miércoles, 10 de febrero de 2010

E STREET BAND




Lloc de fundació: New Jersey (Estats Units).
Formació clàssica: Steven van Zandt (guitarra), Garry Talent (baix), Max Weinberg (bateria), Danny Federici (piano, òrgan i acordió) i Clarence Clemons (saxofon).
Gèneres: rock.
Dècades: 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb Bruce Springsteen): Born in the USA (1984).
Solistes que origina: Max Weinberg i Clarence Clemons.
El millor: excel·lents músics.
El pitjor: poc coneguts al marge de grup d’acompanyament d’Springsteen.

La formació E Street Band es fonamentalment coneguda com a grup d’acompanyament de la gran estrella Bruce Springsteen, amb el qual ha gravat històrics àlbums com “Born to run”, “Darkness on the edge of town”, “The river”, “Born in the USA” o “Tunnel of love”. No obstant, els diferents integrants de la banda compten també amb vida artística autònoma i han col·laborat igualment amb David Bowie, Bob Dylan, Aretha Franklin, Dire Straits, The Grateful Dead o Santana.

martes, 9 de febrero de 2010

MARI TRINI




Lloc de naixement: Caravaca de la Cruz (Regió de Múrcia).
Lloc de defunció: Múrcia (Regió de Múrcia).
Gèneres: cantautora i folk.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Escúchame (1971) i Una estrella en mi jardín (1982).
El millor: el seu punt àlgid de popularitat a inicis dels 80.
El pitjor: els anys anteriors a la seva mort.

La murciana Mari Trini va ser una de las grans cantautores espanyoles durant els decennis dels anys 70 i 80 i una de les artistes més populars de la música espanyola en aquell període. Després d’iniciar-se amb cançons pròpies i d’autors com Luis Eduardo Aute, la cantant va composar la pràctica totalitat dels seus temes, amb reconeguts àlbums com “Amores”, “Escúchame” i sobretot “Una estrella en mi jardín”. En el seu repertori, a més de la música d’autor, si poden trobar gèneres com folk, pop, rock, rancheras mexicanes o boleros.

lunes, 8 de febrero de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: ELS STONES DURANT ELS 60




Els Rolling Stones, per a un gran número d’entesos la més gran banda de rock de tots els temps, malgrat que probablement no han realitzat una obra mestra des de 1978 (“Some girls”) i no han gravat un gran disc des de 1981 (“Tattoo you”), van ser durant la dècada dels 60 un dels grups estel·lars del rythm & blues britànic, juntament amb altres conjunts com The Animals, John Mayall & the Bluesbreackers, Spencer Davis Group, Them o The Yardbirds. Les influències dels Stones, com també de les altres formacions que he significat, arribaven del blues de Chicago dels anys 40 i 50, mitjançant artistes com Willie Dixon, John Lee Hooker, B. B. King o Howlin’ Wolf, sense oblidar rockers com Chuck Berry, del que van realitzar multitud de covers.

Després dels tres àlbums inicials, on les versions d’altres músics, com Dixon o Berry, superaven abastament les composicions pròpies, a partir d’“Out of our heads”, que a l’edició nord-americana conté el clàssic “(I can’t get no) satisfaction”, els temes signats per Mick Jagger i Keith Richard van començar a ser majoria, tendència que continuaria amb històrics treballs com “Aftermath”, “Between the buttons” o “Beggar’s banquet”, tres obres considerades entre les millors de la història de la música pop-rock per a totes les enciclopèdies especialitzades.

El 1969 es va produir la mort de Brian Jones, trobat sense vida a la piscina de la seva residència. Jones era durant els inicis de la banda el músic més preparat dels cinc components del grup, però a poc a poc va anar perdent pes a favor de Jagger i Richard. Sigui per la seva decreixent importància a la formació o per altres causes, el guitarrista va començar a tenir seriosos problemes derivats del consum de drogues i també de preocupants estats anímics, que el van portar a abandonar els Stones poc abans de la seva desaparició. El jove Mick Taylor, procedent dels bluesbreackers de John Mayall, en va ser el substitut, debutant en l’àlbum “Let it bleed”, un altre disc cabdal del quintet britànic, que va homenatjar Jones en un multitudinari concert al Hyde Park londinenc.

Durant la dècada dels anys 60, els Stones van gravar moltes de les seves cançons més celebrades, com va ser els casos del citat “(I can’t get no) satisfaction”, “The last time”, “Get off of my cloud”, “Paint it black”, “Under my thumb”, “Lady Jane”, “Out of time”, “Street fightin’ man”, “Honky tonk women”, "Jumpin' jack flash" o “Midnight rambler”, entre moltes altres.

jueves, 4 de febrero de 2010

TO BRING YOU MY LOVE




Intèrpret: P. J. Harvey.
Any: 1995.
Àlbum d’estudi precedent: Rid of me (1993).
Àlbum d’estudi posterior: Is this desire ? (1998).
El millor: més accessibilitat.
El pitjor: adéu al grup.

La cantant, compositora i guitarrista P. J. Harvey va iniciar la seva trajectòria musical, una de les més interessants en el marc del rock independent, formant un trio amb el baixista Ian Olivier, substituït aviat per Steve Vaughan, i el bateria Rob Ellis. Després de partir peres amb Vaughan i Ellis, Harvey va decidir gravar en solitari el seu tercer àlbum: “To bring you my love”. L’obra, un dels discs més reconeguts de l’autora anglesa, va ser elegit per diverses publicacions el millor treball de l’any 1995, una de les més grans edicions de la dècada dels 90 i fins i tot, pel que fa a la revista Rolling Stone, un dels més destacats àlbums de tots els temps. A la gravació, més accessible que les dues primeres de la intèrpret alternativa britànica, hi destaquen els temes de títol homònim, “Down by the water”, que ha tingut diferents covers, “C’mon Billy” i "Teclo".

miércoles, 3 de febrero de 2010

EXPERIENCE




Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).
Formació: Jimi Hendrix (veu i guitarra), Noel Redding (baix) i Mitch Mitchel (bateria).
Gèneres: blues rock, psicodèlia i rock.
Dècada principal: 60.
Àlbum estel·lar: Are you experienced ? (1967).
Altres àlbums d'estudi: Axis: bold as love (1967) i Electric ladyland (1968).
Solistes que origina: Jimi Hendrix.
Grups que origina: Band of Gypsys.
El millor: la millor època de Hendrix.
El pitjor: el protagonisme del guitarrista de Seattle situava en un lloc secundari els dos col·legues.

Quan el baixista de The Animals, Chas Chandler, va descobrir Jimi Hendrix al Greenwich Village de Nova York, i seguidament es va convertir en el seu mànager, es va endur el fenomenal guitarrista cap a Anglaterra, que a Londres va formar el trio Experience, amb Noel Redding i Mitch Mitchel. Amb els dos músics britànics, Hendrix va gravar els seus tres millors àlbums, també els tres inicials: “Are you experienced ?” “Axis: bold as love” i “Electric ladyland”. Després d’aquesta històrica terna, Hendrix va abandonar els seus companys i va formar Band of Gypsys.

martes, 2 de febrero de 2010

CECILIA




Lloc de naixement: Madrid (Comunitat de Madrid).
Lloc de defunció: Zamora (Castella - Lleó).
Gèneres: cantautora i folk.
Dècades: 70.
Principal àlbum: Un ramito de violetas (1975).
El millor: una de les grans cantautores de l’Espanya dels 70.
El pitjor: un accident que va truncar una important carrera.

La intèrpret madrilenya Cecilia va ser, amb altres cantants com Mari Trini o Rosa León, una de les més cèlebres cantautores de l’Espanya de finals del franquisme. Cançons com “Dama dama”, “Un ramito de violetas”, “Una guerra”, amb temàtica de la Guerra Civil, o “Canción de medianoche”, amb la qual va quedar en segona posició al festival de l’OTI, li van donar una gran fama. Cecilia va morir el 1976 al patir un accident de circulació.

lunes, 1 de febrero de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL PUNK ROCK




El sorgiment pel punk rock al Regne Unit, l’any 1976, es va deure bàsicament a dues raons: a la crisi econòmica que es va iniciar tres anys abans i al cansament que van originar els rock progressiu i simfònic. D’una banda, la crisi econòmica que va assolar el món a partir de 1973, motivada pel desmesurat increment dels preus del petroli per part dels països productors, després de la guerra de Yom Kippur entre àrabs i israelians, va provocar que als sectors més populars de Londres, molt afectats per l’atur, sorgissin una sèrie de grups, la majoria sense massa perícia instrumental, que van provocar el naixement del punk rock, caracteritzat per una gran velocitat de les guitarres i unes lletres directes, polèmiques i explosives. Aquells joves del corrent van tenir la seva estètica, sent cèlebres les crestes, amb diversitat de colors, les cadenes o les voluptuoses arracades.

D’altra banda, els conjunts de rock progressiu i simfònic van començar a cansar i esgotar, entre d’altres motius, pels seus temes i àlbums cada vegada més sofisticats, tecnificats, pretensiosos i grandiloqüents. No és estrany que després de tant desenvolupament instrumental i de cançons que sobrepassaven molts cops els 10 minuts, apareguessin gèneres tan frescos, senzills i directes com el pub rock, amb Elvis Costello, Nick Lowe i Ian Dury al capdavant, o el punk rock.

Sens dubte, la banda estel·lar durant el període d’auge del punk, l’any 1977, va ser The Sex Pistols (foto), també el grup més polèmic i incisiu, encara que si s’hagués d’elegir una gran formació d’aquell període aquesta seria The Clash, malgrat que encasellar el quartet liderat per Joe Strummer i Mick Jones simplement com a punk seria molt injust. Altres bandes bàsiques del moviment, pel que fa al Regne Unit, van ser The Damned o Buzzcocks, sense oblidar grups que finalment es van identificar més amb la posterior new wave, com The Boomtown Rats, The Jam, Siouxsie & The Banshees o Stranglers.

El punk va tenir també una versió als Estats Units, instal·lada a la ciutat de Nova York, i més concretament al local CBGB, de la qual en parlaré en un altre apartat d'aquest bloc. No obstant, aquest punk nord-americà, que va tenir bandes tan importants com Blondie, Talking Heads, Television o Ramones, amb l'excepció d’aquests últims va comptar amb unes característiques més intel·lectualitzades i menys explosives que el britànic.