lunes, 11 de julio de 2011

LOVE ME DO





Grup: The Beatles.
Any: 1962.
Formació: John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.
Gènere: beat.
Àlbum d’estudi: Please, please me.
El millor: la personalitat del grup.
El pitjor: no va suposar un èxit espectacular.

Després d’intenses actuacions al local The Cavern de Liverpool, la seva ciutat natal, i en diferents clubs de la localitat alemanya d’Hamburg, The Beatles es va disposar a gravar el seu primer senzill, de la mà del mànager Brian Epstein i el productor George Martin, a finals de 1962. Martin, que va decidir efectuar el canvi a la bateria, entrant Ringo Starr en el lloc de Pete Best, desitjava que el primer disc de la banda fos un tema aliè, però els components del grup van aconseguir que la cançó elegida fos “Love me do”, una peça senzilla, típica de l’època beat, i composta pels dos líders de la formació: John Lennon i Paul McCartney. A diferència del que succeiria amb els dos següents singles del grup, “Please, please me” i “From me to you”, ja editats l’any 1963 i que van arribar al número u a les llistes britàniques, “Love me do”, encara que va assolir el top 20 del rànquing del Regne Unit, no va ser un gran hit.

domingo, 10 de julio de 2011

CHARLES AZNAVOUR





Lloc de naixement: París (França).
Gèneres: chanson.
Dècades: 30, 40, 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
El millor: mite de la cançó francesa.
El pitjor: fa molts anys que va tenir lloc la seva època més popular.

Charles Aznavour ha exercit, al llarg de la seva extensa trajectòria, de cantant, faceta en la qual més ha destacat gràcies a una sensacional veu, compositor i actor cinematogràfic, art en què ha intervingut en un gran número de pel·lícules franceses i també en el film “Ararat”, del director canadenc Atom Egoyan. Aznavour va néixer a Armènia i es va traslladar amb la seva família a França, país en què es va convertir en un inqüestionable mite musical. Especialitzat en temes nostàlgics de gran romanticisme, ha interpretat, a més d’en llengua francesa, també en anglès, castellà, italià i alemany.

jueves, 7 de julio de 2011

SANDINISTA !





Grup: The Clash.
Any: 1980.
Formació: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon.
Àlbum d’estudi precedent: London calling (1979).
Àlbum d’estudi posterior: Combat rock (1982).
El millor: punk amb compromís.
El pitjor: una important baixada en consideració al seu mític predecessor.

The Clash va ser amb The Sex Pistols el grup més important del gènere punk, però a diferència de la banda liderada per Johnny Rotten, el conjunt encapçalat per Joe Strummer i Mick Jones va ser molt més que una simple formació de punk rock, tal com ho demostra en la seva obra mestra: “London calling”. Després d’aquest treball, el qual té condició de doble, però el grup anglès el va vendre a preu de normal, The Clash va gravar “Sandinista !”, un triple àlbum al qual es va donar també un baix cost. Durant aquella època el Front Sandinista de Nicaragua es trobava lluitant contra la cruenta i llarga dictadura dels Somoza a l’estat centre-americà i la banda britànica va mostrar de nou el seu compromís polític en ideologies d’esquerra i oprimides. En el disc, que encara que va mantenir el tipus va suposar de certa forma el principi del declivi de la formació, s’hi barregen diferents estils, entre els quals hi ha rock, rythm & blues, reggae, ska, folk o gospel, i hi destaquen peces com “The police in my back” i “The call up”.

miércoles, 6 de julio de 2011

LED ZEPPELIN IV





Grup: Led Zeppelin.
Any: 1971.
Formació: Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i Paul Bonham.
Àlbum d’estudi precedent: Led Zeppelin III (1970).
Àlbum d’estudi posterior: Houses of the holy (1973).
El millor: potser el millor disc de la història d’una banda de hard rock.
El pitjor: vàries peces importants poden estar a l’ombra de la cèlebre “Stairway to heaven”.

Quan els Yardbirds van arribar al final, Jimmy Page, l’últim gran guitarrista de la llegendària banda britànica, va fundar el quartet Led Zeppelin amb el cantant Robert Plant, el baixista John Paul Jones i el bateria Paul Bonham. La nova formació, pionera del rock dur, va gravar els seus primer discs amb una sèrie numerada, i encara que el treball analitzat no té cap tipus de títol a la portada, tradicionalment ha estat conegut com a “Led Zeppelin IV”, doncs es tracta del quart àlbum del grup anglès, que va suposar un gran èxit, tant de crítica com de públic, molt especialment als Estats Units. L’obra va situar la mítica banda com el millor conjunt del moment, en línies generals, juntament amb els Rolling Stones, i en una autèntica i espectacular stadium band. En el disc, que barreja rock, hard rock, blues i folk, i compta amb conceptes místics, mitològics i èpics, hi destaquen temes com "Black dog", “Rock and roll”, “Battle of evermore”, "When the levee breaks" o la famosa “Stairway to heaven”, segurament la seva cançó més popular.

martes, 5 de julio de 2011

MADE IN JAPAN





Grup: Deep Purple.
Any: 1972.
Formació: Jon Lord, Ritchie Blackmore, Ian Peace, Ian Gillan i Roger Glover.
Àlbum d’estudi precedent: Machine head (1972).
Àlbum d’estudi posterior: Who do we think we are (1973).
El millor: l’època estel·lar de la banda.
El pitjor: la situació a poc a poc va anar declinant.

Deep Purple, que ja havia abraçat el hard rock després d’uns inicis emmarcats en el rock simfònic, en una època en què el teclista Jon Lord n’era el principal referent, va tenir en el 1972 l’any de la seva consolidació, mitjançant l’àlbum d’estudi “Machine head”, per a molts entesos el seu disc més emblemàtic, i el treball en directe “Made in Japan”, basat en concerts del grup britànic realitzats a les ciutats nipones d’Osaka i Tòquio. En aquell període, Deep Purple estava integrat pel seu considerat quintet estel·lar, format pel ja significat Lord, el guitarrista Ritchie Blackmore, el bateria Ian Peace, el cantant Ian Gillan i el baixista Roger Glover, els dos últims arribats més tard de la fundació de la banda. Entre les peces més destacades de l’obra es troben el clàssic “Smoke on the water”, la sensacional “Child in time” o “The mule”, un solo de bateria de sis minuts.

lunes, 4 de julio de 2011

THE WAILERS





Lloc de fundació: Kingston (Jamaica).
Components estel·lars: Peter Tosh (guitarra, piano, òrgan i veu) i Bunny Wailer (percussió i veu).
Gèneres: reggae.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principal àlbum (amb Bob Marley): Natty dread (1974).
Solistes que origina: Peter Tosh i Bunny Wailer.
El millor: anar més enllà de Bob Marley.
El pitjor: coneguts essencialment per acompanyar la gran estrella del reggae.

Peter Tosh, qui després va tenir una important carrera en solitari, i Bunny Wailer van ser els fundadors de la banda jamaicana The Wailers, que aviat s’unirien al mític Bob Marley com a grup d’acompanyament. De fet, la formació, que al llarg de la seva trajectòria ha tingut diversos components, va col·laborar amb el líder rasta en alguns dels seus millors treballs, com “Natty dread”, “Exodus” o “Kaya”. Després de la mort de Marley, The Wailers va continuar amb una carrera independent.

domingo, 3 de julio de 2011

ÉDITH PIAF





Lloc de naixement: París (França).
Lloc de defunció: Placassier (França).
Gèneres: chanson i cabaret.
Dècades: 30, 40, 50 i 60.
El millor: un mite de la cançó francesa.
El pitjor: una vida convulsa.

Édith Piaf està considerada una autèntica llegenda de la cançó francesa i va ser la intèrpret de dos clàssics de la música del país veí del segle XX: “La vie en rose” i molt especialment “Non, je non regrette rien”. Els inicis de Piaf no van ser precisament fàcils, i després d’una infància humil, va actuar en petits clubs nocturns, fins que va triomfar plenament a França, als Estats Units, on va tenir un enorme èxit arran de finalitzar la II Guerra Mundial, i a l’Amèrica del Sud. Al llarg de la seva trajectòria, la cantant va tenir col·laboracions amb altres mites francesos com Maurice Chevalier, Yves Montand o Charles Aznavour.