HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: GRAM PARSONS



Gram Parsons està considerat el gran artífex en la fusió que hi va tenir lloc, a finals del decenni dels 60 del segle passat, entre el country i el rock. El músic de Florida, que va formar part del grup International Submarine Band, es va unir l’any 1968 a la formació de folk elèctric The Byrds, que aleshores, arran de les marxes de Gene Clark i David Crosby, es trobava clarament liderada per John McGuinn.

El pas de Parsons pel llegendari grup californià va ser fugaç, essencialment per les diferències que va mantenir amb McGuinn, però suficient per gravar l’emblemàtic àlbum “Sweatheart of the rodeo”, un dels màxims exponents dels inicis del country rock i en el qual hi forma part el tema “Hickory wind”, una de les grans composicions de Gram.

Arran de la curta experiència amb The Byrds, Parsons va convèncer el baixista Chris Hillman, un dels membres fundadors de la cèlebre banda de Los Angeles, per formar el conjunt Flying Burrito Brothers, grup fonamental en la consolidació del nou gènere i que van completar Pete Kleinow i Chris Ethridge. La nova associació va debutar amb l’elogiat àlbum “The gilded palace of sin”.

Parsons va continuar més tard en solitari, en una curta etapa en què va col•laborar de forma notòria amb Emilou Harris i en la qual va editar els treballs “GP” i “Grievous angel”, dos inqüestionables clàssics del moviment. Quan només comptava 26 anys, el músic va trobar la mort als voltants del desert californià de The Joshua Tree, arran d’ingerir una barreja d’alcohol i morfina. 

UNCLE TUPELO

Lloc de fundació: Belleville (Estats Units).

Formació inicial: Jay Farrar (veu i guitarra), Jeff Tweedy (veu, guitarra i baix) i Mike Heydorn (bateria).

Dècades: 90.
Gèneres: country rock alternatiu, folk rock alternatiu i rock alternatiu.
Principal àlbum: No depression (1990).
Grups que origina: Son Volt i Wilco.
El millor: una important influència.
El pitjor: no van romandre gaire temps junts.

La banda de country rock Uncle Tupelo es va formar a la ciutat de Belville, a l’estat d’Illinois. El seu primer àlbum, “No depression”, encara que no va constituir un gran èxit comercial, va suposar un dels treballs essencials de la música alternativa nord-americana d’inicis de la dècada dels 90 i va ser una gran influència per a altres grups, però les males relacions entre Farrar i Tweedy van desembocar en la dissolució, moment en què el primer va fundar Son Volt amb Heydorn i el segon va formar els cèlebres Wilco. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA FUSIÓ ENTRE COUNTRY I ROCK



Anys més tard de tenir-hi lloc la trobada entre folk i rock, que va tenir com a màxims exponents el llegendari Bob Dylan i el grup californià The Byrds, es va produir durant el segon lustre del decenni dels 60 l’encontre entre el country i el rock, que ha donat al llarg del temps un important número tant d’intèrprets com de bandes en la utilització del gènere, sobretot pel que fa a una prolífica dècada dels 70.

Gram Parsons, que tindrà un capítol propi en aquesta història de la música rock, està considerat el gran artífex en la fusió dels dos gèneres. Després de formar part de la International Submarine Band, Parsons es va unir als ja significats The Byrds, amb els quals va gravar l’històric àlbum “Sweatheart of the rodeo”; va fundar el fonamental grup Flying Burrito Brothers i, abans de la seva mort, a causa d’una barreja d’alcohol i drogues, va tenir una curta etapa en solitari, en la qual va col•laborar de forma important amb l’estrella Emilou Harris.

Durant el naixement del country rock, cal destacar també les emblemàtiques formacions The Band, alguns anys grup d’acompanyament de Dylan, i Buffalo Springfield, que va tenir a les seves files a figures com Neil Young, Stephen Stills i Richie Furay, o solistes com el ja citat Dylan, que en una de les seves múltiples reinvencions, aquesta concretament després del seu greu accident de moto, va gravar en aquest estil l’àlbum “Nashville skylyne”.

El gènere, que va tenir com una de les seves icones i influències el gran Johnny Cash, va viure una dècada dels 70 extraordinària, en la qual van triomfar, a part dels ja referits Parsons, Harris i Young, que va gravar a començaments de la seva carrera l’àlbum “After the gold rush”, bandes com la ja significada Flying Burrito Brothers, a més de The Eagles, un dels grups de més èxit durant aquell decenni; Poco, formació fundada pels integrants de Buffalo Springfield Furay i Jim Messina; America, conjunt que es va aproximar molt a paràmetres AOR; els supervendes Creedence Clearwater Revival o les dues principals formacions de southern rock: Allman Brothers Band, que arran de la mort del seu líder Duanne Allman va deixar enrere el blues rock, i Lynyrd Skynyrd.

Al llarg dels anys, malgrat que amb l’adveniment de la dècada dels 80 el gènere va patir certa decadència, el country rock ha estat utilitzat per un munt d’intèrprets, entre els quals han destacat els darrers anys formacions que han sorgit de l’escena alternativa de diferents ciutats nord-americanes com The Jayhawks, Uncle Tupelo, Wilco o Band of Horses. 

BEAST OF BURDEN

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1978.

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Some girls.
El millor: una de les grans cançons dels Stones de tota la seva trajectòria.
El pitjor: a l’ombra de “Miss you”.

L’any 1978, mitjançant l’aclamat àlbum “Some girls”, la mítica banda britànica The Rolling Stones va ressorgir després d’un període força gris, doncs el grup anglès no rebia els elogis de la crítica especialitzada des de la confecció d’”Exile on Main street”, gravat l’any 1972. En el nou treball hi destacava amb força el single “Miss you”, un tema força comercial, proper a la moda disco llavors imperant, que no va acabar de satisfer als fans clàssics de la formació londinenca. No obstant, segons la meva opinió, la peça “Beast of burden” és de llarg la millor cançó del disc i es tracta d’una de les més grans gravacions que mai hagi realitzat el que segons molts experts és el millor grup de la història de la música rock. “Beast of burden” és una genialitat des del toc inicial de bateria de Charlie Watts i una de les millors mostres de fusió entre les guitarres de Keith Richard i Ron Wood. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE BEATLES (3a PART)



Després de l’edició l’any 1967 del mític i històric “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, els problemes van aparèixer amb força al quartet anglès, els quals van acabar portant a la dissolució tres anys més tard. La mort del mànager Brian Epstein va desencadenar la inestabilitat al grup, sobretot per les males relacions entre els seus dos líders, John Lennon i Paul McCartney.

McCartney, arran de la mort d’Epstein, va intentar fer-se amb les regnes de la banda i va ser una idea seva molt personal la confecció del telefilm “Magical mistery tour”, que va tenir unes crítiques pèssimes, potser les primeres de caire negatiu que va rebre el mític conjunt de Liverpool. No obstant, la projecció, que també va comptar amb una versió en disc, tenia bones cançons com la meravellosa “Strawberry fields forever”, “All you need is love”, “I am the walrhus” o “The fool on hill”.

Tanmateix, i quan algú podia pensar que el grup britànic seria incapaç de ressorgir, The Beatles va tornar a meravellar tothom el 1968 per dues raons fonamentals: el single “Hey Jude !”, penso que de llarg la millor cançó que mai hagi escrit McCartney, i el doble àlbum de títol homònim, encara que els fans dels Fab Four el coneixen simplement com el doble blanc. En el treball, segurament l’obra més arriscada i alternativa de la banda anglesa, s’hi troben peces com la rockera “Back in the USSR”, la cançó d’influència caribenya “Ob – la – di, ob – la –da”, l’extraordinària “While my guitar gently weeps”, composta per George Harrison i amb un solo de guitarra del seu amic Eric Clapton; la psicodèlica “Happiness is the warm gun” o la dolça “Julia”, dedicada per Lennon a la seva difunta Mare.

Seguidament, la formació de Liverpool va editar l’àlbum “Abbey road”, amb una primera part podríem considerar normal i una segona en què hi són incrustades diverses peces, algunes de molt curta durada i altres sense separació entremig d’elles, que atorguen una sensació d’assaig improvisat o d’una jam session. En el disc hi figuren peces com “Come together” o dues composicions de Harrison: l’optimista “Here comes the sun” i “Something”, que va ser la primera cançó de George que es va convertir en senzill beatle.

Altrament, la situació al grup era de tensió i evident mal rotllo i això es va notar en les sessions d’estudi de l’àlbum “Let it be”, gravat abans d’”Abbey road”, però editar més tard. Les relacions entre McCartney, d’una banda, i Lennon, Harrison i Ringo Starr, d’altra banda, es van tornar insostenibles i, fins i tot, George va arribar a abandonar la gravació per divergències amb Paul. L’obra, produïda per Phil Spector, és un dels discs beatle menys valorats per la crítica, malgrat comptar amb cançons importants com la que li dóna títol, “Get back”, “Across the universe” i la trista “The long and winding road”.

Finalment, el grup va decidir deixar-ho estar i es va dissoldre després d’efectuar una curiosa actuació al terrat dels estudis d’Abbey Road. Lennon, que ja havia extret alguns discs quan la banda era vigent, va portar a terme una carrera en solitari una mica irregular, amb el moment àlgid de l’àlbum “Imagine” i sobretot el senzill del mateix nom; McCartney, al qual li va costar arrancar, va ser el que més èxit comercial va tenir, moltes vegades acompanyat del grup The Wings, encara que la seva trajectòria va tenir unes característiques escassament arriscades; Harrison va iniciar la carrera independent amb l’extraordinari triomf del triple àlbum “All thing must pass” i el concert benèfic de Bangladesh, celebrat a Nova York, però es va anar apagant a poc a poc, mentre Starr, sense abandonar la música, va tenir algun paper important en el món del cinema.

John va morir assassinat l’any 1980 i George va trobar la mort per un càncer l’any 2001.

RAMONES (ÀLBUM)

Grup: Ramones.

Any: 1976.

Formació: Joey Ramone, Johnny Ramone, Dee Dee Ramone i Tommy Ramone.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Leave home (1977).
El millor: temes com “Beat on the brat” o “I wanna be your boyfriend”.
El pitjor: no va ser precisament un èxit de vendes.

El quartet Ramones va ser una de les bandes punk nord-americanes més semblants als grups britànics del mateix gènere, caracteritzant-se per un tipus de rock clàssic, primitiu, senzill i directe, molt allunyat dels postulats del rock progressiu i simfònic o per exemple de la intel•lectualitat de Talking Heads, aleshores també usuaris del local CBGB de Manhattan. El conjunt novaiorquès va debutar amb un àlbum de títol homònim mitjançant una portada que ha acabat suposant una veritable icona en la història de la música rock. En el treball, en què imperen cançons d’escàs minutatge, acompanyades per la velocitat de la guitarra de Johnny Ramone, hi destaquen temes com “Bitzkrieg bop”, peça que obre el disc i un dels grans clàssics de la música punk; “Beat on the brat” o la dolça “I wanna be your boyfriend”, cançó que demostra que els punks també podien ser romàntics. L’àlbum no es va vendre massa bé als Estats Units, però el grup va aconseguir en canvi un important reconeixement a la Gran Bretanya, més permeable al seu estil. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: THE DOORS

Una trobada entre el cantant, poeta i estudiant de cinema Jim Morrison i el teclista Ray Manzarek va suposar l’origen de la llegendària banda californiana The Doors, la qual es va completar amb el guitarrista Robby Krieger i el bateria John Densmore, destacant la curiosa absència de baix, funció que va realitzar Manzarek mitjançant el seu instrument.

El grup de Los Angeles, de tendència intel•lectual i que es va desmarcar del moviment hippy que tenia lloc al mateix estat de California, encara que no va renunciar a l’ús del rock psicodèlic, va debutar amb un formidable àlbum de títol homònim, molt probablement el millor disc de la seva trajectòria i un dels treballs més reivindicats de la música popular de tots els temps. L’obra conté cèlebres cançons com la blues “Break on thru (on the other side)” , l’accessible “Light my fire”, una peça ideada per Krieger i número u als Estats Units, i la psicodèlica, tempestuosa, enigmàtica i surrealista “The end”.

Després del triomf del treball inicial, tant des del punt de vista de la crítica com pel què fa a les vendes, el quartet californià va transitar per un període més irregular, no tan ben valorat pels mitjans de comunicació especialitzats, i amb una música més comercial que va deixar una mica enrera el blues rock que havia caracteritzat el primer disc. Les obres que hi van tenir lloc, les quals van comptar també amb un important èxit pel que respecta al públic, van ser “Strange days”, “Waiting for the sun” i “The soft parade”.

Durant aquella època, la figura de Morrison va emergir de forma significativa, tant pel que fa als aspectes positius, doncs va ser un dels homes més carismàtics de la música rock durant el segon lustre del decenni dels 60, com també quant als factors negatius, sent cèlebres les seves provocacions dalt d’un escenari, on a vegades hi pujava sense trobar-se en les millors condicions, fins el punt que la policia el va detenir en un concert celebrat a la ciutat de Miami.

El ressorgiment de The Doors, pel que respecta al sector de la crítica, va tenir lloc amb els àlbums “Morrison hotel”, que compta amb cançons com “Roadhouse blues” o “Waiting for the sun” (no confondre amb el títol del tercer treball de llarga durada), i “LA woman”, amb la peça de títol homònim o la densa “Riders on the storm”. Van ser dues obres que van tornar el grup als seus inicis, és a dir, clarament per la línia marcada pel gènere del blues rock.

No obstant, Morrison continuava immers en un preocupant i fràgil estat anímic, agreujat per la seva addicció a l’alcohol, per la qual cosa, després de l’edició d’”LA woman”, va decidir obrir un parèntesi i marxar amb la seva companya a París, ciutat on va trobar la mort i en la qual es troba enterrat. Manzarek, Krieger i Densmore van continuar sense el líder i van gravar tres àlbums més, “Other voices”, “Full circle” i anys més tard “An american prayer”, però sense la carismàtica presència de Jim no van aconseguir mantenir l’èxit, fet que finalment els va obligar a deixar-ho estar.