lunes, 14 de junio de 2010

BARÓN ROJO




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Armando de Castro (veu i guitarra), Carlos de Castro (guitarra i veu), José Luis Campuzano (baix i veu) i Hermes Calabria (bateria).
Gèneres: rock dur i heavy metal.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Larga vida al rock and roll (1981), Volumen brutal (1982) i Metalmorfosis (1983).
El millor: la banda més gran de rock dur a Espanya ?
El pitjor: el més destacat es troba en els seus inicis.

En plena febre del heavy metal, va aparèixer el grup Barón Rojo, liderat pels germans Armando i Carlos de Castro, que acabaven d’escindir-se de Coz. Arran del primer àlbum, “Larga vida al rock and roll”, la banda va aconseguir una extraordinària fama, tant a nivell estatal com internacional, i va gravar els seus següents treballs a Londres, sent alguns dels seus temes traduïts a l’anglès. Després d’una dècada dels 80 plena d’èxits, va arribar la crisi, en un moment en què els De Castro van apostar per la experimentació i es van quedar com a únics membres originals de la formació.

domingo, 13 de junio de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: PER QUÈ ELS BEATLES PODEN SER LA MILLOR BANDA DE LA HISTÒRIA ?





Realment és molt difícil dir quin ha estat el millor grup, o l’intèrpret més gran, de la història de la música rock, però si es realitzés una votació, molt probablement els Beatles en serien guanyadors. Les raons podrien ser les següents:

- Reis del moviment beat. Van ser molts, un munt, els grups que van protagonitzar la moda beat i la british invasion al Regne Unit dels anys 60, entre els quals podem destacar Dave Clark Five, Herman's Hermits, Hollies, Manfred Mann, Peter & Gordon o Zombies, però sens dubte els Fab Four van ser els més grans, constants i creatius.

- Compositors. Malgrat que el productor George Martin va insistir en un tema aliè per editar el primer senzill de la formació, a finals de l’any 1962, els components de la banda de Liverpool van acabar sortir-se’n amb la seva i van gravar una cançó escrita per John Lennon i Paul McCartney: “Love me do”. Des de llavors, tots els seus hits van ser compostos per membres del grup, sobretot per part dels dos líders.

- Conquista dels Estats Units. No van ser els únics britànics en arribar amb força, durant la dècada dels 60, a Amèrica, fins llavors un mercat complicat per als intèrprets i conjunts del Regne Unit, però si van ser els que ho van fer d'una forma més espectacular i continuada.

- Saber madurar. Després de la febre del beat, nous gèneres van aparèixer en el panorama de la música rock britànica des dels ambients underground, mitjançant estils avantguardistes com la psicodèlia o el rock progressiu. Mentre moltes bandes pop del Regne Unit entraven en una profunda decadència o fins i tot desapareixien, els Beatles van evolucionar, van madurar i van ser una de les primeres formacions en utilitzar el gènere psicodèlic, amb el tema “Tomorrow never knows”, peça de Lennon per a l’àlbum de transcisió “Revolver”, editat el 1966.

- Un àlbum “alternatiu”. Ara que es troben tant de moda vocables com “alternatiu” o “independent”, el quartet de Liverpool ja va gravar un disc, podríem dir, d’aquestes característiques el 1968: el doble “The Beatles”, conegut popularment com el doble blanc. Va ser un treball arriscat, trencador i sorprenent per a l’època.

- Un munt de cançons per emmarcar. És difícil trobar un grup en la història de la música popular capaç de facturar tants temes de qualitat, tant els que podríem considerar de caràcter comercial, en un sentit moderat, com els d’un estil més independent. Entre les primeres es poden significar peces com “All you need is love”, “The fool on the hill”, “Hey Jude”, “Something” o “Let it be”, mentre pel que fa a les segones “Strawberry fields forever”, “A day in the life”, “While my guitar gently weeps”, “Don’t let me down” o “Come together”.

- Saber-se retirar a temps. Els Beatles van decidir separar-se el 1970, uns set anys i mig després d’editar el seu primer disc, fonamentalment per les diferències entre Lennon i McCartney. El conjunt de Liverpool va desaparèixer en un període de gran creativitat i va evitar entrar en una època decadent, la mateixa que ha marcat algunes bandes històriques com The Rolling Stones, Pink Floyd, Genesis o Queen, entre d’altres.

jueves, 10 de junio de 2010

WISH YOU WERE HERE (ÀLBUM)




Grup: Pink Floyd.
Any: 1975.
Formació: Roger Waters, David Gilmour, Nick Mason i Roger Wright.
Àlbum d’estudi precedent: Another side of the moon (1973).
Àlbum d’estudi posterior: Animals (1977).
El millor: és difícil arribar, però més mantenir-se.
El pitjor: era una època de molts efectes sonors.

Després del debut psicodèlic amb “The Piper at the gates of down”, el 1967, i la marxa del seu primer líder Syd Barrett, amb molts problemes pel consum de drogues al·lucinògenes, Pink Floyd va entrar en una època poc brillant i bastant allunyada de l’èxit, de la qual en va sortir espectacularment amb l’històric “Another side of the moon”, el 1973. El següent àlbum del quartet, liderat llavors de forma clara pel baixista Roger Waters, va ser “Wish you were here”, el novè treball de llarga durada del conjunt britànic. L’obra va tenir les característiques dels àlbums més cèlebres de la banda anglesa, i també del rock progressiu en general, és a dir: caràcter conceptual, gravació, realitzada als estudis Abbey Road de Londres, llarga, dura i complicada, força efectes sonors, ús de sintetitzadors, temes d’alt minutatge i importants solos instrumentals. En el disc hi destaquen fonamentalment dos títols: el tema que dóna nom al treball i “Shine in you crazy diamond”, dividida en dos talls i dedicada a Barrett, que va visitar els seus excompanys durant la gravació.

martes, 8 de junio de 2010

STRAWBERRY FIELDS FOREVER




Grup: The Beatles.
Any: 1967.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: pop psicodèlic.
Àlbum d’estudi: Magical mistery tour.
El millor: el Lennon més inspirat.
El pitjor: a nivell popular, va tenir més repercussió Penny lane, l’altra cançó del single.

L’any 1967, el mateix en què els Fab Four van editar l’històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, el quartet britànic va gravar el single format per “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, que van tenir condició totes dues de cara A. La primera de les peces, escrita per John Lennon, encara que Paul McCartney, com era tradicional, també la va signar, està inspirada en un orfenat de Liverpool i és una de les millors i més originals cançons dels Beatles, que es trobaven llavors en plena època psicodèlica. El tema, amb una lletra estranya i surrealista, en principi havia de formar com a pista de “Sgt. Pepper’s”, però finalment no hi va ser inclosa, encara que més tard si hi prendria part de l’elapé “Magical mistery tour”.

jueves, 3 de junio de 2010

THE LOVIN’ SPOONFUL





Lloc de fundació: Nova York (Estats Units).
Formació inicial: John Sebatian (veu i guitarra), Steve Boone (baix i veu), Zal Yanovsky (guitarra i veu) i Joe Butler (bateria i veu).
Gèneres: folk, folk rock, pop, rock i flower power.
Dècades: 60.
Principals àlbums: Do you believe in magic (1965) i Daydream (1966).
Solistes que origina: John Sebastian.
El millor: aprofitar les oportunitats.
El pitjor: aviat van començar les dificultats entre els diferents components del grup.

Com va succeir amb Bob Dylan, Jimi Hendrix o Simon & Garfunkel, els representants de Lovin’ Spoonful van realitzar els seus primers passos musicals al bohemi barri neoyorquí de Greenwich Village. En aquell període, el quartet era una banda eminentment folk, però, una vegada va aconseguir els primers èxits, va decidir electrificar la seva música i es va fusionar perfectament en el moviment hippy, que llavors emergia a l’altra banda dels Estats Units. No obstant, els problemes van aparèixer i el líder de la formació, John Sebastian, va decidir abandonar.

miércoles, 2 de junio de 2010

EXTREMODURO




Lloc de fundació: Plasència (Extremadura).
Formació actual: Robe Iniesta (veu i guitarra), Iñaki Antón (guitarra), Miguel Colino (baix) i José Ignacio Cantera (bateria).
Gèneres: rock, rock urbà i rock dur.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Agila (1996) i Canciones prohibidas (1998).
Grups que origina: Q 3.
El millor: superar tots els obstacles.
El pitjor: les drogues.

El grup Extremoduro, encapçalat per Robe Iniesta, únic membre original de la banda, es va formar a la localitat de Plasència durant el segon lustre dels 80. Molts han estat els problemes que ha passat la formació extremenya al llarg de la seva trajectòria, com l’addicció a les drogues dels seus components, els nombrosos canvis de personal que ha efectuat Iniesta, el constant pas de diferents segells discogràfics, com l’històric Dro, o el llarg camí realitzat fins el triomf a nivell popular, que va tenir lloc amb l’àlbum “Agila”, gravat el 1996.

martes, 1 de junio de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE WOODSTOCK





L’agost de l’any 1969, quan es va celebrar l’històric festival de Woodstock, a l’estat de Nova York, el moviment hippy, sorgit el 1966 a la ciutat californiana de San Francisco, estava plenament consolidat i fins i tot es podria dir que, una vegada portat a terme l’esdeveniment, el corrent contracultural va iniciar la seva decadència, ja força evident amb l’arribada de la nova dècada.

Els organitzadors del macrofestival van ser els primers sorpresos quan van observar la multitud de persones que es dirigien cap a Woodstock per presenciar les diferents actuacions que van tenir lloc els tres dies de concerts. El número d’assistents va ser tan espectacular – es calcula que hi van arribar aproximadament mig milió d’espectadors – que els responsables no van tenir una altre solució que deixar entrar gratuïtament a molts d’ells, amb la consegüent pèrdua de diners, només compensada per la posterior edició de l’event en disc i film.

Durant les tres jornades que va durar el festival, van passar alguns dels intèrprets i bandes més importants del moment, com va ser els casos de Richie Havens, que va obrir el programa, el músic indi Ravi Shankar, Arlo Guthrie, fill del mític Woody Guthrie, l'exlíder de Lovin' Spoonful John Sebastian, Joan Báez, Jimi Hendrix, que va tancar els concerts amb una revolucionària versió de l’himne nord-americà, The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Country Joe & the Fish, Santana, The Who, Crosby, Stills, Nash & Young, Ten Years After, Sly & the Family Stone, Cannet Heat i un llarg etcètera.

Moltes són les imatges que han quedat d’aquell històric festival, entre les quals podríem destacar la nombrosa presència de nens, les esllavissades sobre el fang, després d’una intensa tempesta que va tenir lloc en una de les jornades, o el discurs de caire espiritual narrat per Shankar. Durant els tres dies d’actuacions a penes hi van tenir lloc incidents, fet que va evidenciar el caràcter pacifista de la generació de les flors, la pau i l’amor, mentre que la contrarietat més notòria va ser la manca de serveis bàsics. 25 anys després es va repetir el festival, però l’acte va tenir unes característiques molt artificioses i escassament autèntiques, malgrat la presència del llegendari Bob Dylan, que s’havia negat a participar en l’edició original per considerar-la massa... comercial.