jefferson Airplane (foto), liderada per Grace Slick, Paul Kantner i Marty Balin, sense oblidar altres formacions com Quicksilver Messenger Service o Country Joe & the Fish.

Els moments àlgids del flower power, que van transcórrer durant el trienni 1967-1969, van ser els concerts a l’aire lliure, principalment els realitzats a Monterey, a l’estat de Califòrnia, i a l’illa britànica de Wight, però va ser l’històric festival de Woodstock, portat a terme l’agost de 1969 a l’estat de Nova York, el seu marc culminant. Un altre aspecte fonamental de l’era hippy van ser les representacions de l’òpera rock “Hair”, que va batre rècords d’audiència i permanència a Broadway.

viernes, 15 de enero de 2010

THE LEMONHEADS





Lloc de fundació: Boston (Estats Units).
Formació inicial: Evan Dando (veu i guitarra), Ben Deily (guitarra), Jesse Peretz (baix) i Doug Trachten (bateria).
Gèneres: punk revival i rock alternatiu.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: It's a shame about Ray (1992).
Altres àlbums d'estudi: Hate your friends (1987), Creator (1988), Lick (1989), Lovey (1990), Come on feel The Lemonheads (1993), Car button cloth (1996), The Lemonheads (2006) i Varshons (2009).
El millor: “It’s a shame about Ray”.
El pitjor: Dando n’és l’únic membre estable.

El grup nord-americà The Lemonheads, fundat a Boston durant la dècada dels 80 i liderat pel carismàtic cantant i guitarrista Evan Dando, únic component fix de la banda, va ser una de les formacions cabdals del rock alternatiu del decenni dels 90, sobretot arran de l’edició de l’àlbum “It’s a shame about Ray”, el seu èxit més notori i amb la inclusió de la peça d'idèntic títol, "Rudderless" o un cover del tema de Simon & Garfunkel “Mrs. Robinson”. El grup es va separar el 1997, però posteriorment Dando va tornar amb una nova versió.

miércoles, 13 de enero de 2010

A NEW WORLD RECORD




Grup: Electric Light Orquestra.
Any: 1976.
Formació: Jeff Lynne, Kelly Groucutt, Bev Bevan, Richard Tandy, Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale.
Àlbum d’estudi precedent: Face the music (1975).
Àlbum d’estudi posterior: Out of the blue (1977).
El millor: el gran triomf de la banda.
El pitjor: després d’aquest àlbum va iniciar-se una lenta decadència.

El títol d’aquest treball analitzat va ser bastant premonitori: si bé és cert que l’àlbum, que compta amb el famós logotip del grup a la portada, no va suposar un nou rècord mundial a nivell general, si que ho va ser pel que fa a la trajectòria de la formació britànica, malgrat que havia gravat bons discs com “Eldorado” o “Face the music”, els quals no van acabar de consolidar el conjunt anglès. Sota la indubtable direcció del cantant, guitarrista i compositor Jeff Lynne, arran de la marxa de Roy Wood, “A new world record” té algunes de les millors cançons de l'ELO, com són els casos de la magnífica “Telephone line”, “Livin’ thing”, “Do ya” o “Shangrila”. La banda de Lynne va continuar amb els seus efectes simfònics característics, fet que abandonaria molt aviat, mentre que la influència dels Beatles al treball és inqüestionable. Després d’aquesta obra, el grup va anar perdent força progressivament.

martes, 12 de enero de 2010

ADAMO




Lloc de naixement: Comiso (Itàlia).
Gèneres: cançó melòdica, clàssic i estàndard.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: uns registres espectaculars.
El pitjor: va preferir restar en la cançó melòdica sense entrar en el món dels cantautors.

El cantant, autor i guitarrista Adamo va néixer a l’illa de Sicília, però la seva família es va traslladar a Bèlgica durant la seva infància. Els seus grans èxits van tenir lloc, sobretot, durant la dècada dels 60, quan es va convertir en un dels artistes més venedors del món. A part de conèixer l’èxit en el seu país d’acollida, va triomfar a estats com França, amb un debut extraordinari a l’Olympia de París, Itàlia, Espanya, Luxemburg, Holanda i fins i tot en els més llunyans Turquia, Iran, Japó o Xile, on va actuar en el festival de Viña del Mar.

lunes, 11 de enero de 2010

THE VENTURES





Lloc de fundació: Tacoma (Estats Units).
Formació clàssica: Don Wilson (guitarra), Bob Boyle (guitarra), Nokie Edwards (baix) i Mel Taylor (bateria).
Gèneres: rock instrumental, twist i surf.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Walk don’t run (1960) i Twist with The Ventures (1962).
El millor: gran tècnica guitarrística.
El pitjor: important baixada de popularitat a partir dels 70.

El grup The Ventures va ser fundat pels guitarristes Don Wilson i Bob Doyle i es tracta de la banda instrumental més venedora de la història, sense oblidar la gran influència que ha exercit cap a grans de la guitarra de tots els temps. La formació, sotmesa a molts canvis al llarg del temps, va formar part de la moda de la música surf i va col·laborar en diferents bandes sonores, com en un dels films de James Bond, o en les sèries “Hawaii 5.0” i “Swat”.

viernes, 8 de enero de 2010

DÉJA VU




Grup: Crosby, Stills, Nash & Young.
Any: 1970.
Formació: David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash i Neil Young.
Àlbum d’estudi precedent: Crosby, Stills & Nash (1969), sense Neil Young.
Àlbum d’estudi posterior: Four – way street (1971).
El millor: potser el millor disc que un supergrup hagi realitzat mai.
El pitjor: cada un anava una mica per la seva banda.

David Crosby, excomponent de Byrds; Stephen Stills, un dels exlíders de Buffalo Springfield, i Graham Nash, exmembre de Hollies, van formar a finals dels 60 el supergrup que portava els seus respectius cognoms, al qual s’hi va afegir poc més tard Neil Young, que també havia tocat amb Buffalo Springfield i que ja havia iniciat la carrera en solitari. “Déja vu”, número u als Estats Units, va ser el segon àlbum dels fundadors de la banda, el primer amb el compositor de Toronto, i està considerat un dels grans treballs de la història de la música popular, encara que alguns poden apreciar a l’obra un excés de pulcritud i sofisticació. Les peces més remarcables del disc són “Teach the children”, que va ser la cançó que més alt va pujar a les llistes nord-americanes; “Helpless”, que compta amb el segell característic de Young; “Our house”, un dels temes més comercials, i “Woodstock”, una composició de la cantautora canadenca Joni Mitchel. Tanmateix, la meva preferida és “Almost cut my hair”, amb una brillant interpretació de Crosby.