domingo, 17 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: ARCTIC MONKEYS




Sent encara molt joves, doncs en aquell moment les seves edats es trobaven entre els 19 i 21 anys, els components del quartet de Sheffield Arctic Monkeys van sorprendre i impressionar amb el seu àlbum de debut, l’elogiat treball “Wathever people say i am, that’s what i’m not”.

L’obra, molt aclamada pels mitjans de comunicació especialitzats, va ser número u en el Regne Unit i es va convertir en l’àlbum de debut d’una banda britànica més venut, trencant la marca que Oasis tenia amb “Definitely maybe”. El disc, que compta amb cançons com “The view from the afternoon”, “I bet you look good on the dancefloor”, “Fake tales of San Francisco” i “When the sun goes down”, només va poder ser, però, número 24 als Estats Units, mercat que, no obstant, acabaria conquistant.

Arctic Monkeys, que s’ha vist influenciat pel punk rock i ha utilitzat igualment la psicodèlia, va ser fundat per Alex Turner (veu i guitarra), Jamie Cook (guitarra i veu), Matt Helders (bateria) i Andy Nicholson (baix), que va ser substituït per Nick O’Malley després de la confecció de l’àlbum inicial. Posteriorment, i malgrat una trajectòria brillant, el quartet de Sheffield, almenys des del punt de vista de la crítica, no va poder mai superar la seva òpera prima.

La banda britànica, que compta amb set Brit Awards i un Mercury Prize, considerada des d’amplis sectors una de les formacions clau de la música rock del segle XXI, també ha portat al punt més alt de les llistes del Regne Unit els seus altres quatre àlbums, “Favourite worst nightmare”, “Humbug”, “Suck it and see” i “AM”, pel moment el seu principal èxit a l’altra banda de l’Atlàntic, aconseguint el número sis al rànquing de Billboard.

jueves, 14 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: COLDPLAY




El quartet anglès Coldplay és un clar exemple de com, en aquest segle XXI, un grup de característiques alternatives, almenys pel que fa als seus inicis, pot vendre un munt de discs, omplir grans estadis, conquistar el sempre difícil, per a una banda indie, mercat nord-americà o arribar a un tipus de públic que pot consumir igualment, per posar uns exemples, música de Lady Gaga o Taylor Swift.

Coldplay ha comptat sempre amb els mateixos components: el carismàtic cantant, guitarrista i pianista Chris Martin, el guitarrista Jonny Buckland, el baixista Guy Berryman i el bateria Will Champion. La formació, amb certa influència del brit pop i, de forma més concreta, del quartet escocès Travis, es va caracteritzar per un tipus de pop calmat, sofisticat i afable, fet que va ajudar a un èxit comercial més alt que en altres bandes d’origen independent.

“Parachutes” va ser el debut en gran format del grup londinenc i, tal com ha succeït amb tots els àlbums editats pel quartet, va ser número u al Regne Unit. El treball conté cançons com la popular “Yellow”, un dels grans clàssics de la banda, i la sofisticada “Trouble”. Seguidament, Coldplay va gravar el millor àlbum de la seva trajectòria, “A rush of blood to the head”, que compta amb peces com la bella “In my place” i “Clocks”, la qual més tard va versionar amb el conjunt cubà Buenavista Social Club.

“X & Y”, el següent àlbum de la formació britànica, va suposar un pas enrere, pel que respecta a la crítica, si bé el treball té bons temes com “What if”, “Fix you”, “Talk” o “Speed of sound”, mentre la quarta obra del grup, “Viva la vida or death and all his friends”, va suposar el seu cim popular i comercial, encara que particularment penso que es troba força lluny de la qualitat dels dos àlbums anteriors. El single “Viva la vida” va ser un èxit a nivell planetari i “Violet hill” va aconseguir també un important impacte, encara que la millor peça del disc és “Lost”.

Ja instal•lat com un autèntic dinosaure del rock, Coldplay ha editat els àlbums “Mylo xyloto”, no massa ben acceptat per la crítica especialitzada; “Ghost stories” i “A head full of dreams”. El quartet de Londres, que ha guanyat nou Brit Awards i set Grammy, igualment ha triomfat amb força en estats com Alemanya, Austràlia, Canadà, França, Holanda, Irlanda, Nova Zelanda o els Estats Units, on quatre dels seus àlbums, del tercer al sisè, han arribat al punt més alt de les llistes de Billboard.

martes, 12 de abril de 2016

SEARCHING FOR THE SOUL REBELS




Grup: Dexys Midnight Runners.
Any: 1980.
Formació: Kevin Rowland, Kevin Archer, Pete Williams, Andy Growcott, Pete Sounders, Geoffrey Blythe, Steve Spooner i Jim Paterson.
Àlbum d’estudi anterior: cap.
Àlbum d’estudi posterior: Too – rye – ay.
El millor: la barreja entre punk i soul.
El pitjor: potser el grup no va brillar tant com en viu.

En plena new wave, i durant els primers anys del govern conservador i liberal de Margaret Thatcher, la macrobanda Dexys Midnight Runners, clarament liderada pel seu carismàtic cantant Kevin Rowland, va gravar “Searching for the soul rebels”, el seu primer àlbum d’estudi. El grup, fundat a la ciutat de Birmingham, havia triomfat anteriorment de forma espectacular en els seus concerts en directe, quan es reunia una multitud de gent, entre els quals algun representant dels skinheads. El treball, número sis al Regne Unit i amb unes excel•lents valoracions de la crítica, es podria interpretar com una barreja entre punk rock i soul, que en aquella època també utilitzava Peter Weller, l’exlíder del trio The Jam. En l’obra hi destaquen cançons com “Burn it down”, que obre el disc; la fantàstica “Tell me when my light turns to green”, “I’m just looking”, que particularment és la meva preferida, i la popular “Geno”, número u a les llistes britàniques.

domingo, 10 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: MUSE




Matt Bellamy, cantant, virtuós guitarrista, pianista, organista, principal compositor i indiscutible líder de la banda britànica; el baixista Chris Wostenholme i el bateria Dominic Howard, amics des de l’adolescència, van formar durant el primer lustre dels anys 90 el trio Muse, que ha utilitzat al llarg de la seva trajectòria diferents gèneres com pop, rock, rock dur, rock progressiu o electrònica.

Muse va debutar, quant a àlbums, amb “Showbiz”, un èxit relatiu al Regne Unit, mentre que el primer triomf important va arribar amb la confecció del treball “Origin of symmetry”, que conté el tema “Plug in baby” i es va enfilar fins al número tres a les llistes britàniques. En aquest punt, van començar a tenir certa celebritat els seus espectaculars i majestuosos espectacles en viu.

El tercer àlbum d’estudi, “Absolution”, va representar el primer número u del trio britànic al seu país, fonamentalment gràcies a peces com “Time is running out”, “Songs for absolution”, “Stockholm syndrome”, “Hysteria” o “Butterflies and hurricanes”. Tanmateix, l’obra mestra de la formació es pot considerar “Black holes and revelations”, el disc, quart de la seva trajectòria, que va convertit Muse en stadium band i que, a part de ser el seu segon número u a la Gran Bretanya, va significar per fi el seu salt de qualitat a l’altra banda de l’Atlàntic.

“Black holes and revelations”, que té com a pistes emblemàtiques cançons com la bella “Starlight”, un dels seus inqüestionables himnes; “Supermassive black hole”, “Map of problematique” i l’èpica “Knights of cydonia”, que representa un dels moments àlgids dels seus espectacles en viu, va situar definitivament Muse com una de les bandes més seguides del planeta, mentre que també va servir perquè les continuades comparacions amb un altre gran grup indie anglès, Radiohead, comencessin a quedar enrere.

Seguidament, si bé es tracta d’una apreciació molt personal, “The resistence”, número u a la Gran Bretanya i tres als Estats Units, va significar un pas enrere, aconseguint el grup ressorgir amb “The 2nd law”, de nou número u a les llistes del Regne Unit i dos a les de Billboard i que compta amb les pistes “Madness” i “Follow me”, i l’àlbum conceptual i anti-belicista “Drones”, que conté la tendra “Mercy” i va significar el seu cinquè número u consecutiu local i el primer pel que fa a Amèrica. 

jueves, 7 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: TRAVIS




Durant el primer lustre de la dècada dels 90 es va fundar a Glasgow la banda Travis, que ha mantingut el mateix quartet en l’edició de tots els seus àlbums, format pel cantant i guitarrista Fran Healey, el guitarrista Andy Dunlop, el baixista Dougie Payne i el bateria Neil Primrose. El grup escocès va adoptar el nom del protagonista de la pel•lícula “París – Texas” del director alemany Wim Wenders, en un altre film del qual, “Tierra de abundancia”, es podien sentir algunes cançons de la formació.

Amb un tipus de pop molt arrelat a aquell que realitzaven un munt de bandes britàniques del decenni dels 60, no és estrany que Travis durant els seus inicis s’involucrés d’alguna manera en la moda del brit pop, període en què va gravar el seu primer àlbum, “Good feeling”, ben rebut per la premsa, número nou al rànquing del Regne Unit i amb les destacables peces “All i want to do is rock” i “Happy”.

Seguidament, el quartet de Glasgow va editar la seva considerada obra mestra, l’àlbum “The man who”, considerat un dels grans treballs realitzats durant els anys 90. El disc, el seu primer número u a la Gran Bretanya, compta amb magnífiques pistes com “Writing to reach you”, “Driftwood”, “Turn” i “Why does it always rain on me ?”. En aquest punt, Travis, que també van triomfar en estats com Austràlia, Àustria o Noruega, es va instal•lar com una de les bandes fonamentals del Regne Unit.

La formació escocesa, guanyadora de dos Brit Awards, però a la qual li ha costat fer-se un nom als Estats Units, va continuar per la via de l’èxit amb els àlbums “The invisible band”, de nou un número u a les llistes britàniques, que inclou el temes “Sing” i “Side”; l’extraordinari “12 memories”, amb temes significatius com “The beautiful occupation”, “Re – offender”, “Mid – life krysis” i “Happy to hang around”, i “The boy with no name”, amb reclams com “Closer” i “My eyes”.

Travis, que ha influenciat de forma notòria en bandes com Keane o els cèlebres Coldplay, com bé ha reconegut el seu cantant i líder Chris Martin, va tenir un descens comercial amb el treball “Ode to J. Smith”, del qual es va recuperar amb “Where you stand”. La banda escocesa ha editat recentment “Everything at once”, el seu vuitè àlbum d’estudi.

martes, 5 de abril de 2016

JOANA SERRAT




Lloc de naixement: Vic (Osona).
Dècades: 10.
Gèneres: folk rock i rock alternatiu.
Principal àlbum: Cross the verge (2016).
El millor: la gran revelació de la música catalana els últims anys.
El pitjor: inicis complicats.

La vigatana Joana Serrat ha estat una de les grans sensacions de la música a Catalunya els darrers temps, en una carrera en què ha utilitzat normalment la llengua anglesa, encara que també ha fet ús esporàdicament de la catalana. Després d’uns començaments en què va tenir problemes per editar, la seva trajectòria va canviar quan va aconseguir gravar amb el segell del Primavera Sound, festival en el qual ha actuat. La seva música ha tingut ressò en països com Austràlia, els Estats Units o la Gran Bretanya.

domingo, 3 de abril de 2016

HISTÒRIA DE LA MÚSICA ROCK: LA CONSOLIDACIÓ DEFINITIVA DEL MOVIMENT ALTERNATIU




La dècada dels 90, sobretot durant l’època marcada pel moviment grunge, i més concretament per l’edició de l’àlbum de Nirvana “Nevermind”, va suposar un abans i un després pel que fa al rock alternatiu, però es podria dir que la consolidació definitiva de l’escena independent ha tingut lloc en l’actual segle.

En el que portem de transcurs del segle XXI, si bé és veritat que encara existeixen una multitud de bandes que no són conegudes per al gran públic i que la seva música es limita a les emissores de caràcter universitari, també és cert que hi ha hagut grups que pràcticament s’han convertit en un fenomen de masses i que són capaços d’omplir grans estadis de beisbol o futbol, com són els casos dels canadencs Arcade Fire, els nord-americans The Killers i Kings of Leon o els britànics Coldplay i Muse.

Pel que respecta a altres formacions indies cal significar, pel que fa a Europa, els suecs The Hives, molt influenciats pel garage rock i el punk; els escocesos Travis i els anglesos Kaiser Chiefs (foto), Kasabian, Snow Patrol i Arctick Monkeys, amb un àlbum de debut força elogiat confeccionat quan eren pràcticament adolescents, sense oblidar la figura de la malaguanyada solista soul Amy Winehouse.

Quant a Amèrica, van brillar dues bandes fundades a Nova York: The Strokes, amb un primer àlbum aclamat per la crítica especialitzada i amb una important influència arrelada en el garage rock i el punk de CBGB, i Interpol, que també va tenir un debut molt elogiat pels mitjans de comunicació, amb una música, en aquest cas, inspirada en el postpunk i en conjunts com Joy Division.

Finalment, cal mencionar el gran èxit que va tenir l’escena alternativa a Catalunya: en llengua catalana, amb solistes com Roger Mas, Mazoni, Sílvia Pérez Cruz o Refree i grups com els Amics de les Arts, Antònia Font, Manel o Mishima; en llengua castellana, amb Love of Lesbian i Sidonie, i en llengua anglesa, amb Joana Serrat i els ja significats, pel que fa als seus orígens musicals, Mishima, Love of Lesbian i Sidonie.