martes, 12 de octubre de 2010

LUIS AGUILÉ




Lloc de naixement: Buenos Aires (Argentina).
Lloc de defunció: Madrid (Espanya).
Gèneres: pop, cançó melòdica i estàndard.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: un munt de cançons.
El pitjor: que algú el recordi més per les seves corbates cridaneres.

El cantant i compositor argentí Luis Aguilé es va convertir, una vegada instal·lat a Espanya, en un dels intèrprets més famosos i de més èxit del país, gràcies a cançons com “Cuando salí de Cuba”, abastament versionada, “Con amor o sin amor”, “Camina, camina” o “Es una lata el trabajar”. També va triomfar en programes de televisió com “Llegada internacional” i “El hotel de las mil i una estrellas”. A partir dels 80 la seva fama va minvar notablement.

HEART OF GOLD




Intèrpret: Neil Young.
Any: 1972.
Gènere: country rock.
Àlbum d’estudi: Harvest.
El millor: la cançó més popular d’un autor essencialment d’àlbums.
El pitjor: el seu únic número u com a single en la seva extensa trajectòria.

Neil Young, un dels artistes més autèntics de la història de la música popular, havia iniciat a finals dels 60 la carrera en solitari, arran de la dissolució de la banda Buffalo Springfield, però poc més tard es va unir al supergrup que havien fundat David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash. No obstant, l’inquiet autor canadenc va tornar a treballar pel seu compte i el 1972 va gravar el seu àlbum més cèlebre: “Harvest”. En el treball hi destaca “Heart of gold”, la seva cançó més coneguda i l’única en arribar al número u a les llistes nord-americanes, èxit que també va aconseguir l’elapé. En el tema, en què Young va usar la guitarra acústica, hi van intervenir Linda Rondstadt i James Taylor.

lunes, 11 de octubre de 2010

PLOU I FA SOL




Grup: Sopa de Cabra.
Any: 2001.
Formació: Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Lisisic, Joan Cardona i Josep Bosch.
Àlbum d’estudi precedent: Dies de carretera (2000).
Àlbum d’estudi posterior: El llarg viatge (2003).
El millor: potser el disc més brillant de la banda gironina.
El pitjor: la dissolució estava ja molt a prop.

La trajectòria del grup gironí Sopa de Cabra, probablement amb Els Pets la formació més popular i estable del rock interpretat en català de tots els temps, es troba marcada, per bé o per mal, pels àlbums de títol homònim, el seu primer treball de llarga durada i que conté el popular “L’Empordà”; “Ben endins”, directe gravat a l’antiga sala Zeleste; “Mundo infierno”, el seu fallit intent de triomfar al mercat espanyol, i “Plou i fa sol”, probablement la seva gran obra. L’àlbum va ser un dels darrers del grup liderat per Gerard Quintana, que de fet ja havia iniciat la seva carrera en solitari, que el portaria per un estil més semblant al de cantautor. A “Plou i fa sol” hi destaquen “Camins”, segurament la peça més coneguda, “Els teus somnis” i molt especialment la tràgica “Cada minut”.

jueves, 7 de octubre de 2010

GARBAGE




Lloc de fundació: Madison (Estats Units).
Formació: Shirley Manson (veu), Steve Marker (guitarra), Duke Erikson (baix) i Butch Vig (bateria).
Gèneres: rock alternatiu, grunge, electrònica i trip hop.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Garbage (1995).
Altres àlbums d'estudi: Version 2.0 (1998), Beautiful Garbage (2001), Bleed like me (2005), Not your king of people (2012) i Strange little birds (2016).
Solistes que origina: Shirley Manson.
El millor: barreja entre alternatiu i comercial.
El pitjor: uns darrers anys molt inestables.

Els productors nord-americans Steve Marker, Duke Erikson i Butch Vig van decidir formar una banda de rock i van contractar la cantant escocesa Shirley Manson per completar el grup, el qual va usar un rock de tipus alternatiu, amb estètica grunge i algunes dosis comercials, que va permetre a la formació de Madison triomfar als Estats Units, la Gran Bretanya i Austràlia. Després d’un parèntesi, en què Manson va gravar un disc en solitari, Garbage va tornar amb un nou disc i una gira mundial.

miércoles, 6 de octubre de 2010

HOMBRES G





Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació: David Summers (veu i baix), Rafa Gutiérrez (guitarra), Dani Mezquita (guitarra) i Javi Molina (bateria).
Gèneres: pop i rock.
Dècades: 80 i 90.
Principal àlbum: Hombres G (1985).
Solistes que origina: David Summers.
El millor: uns anys explosius.
El pitjor: tot plegat una mica infantil.

“Venezia” i "Marta tiene un marcapasos” van passar en principi pràcticament desapercebudes, però arran de la gravació de l’èxit “Devuelveme a mi chica”, les altres dues peces van viure un espectacular ressorgiment i Hombres G es van convertir en un autèntic fenomen de masses, especialment per part d’un públic pijo i acomodat. La formació, que també va triomfar a l’Amèrica Llatina, fins i tot va protagonitzar dues pel·lícules a les ordres de Manolo Summers, pare de David, líder i vocalista de la banda.

martes, 5 de octubre de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’ERA DAURADA DEL ROCK EN CATALÀ





El rock en català de la dècada dels 90, la seva època més popular, va rebre força crítiques des dels ambients més intel·lectuals i des dels sectors més propers a la nova cançó catalana. Es va comentar que el moviment era massa comercial, molt poc original i que va comptar sempre amb l’ajut de la Generalitat presidida per Jordi Pujol, qui no va mantenir massa bones relacions amb la majoria dels anomenats setze jutges.

Potser és cert que, en un començament, el rock en català dels 90 comptés amb més quantitat de grups que no pas amb qualitat, però a poc a poc la situació es va anar normalitzant fins a romandre com a bandes capdavanteres Lax’n Busto, potser la formació més comercial; Els Pets, que han tingut una important i clara evolució en la seva trajectòria; Sangtraït, un dels pocs representants del rock dur en català; Sau, que va desaparèixer amb la mort del seu carismàtic líder Carles Sabater (foto); Sopa de Cabra, segurament el grup més regular i popular del moviment fins a la seva dissolució, i Umpah - Pah, amb Adrià Puntí com a vocalista.

Sense cap mena de dubte, el moment culminant d’aquella època del rock interpretat en català va tenir lloc el 1991, amb un multitudinari concert celebrat al palau Sant Jordi de Barcelona que van compartir, per ordre d’aparició, Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. A partir d’aquell esdeveniment, la trajectòria dels conjunts participants, especialment les dels tres primers, es va consolidar i va suposar també un empenta per a l’aparició posterior de noves formacions com Gossos, Whiskyn’s o els menorquins Ja t’ho Diré.

Després d’aquell període del pop-rock interpretat en llengua catalana, es va iniciar una nova època, caracteritzada per un tipus de música més alternativa i independent, de vegades de cantautor, i que compta com a màxims representants amb l’exlíder de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, el ja significat Adrià Puntí, Roger Mas, Refree, Sanjosex, Els Amics de les Arts, Antònia Font, Manel o Mishima.

domingo, 3 de octubre de 2010

SUSPICIOUS MINDS





Intèrpret: Elvis Presley.
Any: 1969.
Gènere: soul.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: època de ressorgiment de Presley.
El pitjor: s’iniciaria aviat una era decadent fins a la seva mort el 1977.

Elvis Presley va ser la primera gran estrella mediàtica de la música rock, però la seva popularitat va decaure notablement al finalitzar la dècada dels 50, amb la irrupció de la britsh invasion amb els Beatles al capdavant, període que va coincidir amb la seva estada a Alemanya per realitzar el servei militar. Tanmateix, el cantant de Memphis va ressorgir espectacularment el 1969 amb dos grans hits: “In the Ghetto” i “Suspicious minds”. Aquesta última cançó, particularment la meva preferida de Presley, va ser composta per Mark James en estil soul, llavors plenament de moda, i va arribar al número u als Estats Units.