Mitjan la dècada dels anys 60, encara que la seva època estel·lar va tenir lloc durant el decenni dels 70, va fer acte d’aparició el gènere funk, una barreja entre jazz, rythm & blues i soul, que va influenciar clarament altres estils com la música disco o el hip hop.
Durant aquella època, els negres lluitaven intensament pels seus drets i aquests, de la mà del president demòcrata Lyndon Johnson, van començar a ser acceptats per l’administració nord-americana. Aleshores va tenir lloc el moviment conegut com a Black Power, que va tenir un dels moments més cèlebres quan els atletes americans dels Jocs Olímpics de Mèxic, el 1968, van alçar el puny amb un guant negre, una vegada es trobaven al podi per recollir les seves respectives medalles. En aquest marc es va consolidar la música funk.
Les principals característiques del gènere van ser el ritme ballable, l’harmonia entre la veu solista i els cors d’acompanyament, la importància del baix elèctric i la presència cabdal d’instruments de vent i de percussió. Estrelles del rythm & blues o el soul, com van ser els casos del gran James Brown o el grup motown The Temptations, amb el seu hit “Papa was a rolling stone”, van marcar els orígens.
Els principals representants de la música funk, pel que fa als 70, van ser solistes com George Clinton, Issak Hayes, famós gràcies al film “Shaft”, o Curtis Mayfield, i bandes com Earth, Wind & Fire, Funkadelic, The Impressions, Kool & the Gang, Parliament, Sly & the Family Stone (foto), clar exemple del black power, o Tavares.
No hay comentarios:
Publicar un comentario