jueves, 19 de enero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FUNK





Mitjan la dècada dels anys 60, encara que la seva època estel·lar va tenir lloc durant el decenni dels 70, va fer acte d’aparició el gènere funk, una barreja entre jazz, rythm & blues i soul, que va influenciar clarament altres estils com la música disco o el hip hop.

Durant aquella època, els negres lluitaven intensament pels seus drets i aquests, de la mà del president demòcrata Lyndon Johnson, van començar a ser acceptats per l’administració nord-americana. Aleshores va tenir lloc el moviment conegut com a Black Power, que va tenir un dels moments més cèlebres quan els atletes americans dels Jocs Olímpics de Mèxic, el 1968, van alçar el puny amb un guant negre, una vegada es trobaven al podi per recollir les seves respectives medalles. En aquest marc es va consolidar la música funk.

Les principals característiques del gènere van ser el ritme ballable, l’harmonia entre la veu solista i els cors d’acompanyament, la importància del baix elèctric i la presència cabdal d’instruments de vent i de percussió. Estrelles del rythm & blues o el soul, com van ser els casos del gran James Brown o el grup motown The Temptations, amb el seu hit “Papa was a rolling stone”, van marcar els orígens.

Els principals representants de la música funk, pel que fa als 70, van ser solistes com George Clinton, Issak Hayes, famós gràcies al film “Shaft”, o Curtis Mayfield, i bandes com Earth, Wind & Fire, Funkadelic, The Impressions, Kool & the Gang, Parliament, Sly & the Family Stone (foto), clar exemple del black power, o Tavares.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA TRAGÈDIA D’ALTAMONT





Els Rolling Stones van completar una dècada dels 60 magnífica, amb el reconeixement de ser una de les millors bandes del planeta, amb clàssics de la música popular com “(I can’t get no) satisfaction”, “Ge off of my cloud”, “Lady Jane” o “Honky tonk women”, i amb aclamats àlbums com “Aftermath”. No obstant, el grup tenia l’etiqueta de polèmic i salvatge i en ocasions es parlava més d’aquests aspectes que no pas de la seva música.

El mes de desembre de 1969, només quatre mesos després del multitudinari festival hippy de Woodstock, es va celebrar l’anomenat Speedway Free Festival d’Altamont, a l’estat de Califòrnia. Els Stones hi van ser presents com a caps del cartell, que també incloïa les bandes Crosby, Stills & Nash, Flying Burrito Brothers, Jefferson Airplane, Santana i The Grateful Dead, encara que aquests darrers finalment no hi van concórrer.

De forma sorprenent i incomprensible, la formació britànica va confiar la seguretat dels concerts, que va ser filmat en un documental que té per títol “Gimme shelter”, al col·lectiu dels Àngels de l’Infern. Una vegada els Stones es trobaven en plena actuació, concretament interpretant el tema “Under my thumb”, un membre de la banda motoritzada va assassinar d’un tret un dels espectadors, el jove de raça negra Meredith Hunter.

Aquella tragèdia, que no en va se l’únic incident perquè, de forma accidental, hi van haver altres tres morts, va servir per desprestigiar encara més la imatge del grup anglès, en un període en què semblava que començaven a ser més actualitat per la seva música que no pas per la seves diverses polèmiques, les quals també serien notícia pels problemes que el guitarrista Keith Richard tenia aleshores amb les drogues.

miércoles, 18 de enero de 2012

BOYS DON’T CRY (CANÇÓ)





Grup: The Cure.
Any: 1979.
Formació: Robert Smith, Michael Dempsey i Lol Tolhurst.
Gènere: postpunk.
Àlbum d’estudi: cap.
El millor: un dels temes més populars del grup de Robert Smith.
El pitjor: els més sinistres poden argumentar que també és una de les seves peces més comercials.

Englobat, d’una banda, en la música postpunk i el moviment de la new wave, i d’altra banda, en l’estètica gòtica i sinistra, la formació The Cure, encapçalada pel cantant, guitarrista i compositor Robert Smith, va aparèixer a finals de la dècada dels 70 amb l’edició de tres singles, entre els quals hi van destacar “Killing an arab”, el seu senzill inicial, i “Boys don’t cry”, una de les seves cançons més populars, accessibles i rítmiques. El tema no va ser inclòs en cap àlbum d’estudi de la banda britànica, però, amb el propòsit de donar-se a conèixer als Estats Units, el grup va decidir editar un treball, anomenat igualment “Boy’s don´t cry”, en què hi formen part els seus primers èxits.

JOHN SEBASTIAN





Lloc de naixement: Nova York (Estats Units).
Gèneres: folk, folk rock, pop i rock.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: John B. Sebastian (1970) i Welcome Back (1976).
El millor: el ressorgiment amb “Welcome back”.
El pitjor: fora dels ambients bohemis, poc se’n sap els darrers anys.

John Sebastian va ser el líder de la banda neoyorquina de folk rock Lovin’ Spoonful, fundada al barri de Greenwich Village, on també es van donar a conèixer Bob Dylan, Jimi Hendrix o el duo format per Simon & Garfunkel. Una vegada el grup, que va gravar temes com “Daydream” o “Summer in the city”, es va desintegrar, Sebastian va continuar en solitari, destacant la seva singular actuació al festival de Woodstock o el seu gran èxit amb l’àlbum “Welcome back” i la cançó del mateix títol.

martes, 17 de enero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL FESTIVAL DE BENICÀSSIM





Amb el triomf a gran escala del rock alternatiu durant la dècada dels anys 90, els Estats Units i Europa es van omplir de festivals de caire independent, entre els quals ha destacat clarament el realitzat a la localitat costera valenciana de Benicàssim, a la província de Castelló.

Els germans Miguel i José Morán ,originaris de Lleó, és a dir molt lluny de Benicàssim, van fundar el festival l’any 1995, trobant-se entre les primeres bandes convidades el grup granadí Los Planetas (foto), potser la formació més clàssica de l’esdeveniment. Amb el pas dels anys, els concerts es va obrir també a la música electrònica, la qual llavors passava per un dels seus períodes àlgids.

Una vegada es va iniciar el segle XXI, l’organització es va situar entre les més destacades i freqüentades de l’escena indie europea, amb un ressò molt important en diversos estats del continent, com el Regne Unit, el país que ha exportat més bandes al festival. En aquell període va entrar en tasques de coproducció l’empresari britànic Vince Power, que es va quedar sol una vegada, a finals de la dècada passada, els germans Morán van deixar-ho estar.

Entre els intèrprets i grups que han actuat al festival cal destacar, a més dels ja citats Planetas, els asturians Australian Blonde, Belle & Sebastian, Bjork, Blur, Nick Cave & the Bad Seeds, The Chemical Brothers, Leonard Cohen, The Cure, Dépéche Mode, Franz Ferdinand, PJ Harvey, The Jesus & Mary Chain, Kraftwerk, Morrissey, Oasis, Pixies, Primal Scream, Pulp, Radiohead, Lou Reed, Sonic Youth, The Strokes, Suede, Wilco o el beach boy Brian Wilson.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: DE LA CONTRA-CULTURA HIPPY AL CONSERVADURISME RADICAL





Si donem un cop d’ull en com estava el món, i no només pel que fa al món de la música, a finals dels 60, i de quina manera es va transformar a principis dels 80, realment sembla sorprenent que en un lapse de temps tan curt hi pogués haver un canvi tan significatiu.

Els anys 60, sobretot quant al seu segon lustre, va ser una època convulsa, malgrat que llavors es va viure, tant als Estats Units com a Europa, un període de bonança econòmica i benestar. A Amèrica hi van tenir lloc la lluita dels negres pels drets civils, mitjançant mítics líders com Martin Luther King, i va aparèixer el moviment hippy (foto), amb una important incidència en el món musical amb l’adveniment del rock psicodèlic i que es va caracteritzar, entre altres fets, per la seva oposició radical a la guerra del Vietnam. A Europa hi van haver dos moviments fonamentals: el Maig Francès, que va transcórrer l’any 1968 i que va fer trontollar el mateix estat encapçalat pel llegendari general Charles de Gaulle, o la Primavera de Praga, el mateix any 1968, en un intent del poble txec per humanitzar, que no eliminar, el comunisme.

Després dels anys 70, presidits per la profunda crisi econòmica derivada del desmesurat augment del preu del petroli, arran de la guerra àrabo-israeliana de Yom Kippur, i també per actes terroristes a països com Alemanya, Espanya o Itàlia, la situació va canviar substancialment. Posteriorment al pas de gèneres musicals com el rock progressiu, molt influenciat per la psicodèlia, el rock dur, el glam o el punk, una conseqüència de la carestia econòmica, hi van tenir lloc fets inofensius com la fundació del canal MTV, la comercialització radical de la música que s’emetia a la majoria d’emissores radiofòniques o un tipus de cançó inofensiva, controlada, domesticada i moltes vegades insulsa.

Què va canviar durant aquella època al món ? Doncs en tenim bastants exemples: als Estats Units va guanyar les eleccions el molt conservador polític republicà Ronald Reagan, a la Gran Bretanya va triomfar en els comicis la ultraliberal Margaret Thatcher, a l’Iran va esclatar la revolució contra el tirànic règim del xa Reza Palhevi, que va acabar desembocant en l’estat teocràtic de Khomeini, i a Israel, per primer cop des de la fundació de l’estat hebreu, els laboristes van haver de cedir el poder al conservador Likud, aleshores liderat per Menahem Begin. Tampoc podem obviar que molts dels progres i hippys de finals dels 60, van canviar radicalment el seu ideari, encara que molts han continuat amb la “careta” fins els nostres dies. En definitiva, el planeta va deixar enrere tots els anhels de progressisme i llibertat i va entrar en el post-modernisme, basat en allò políticament correcte.

lunes, 16 de enero de 2012

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL SOUL





La dècada dels 60, sobretot pel que fa a la segona meitat del decenni, va ser l’època daurada de la música soul, en un període en què es va intensificar de forma important als Estats Units, amb homes com Martin Luther King o Malcolm X, la lluita dels negres per als seus drets.

El gènere va tenir les seves arrels en altres estils de la música negra, el gospel, el blues i el rythm & blues, mentre es va caracteritzar per l’intens ritme de la música, l’excel·lent veu de la majoria dels intèrprets, la sincronització entre aquests i els seus respectius cors o una major accessibilitat que antecedents com el blues. Ciutats com Chicago, Detroit, seu de la discogràfica Motown, o Memphis, localitat de la firma Stax, en van ser alguns dels principals escenaris.

El llegendaris James Brown, anomenat el padrí del soul, Ray Charles, Sam Cooke i Ben E. King podrien ser considerats els grans mites i precursors del gènere i també les grans influències cap a artistes que van marcar el període àlgid del corrent, entre els quals es trobaven Aretha Franklin (foto), Roberta Flack, Marvin Gaye, Wilson Picket, Otis Redding, Percy Sledge, Four Tops, The Miracles, The Supremes i The Temptations.

Amb els anys 70 es va apagar el millor moment del moviment, encara que va influir de forma decisiva en dos dels gèneres cabdals de la nova dècada: el funk i la música disco, que a la seva vegada han estat claus en noves versions de la música negra com el rap o el hip hop. Pel que fa estrictament al món del soul, aquest no ha deixat de tenir importants intèrprets al llarg del temps i l’últim exemple en podria ser la recentment desapareguda cantant britànica Amy Winehouse.