El reggae va iniciar-se a l’illa de Jamaica durant el segon lustre dels 60, mitjançant artistes com Bunny Lee, Clancy Eccles, Larry Marshall o Johnny Nash. El gènere va ser una derivació, més lenta i pausada, de l’ska, sense oblidar l’atracció arribada de l’estil Backsteady. El tema beatle “Ob-la-di ob-la-da”, sorgit al Doble blanc el 1968, és una de les primeres mostres de la música jamaicana pel que fa al pop-rock.
La primera estrella internacional del reggae, qui va aconseguir fer triomfar el gènere fora de l’illa caribenya, va ser Jimmy Cliff, cèlebre pel tema “Many rivers to cross”, posteriorment versionat per la banda UB 40, i el film “The harder they come”. Altres figures de l’estil en van ser Peter Tosh, que es va donar a conèixer com un dels integrants dels Wailers, el grup d’acompanyament de Bob Marley, o Eddy Grant, que va tenir una etapa molt popular durant els anys 80.
No obstant, l’intèrpret més gran, popular i històric en va ser òbviament el ja significat i mític Bob Marley (foto), que va situar l’estil entre els més apreciats per al públic occidental, fonamentalment gràcies a cançons com “No woman, no cry”, “Exodus”, “Is this love”, “Three little birds”, o “Redemption song”, aquesta última editada poc abans de la seva mort, el 1981. Marley va també popularitzar abastament la filosofia rastafari, a la qual va estar fortament lligat el reggae, tant pel que fa als seus orígens com al seu desenvolupament.
Ràpidament el reggae es va expandir per tot el món occidental, especialment al Regne Unit, i durant el període de la new wave va ser utilitzat per bandes britàniques com els ja citats UB 40, que hi van introduir moltes dosis de pop; el trio The Police, amb cançons com “So lonely”, “Roxanne” o “Walking on the moon”; Elvis Costello & the Atractions o el quartet punk The Clash, que va usar el gènere de forma notòria a “London Calling”, el seu treball estel·lar.
La primera estrella internacional del reggae, qui va aconseguir fer triomfar el gènere fora de l’illa caribenya, va ser Jimmy Cliff, cèlebre pel tema “Many rivers to cross”, posteriorment versionat per la banda UB 40, i el film “The harder they come”. Altres figures de l’estil en van ser Peter Tosh, que es va donar a conèixer com un dels integrants dels Wailers, el grup d’acompanyament de Bob Marley, o Eddy Grant, que va tenir una etapa molt popular durant els anys 80.
No obstant, l’intèrpret més gran, popular i històric en va ser òbviament el ja significat i mític Bob Marley (foto), que va situar l’estil entre els més apreciats per al públic occidental, fonamentalment gràcies a cançons com “No woman, no cry”, “Exodus”, “Is this love”, “Three little birds”, o “Redemption song”, aquesta última editada poc abans de la seva mort, el 1981. Marley va també popularitzar abastament la filosofia rastafari, a la qual va estar fortament lligat el reggae, tant pel que fa als seus orígens com al seu desenvolupament.
Ràpidament el reggae es va expandir per tot el món occidental, especialment al Regne Unit, i durant el període de la new wave va ser utilitzat per bandes britàniques com els ja citats UB 40, que hi van introduir moltes dosis de pop; el trio The Police, amb cançons com “So lonely”, “Roxanne” o “Walking on the moon”; Elvis Costello & the Atractions o el quartet punk The Clash, que va usar el gènere de forma notòria a “London Calling”, el seu treball estel·lar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario