TOP 10: ÀLBUMS DE LA DÈCADA DELS 90

1. Dog man star

Suede / 1994 / brit pop

2. Parklife
Blur / 1994 / Brit pop

3. The bends
Radiohead / 1995 / Rock alternatiu

4. This is hardcore
Pulp / 1998 / brit pop

5. (That’s the story) morning glory
Oasis / 1995 / brit pop

6. The man who
Travis / 1999 / pop alternatiu

7. Siamese dream
The Smashing Pumpkins / 1993 / rock alternatiu

8. Nevermind
Nirvana / 1991 / Grunge

9. Crooked rain, crooked rain
Pavement / 1994 / rock alternatiu

10. Californication
Red Hot Chili Peppers / 1999 / rock alternatiu

A la foto, una imatge de Suede.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: T REX

Marc Bolan (foto) va fundar amb Steve Peregrin Took el duo Tyranosaurus Rex, associació que en un principi es va unir a la contracultura hippy i a la música folk. No obstant, després de no assolir l’èxit esperat, el cantant i guitarrista es va ajuntar amb Mickey Finn (baix i percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria) per formar una nova banda de glam rock, restant el nom del grup simplement com a T Rex.

Després d’un primer treball de títol homònim, el grup es va situar al capdavant del glam britànic, juntament amb solistes com David Bowie i Gary Glitter, i altres formacions com Slade, Sweet o Mott the Hoople, fonamentalment gràcies als elogis que van rebre els àlbums “Electric warrior”, número u al Regne Unit, i “The slider”, que es va enfilar fins al quart lloc del rànquing de la Gran Bretanya.

En la primera de les obres, segurament el millor llegat del grup anglès, hi prenen part cançons com “Mambo sun”, “Jeepster”, la comercial “Get it on” o les belles “Cosmic dancer”, “Girl” i “Life’s a gas”, mentre al segon disc hi destaquen “Metal guru”, “Buick Mackane”, la popular “Telegram Sam”, “Rabbit fighter” o “Ballrooms of mars”, versionada anys més tard per la banda espanyola de la Movida Radio Futura. Mentrestant, T Rex va triomfar també gràcies a enganxosos singles com “Hot love”, “Children of the revolution” o “20th century boy”.

Posteriorment a l’edició de “The slider”, el grup va aguantar el ritme amb “Tanx”, igualment número quatre al Regne Unit, però aviat va iniciar una profunda decadència, fins que Bolan va trobar la mort en un accident de carretera. Els altres membres de la banda van intentar continuar, però sense el carisma del seu líder, l’intent va tenir un escàs èxit. 

TONY RONALD

Lloc de naixement: Arnhem (Holanda).

Llengües: holandès, anglès, castellà i català.

Dècades: 60, 70
Gèneres: pop i rock.
Principal àlbum: Se llama Tony Ronald (1972).
El millor: el hit “Help (ayudame !)”.
El pitjor: va finalitzar la seva carrera com a intèrpret per a nostàlgics.

Sigfried André den Boer, de nom artístic Tony Ronald, va abandonar el seu país, on havia format amb el seu germà el duo Kroner’s, per establir-se a Barcelona, on va aconseguir, durant el primer lustre de la dècada dels 70, els seus èxits més importants, destacant el popular “Help (ayudame !)”, que va suposar un enorme èxit, i “July”, un tema dedicat a la seva companya que va interpretar el grup Los Diablos. Posteriorment, va exercir com a productor. 

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ELTON JOHN

Format acadèmicament en la música clàssica i excel•lent pianista, el compositor britànic Elton John va conèixer, durant el segon lustre de la dècada dels 60, el lletrista i poeta Bernie Taupin, amb qui va entaular una gran amistat i amb el qual va formar un dels grans duos musicals de la història de la música pop.

Després d’editar el seu àlbum de debut, “Empty sky”, en què hi destaca el tema “Lady Samantha”, John va iniciar la seva època daurada, emmarcada en el període del glam rock, gènere que es fusionava molt bé amb el tarannà de l’artista, bastant histriònic, amb uns concerts que comptaven amb una escenografia força espectacular i a qui li agradava sempre sortir a l’escenari amb diversos barrets i ulleres extravagants.

Durant el seu període àlgid, l’autor anglès va editar els àlbums de títol homònim, amb la bella “Your song”, sens dubte una de les seves millors cançons; “Tunbleweed connection”, “Madman across the water”, amb la peça “Tiny dancer”, per mi el seu millor tema; “Honky chateau”, amb “Rocket man”; “Don’t shoot me, i’m only the piano player”, el seu primer número u, tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, amb “Daniel” i la festiva “Cocodrile rock”; “Goodbye yellow brick road”, de nou al punt més alt dels dos rànquings i amb “Candle in the wind” com a principal reclam; “Caribou”, una altra vegada número u a les dues bandes de l’Atlàntic, i “Captain fantastic and the brown dirty cowboy”, en aquest cas només al lloc més alt de les llistes nord-americanes del Billboard.

A finals de la dècada dels 70, moment en què va finalitzar la seva associació amb Taupin, John va entrar en una evident decadència, la qual es va agreujar força durant els següents decennis, malgrat que el cantant gairebé sempre ha comptat amb el beneplàcit del públic. Des d’aleshores, cal destacar hits com l’ensucrada “Blue eyes”, que forma part del disc “Jump up !”, i la radicalment comercial “I’m still standing” o la bubblegum “I guess that’s why they call it the blues”, totes dues presents al treball “Too low for zero”, sense oblidar una versió del seu clàssic “Candle in the wind”, dedicat a la princesa Diana de Gal•les arran de la seva mort. 

SWEET

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Brian Connolly (veu), Andy Scott (guitarra), Steve Priest (baix) i Mick Tucker (bateria).

Dècades: 70 i 80.
Gèneres: pop, rock, bubblegum, glam rock i rock dur.
Principals àlbums: Funny how street co – co can be (1971) i Sweet funny Adams (1974).
Solistes que origina: Brian Connolly.
El millor: l’era glam.
El pitjor: la marxa de Connolly.

Sweet va sorgir com una formació de bubblegum rock, semblant a The Archies, encara que amb el pas del temps es va convertir, en primer lloc, en la banda més comercial del glam rock, juntament amb Slade, i, en segon lloc, en un conjunt de hard rock. Després d’un decenni dels 70 força positiu, en què el grup va triomfar, fora de l’àmbit anglosaxó, en països com Alemanya i Dinamarca, va arribar una profunda decadència i una posterior separació, arran de la marxa de Brian Connolly.

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: IGGY POP

Detroit, la gran urbs que va ser seu de la Tamla Motown, sens dubte un dels períodes àlgids de la música afroamericana, va fer un tomb radical entre finals de la dècada dels 60 i inicis del decenni dels 70, amb l’adveniment d’un gènere primitiu, directe, cru, dur i sorollós, que van tenir com a màxims representants les bandes MC5 i The Stooges, aquesta última liderada pel cantant Iggy Pop.

Pop (veu) va formar The Stooges amb el baixista Dave Alexander i els germans Ron i Scott Asheton, guitarrista i bateria del grup respectivament. Malgrat el seguiment dels seus cèlebres concerts i de l’espectacularitat dalt d’un escenari d’Iggy, la formació no va comptar amb un gran èxit comercial, a pesar d’obres emblemàtiques com “Fun house” o “Raw power”, per la qual cosa va arribar un moment en què el cantant es va trobar molt perdut, amb l’agreujant de la seva addicció a les drogues.

En un període en què l’intèrpret semblava totalment enfonsat, i una vegada els Stooges ja s’havien dissolt, el rocker de Michigan va trobar l’inestimable ajut de David Bowie, amb qui va coincidir a Berlín, a qui va acompanyar en les seves gires i el qual li va produir els dos àlbums més importants de la seva trajectòria: “The idiot”, on es troba la cançó “China girl”, que anys més tard versionaria el mateix Bowie, i “Lust for life”.

Justament quan el punk rock va irrompre, Iggy, malgrat ser considerat una gran influència per al gènere, fins el punt que va rebre el sobrenom de Padrí del Punk, va iniciar una llarga decadència, la qual es va prolongar des de finals de la dècada dels 70 fins al començament dels anys 90, decenni en què es va produir el seu ressorgiment, gràcies a l’admiració que li va professar la Generació X, a discs com “Brick my brick” i “American caesar” i l’actuació en pel•lícules com “Cry baby”, de John Waters, o “Dead man”, de Jim Jarmusch. 

LITTLE WING

Grup: The Jimi Hendrix Experience.

Any: 1967.

Formació: Jimi Hendrix, Noel Redding i Mitch Mitchel.
Gènere: blues rock.
Àlbum d’estudi: Axis, bold as love.
El millor: potser la cançó més bella que mai hagués escrit Hendrix.
El pitjor: que no composés més peces semblants.

“Little wing”, un dels temes més bells i melòdics compostos pel genial guitarrista de Seattle Jimi Hendrix, va formar part del segon àlbum d’Experience, “Axis: bold as love”, com el primer, “Are you experienced ?”, editat l’any 1967 sota la producció de Chas Chandler, l’exbaixista de The Animals. Sembla ser que la gestió de “Little wing”, que el temps l’ha deixat com un dels grans clàssics de Hendrix, es va iniciar durant la seva època al Greenwich Village novaiorquès, encara que no el va polir i completar fins a la seva unió amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel, els altres integrants d’Experience. La cançó ha tingut importants covers d’altres grans guitarristes: Eric Clapton, que la va gravar per al seu àlbum amb Derek & the Dominos, “Layla and other assorted love songs”, i Steve Ray Vaughn.