lunes, 22 de noviembre de 2010

LEÑO




Lloc de fundació: Madrid (Comunitat de Madrid).
Formació inicial: Rosendo Mercado (veu i guitarra), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria).
Altres components bàsics: Tony Urbano (baix).
Gèneres: rock, rock dur i rock urbà.
Dècades: 70 i 80.
Principal àlbum: En directo (1981).
Solistes que origina: Rosendo Mercado.
El millor: grup de culte del rock espanyol.
El pitjor: una dissolució potser precipitada.

Rosendo Mercado, component de Ñu, Ramiro Penas, que havia format part de Coz, i Chiqui Mariscal, que ja havia coincidit amb Rosendo a Fresa i que molt aviat seria substituït per Tony Urbano, van formar a finals dels 70 Leño, una de les principals bandes de rock urbà de la història de la música popular espanyola. Després d’anys frenètics de concerts, el trio va optar per deixar-ho estar el 1983, mitjançant una gira organitzada per Miguel Ríos, un dels seus grans valedors. Posteriorment, Rosendo va iniciar una prolífica carrera en solitari.

domingo, 21 de noviembre de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: HAIR




El moviment contracultural del flower power va aparèixer el 1966 a la ciutat californiana de San Francisco i va tenir el 1967, en el qual es va celebrar el mític festival de Monterey, també a l’estat de Califòrnia, el seu any àlgid, quan va tenir lloc el cèlebre estiu de la pau i l’amor. Per tant, quan el 1968 es va estrenar a Broadway l’òpera rock “Hair”, el corrent hippy es trobava plenament consolidat.

L’obra va ser composta per Gault McDermott, pel que fa a la lletra, i James Rado i Jerome Ragni, quant a la música. En l’espectacle s’hi podien trobar tots els tòpics del món hippy, com el pacifisme, l’amor, la protesta contra la guerra del Vietnam, que llavors es trobava en un dels seus períodes més violents, tràgics i polèmics, o les drogues al·lucinògenes. L’argument tracta d’un noi d’Oklahoma, Claude, que arriba a Nova York per allistar-se a l’exèrcit nord-americà i ser destinat al conflicte del sud-est asiàtic. A la gran urbs occidental hi troba un grup de hippys, amb els quals entaula una bona amistat, malgrat que finalment està disposat a embarcar-se cap al Vietnam, moment en què és suplantat per un dels seus nous amics, Berger, qui acaba morint a la guerra.

El musical va tenir, a pesar de les polèmiques que va originar, un enorme èxit a Broadway, on va romandre força anys en cartellera, i des d’aquest centre cultural novaiorquès es va expandir per tots els Estats Units, la Gran Bretanya, on va comptar amb un extraordinari èxit, la resta del continent europeu i Austràlia. Les principals peces musicals de l’espectacle en van ser “Aquarius”, el tema de títol homònim, “Good morning starshine” i “Let the sunshine it”.

El director txec Milos Forman, qui anys més tard guanyaria l’Oscar per “Amadeus”, en va fer una versió cinematogràfica, encara que en aquest cas les crítiques no van ser tan positives com les que va rebre l’obra teatral.

miércoles, 17 de noviembre de 2010

NO WOMAN, NO CRY




Intèrpret: Bob Marley & The Wailers.
Any: 1974.
Gènere: reggae.
Àlbum d’estudi: Natty dread.
El millor: un munt de covers.
El pitjor: la versió en directe va tenir més èxit.

A inicis dels 70, el reggae va sortir definitivament de l’illa caribenya de Jamaica i va triomfar amb força a l’exterior, molt especialment a la Gran Bretanya. Encara que el primer artista en gaudir de l’èxit en va ser Jimmy Cliff, va ser el mític Bob Marley, acompanyat dels Wailers, el més regular, estable i constant. “No woman, no cry”, cançó sorgida a l’àlbum “Natty dread”, va ser el seu primer gran èxit fora del seu país natal, encara que posteriorment en va gravar una versió en directe, la qual forma part del recopilatori “Legend”, que va comptar amb més fama i popularitat. El tema ha estat versionat per Nina Simone, Joan Báez o The Fugees, entre d’altres.

martes, 16 de noviembre de 2010

DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN




Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1978.
Àlbum d’estudi precedent: Born to run (1975).
Àlbum d’estudi posterior: The river (1980).
El millor: segurament el millor treball de l’estrella de New Jersey.
El pitjor: aviat s’oferiria a un públic més ampli.

El tercer àlbum de Bruce Springsteen, “Born to run”, va suposar el primer gran èxit de l’intèrpret de New Jersey, però, per problemes contractuals amb el seu mànager d’aleshores, va haver de romandre tres anys sense gravar cap altre disc. No és estrany doncs que el següent treball del compositor nord-americà, “Darkness on the edge of town”, fos una obra força més pessimista que l’anterior. Gravat amb la banda E Street Band, l’àlbum és probablement el millor en l’extensa, triomfant i en línies generals magnífica discografia d’Springsteen, que va decidir no incloure el tema “Because the night”, que finalment va adaptar Patti Smith en el seu disc coetani “Easter”. Malgrat això, en el treball hi destaquen grans cançons com “Badlands”, "Adam raised a Cain", “Racing in the street”, "The promised land", “Prove it all night” i la peça de títol homònim.

lunes, 15 de noviembre de 2010

A - Ha




Lloc de fundació: Oslo (Noruega).
Formació: Mortan Harket (veu), Pal Waaktaar (guitarra i veu) i Magne Furuholmen (teclats i veu).
Gèneres: pop, nous romàntics, synth pop i new wave.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Hunting high and low (1985) i Scoundrel days (1986).
El millor: “Take on me”.
El pitjor: van començar molt de pressa i poc més tard es van apagar.

Amb una imatge de nous romàntics va sorgir el trio noruec A – Ha, que va triomfar espectacularment amb el seu primer àlbum, “Hunting high and low”, amb els hits “The sun always shine in TV” i sobretot “Take on me”, peça que va arribar al número u a Noruega, al número dos al Regne Unit i al top-20 als Estats Units. Posteriorment, hi va tenir lloc una època més irregular i inestable, però A -Ha és la segona banda escandinava més venedora de tots els temps, evidentment per darrere dels suecs Abba.

domingo, 14 de noviembre de 2010

MARTIRIO




Lloc de naixement: Huelva (Andalusia).
Gèneres: copla, bolero, flamenc, jazz, rock i fusió.
Dècades: 60, 70, 80, 90, 00 i 10.
Principals àlbums: Estoy mala (1986) i Cristalitos machacaos (1989).
El millor: el seu gran èxit a la segona meitat dels 80.
El pitjor: tot plegat bastant pintoresc.

La cantant Martirio es va iniciar com a component dels grups Jarcha, cèlebre durant la transició, i Veneno, amb Kiko Veneno i els germans Rafael i Raimundo Amador. No va ser fins el segon lustre dels 80 quan, vestida de forma pintoresca i estrafolària, va triomfar en solitari, en un moment en què va fusionar gèneres com la copla, el rock o el jazz. Al llarg de la seva carrera ha col·laborat també amb artistes com Alberto Cortez, Maria del Mar Bonet, Pedro Guerra, Miguel Poveda o Fermín Muguruza.

jueves, 11 de noviembre de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA CRISI DE LES ESTRELLES DEL ROCK’N ROLL




L’any 1954, amb l’esclat del rock’n roll mitjançant el “Rock around the clock” de Bill Haley & his Comets, està considerat el del naixement de la música rock, que va tenir com a primeres grans estrelles Elvis Presley (foto), Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Eddy Cochran o Buddy Holly. Tanmateix, per una causa o per una altra, tots aquests intèrprets van desaparèixer del primer pla musical al finalitzar el decenni dels 50.

La societat més conservadora dels Estats Units es va espantar i escandalitzar quan va veure les primeres imatges de Presley movent el seu cos mentre entonava els seus èxits. Els pares no podien acceptar que les seves pulcres i inofensives filles tinguessin com a ídol aquell “provocador” cantant nascut a les ribes del Mississipí, però podríem dir que amb el pas del temps el van acabar acceptant com un producte més de l’anomenat somni americà. No obstant, el que ja no podien digerir era que també triomfés un intèrpret negre com Chuck Berry (en els anys 50 la segregació racial a Amèrica era encara molt intensa) i que, a més a més, ho fes mitjançant unes lletres, escrites per ell mateix, força compromeses per a l’època.

Va ser en aquest punt quan es va pensar allò de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”. Per tant, la societat nord-americana va acabar acceptant el rock’n roll, però el va domesticar i adaptar a la seves conveniències i així no és estrany que, al mateix temps que “desapareixien” homes com Presley, Berry o Lewis, feien acte d’aparició artistes menys molestos i més tendres com Franky Avalon, Fabian, Ricky Nelson o el canadenc Paul Anka.

Entre finals dels 50 i inicis dels 60, Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Berry va ser empresonat per un fosc afer amb una menor, Richard va abandonar el rock’n roll i va concentrar-se únicament en el gospel, després de fer un jurament quan va estar a punt de trobar la mort en un accident d’avió; Lewis, com Berry, es va trobar involucrat en un assumpte amb una noia menor d’edat, que a més era una familiar, i Holly i Cochran van perdre la vida en un accident aeri i un altre de carretera respectivament.