martes, 21 de febrero de 2017

FASES DE LA MÚSICA ROCK: EL GRAN INICI DELS 70 DE THE ROLLING STONES














Molts experts, sobretot aquells d’edat més avançada, reivindiquen els Rolling Stones de la dècada dels 60, sobretot quan el llavors quintet britànic va editar un dels seus àlbums més elogiats i històrics, “Aftermath”, gravat l’any 1966 i que compta amb grans clàssics del grup anglès com “Paint it Black”, “Out of time”, “Lady Jane” o “Under my thumb”.

No obstant, penso que la gran època dels Stones va tenir lloc durant els inicis del decenni dels 70, malgrat que la banda londinenca havia tingut força problemes pel que fa al final de la dècada anterior, quan, concretament l’any 1969, el seu guitarrista i membre fundador, Brian Jones, va ser trobat mort en la piscina de la seva residència i en què un noi negre va ser assassinat en una actuació de la formació al festival d’Altamont.

Tanmateix, el grup es va refer d’aquells afers, i d’altres derivats de les drogues i diversos escàndols, i va gravar dos excel·lents àlbums: “Sticky fingers”, l’any 1971, i el doble “Exile on Main Street”, l’any 1972. El primer treball és, segons la meva opinió, el millor disc del llegendari conjunt britànic, amb pistes com “Brown sugar”, “Sway”, la magnífica “Wild horses”, “Can’t you hear me Knocking” o “Sister morphine”, aquesta amb la col·laboració compositiva de Marianne Faithful, aleshores nòvia de Mick Jagger.

La segona obra, gravada a la Costa blava francesa,  es també un treball extraordinari, encara que potser, segurament per tractar-se d’un disc doble, una mica més irregular que el seu il·lustre predecessor. En l’àlbum hi formen part magnífics temes com “Rocks off”, “Tumblin’ dice”, “Torn and frayed”, “Down on the line” i la fantàstica “Let it loose”.

A la foto, una imatge de la banda en aquella època.

domingo, 19 de febrero de 2017

DIRTY BLVD















Intèrpret: Lou Reed.
Any: 1988.     
Gènere: rock urbà.
Àlbum d’estudi: New York. 
El millor: és difícil arribar el numero u de Billboard amb un tema d’aquestes característiques.
El pitjor: certa irregularitat en el cantautor novaiorquès.

Lou Reed, exlíder, cantant, guitarrista i principal compositor de la reivindicada banda novaiorquesa The Velvet Underground, va protagonitzar un excel·lent inici en la seva trajectòria en solitari, en què hi van destacar els àlbums “Transformer”, amb producció de David Bowie, i el conceptual “Berlin”. No obstant, el cantautor nord-americà va entrar més tard en una època molt irregular, on molts dels seus treballs no van ser gaire ben acceptats per la crítica especialitzada, fins a la confecció de l’obra “New York”, que va comptar amb el beneplàcit unànime dels diferents mitjans de comunicació. La principal pista del disc és la cançó “Dirty blvd”, la típica peça en què Reed explica històries dels carrers de la gran urbs nord-americana, en aquest cas la d’un noi d’origen llatí amb problemes socials.

jueves, 16 de febrero de 2017

YOU ARE FREE
















Intèrpret: Cat Power.
Any: 2003.     
Àlbum d’estudi anterior: The covers records (2000).
Àlbum d’estudi posterior: The greatest (2006).  
El millor: un disc assossegat.
El pitjor: era una època en què no gravava amb assiduïtat.

Si bé és veritat que durant la seva trajectòria Chan Marshall, més coneguda com a Cat Power, va barrejar diversos gèneres, alguns tan diversos com folk, blues, punk o electrònica, “You are free”, el seu sisè àlbum d’estudi i un dels seus treballs més elogiats, està dominat pel primer dels estils descrits, amb moltes peces en què la intèrpret nord-americana s’acompanya amb el piano, donant-li a l’obra un clar segell de música d’autora, amb característiques definides per la calma, la tranquil·litat i l’assossec. En el disc, en què hi destaquen peces com “I don’t blame you”, “Free”, “He war” o “Names”, hi van col·laborar dues de les grans estrelles del grunge: Eddy Vedder, el carismàtic vocalista i frontman de Pearl Jam, i Dave Grohl, en primer lloc bateria de Nirvana i més tard líder, cantant i guitarrista de Foo Fighters. En aquella època, Power era una de les artistes independents més reconeguda i assídua dels diferents festivals de caire alternatiu. 

martes, 14 de febrero de 2017

JARABE DE PALO











Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació inicial: Pau Donés (veu i guitarra), Jordi Mena (guitarra), Joan Gené (baix), Àlex Tenas (bateria) i Dani Forcada (percussió).  
Dècades: 90, 00 i 10.
Gèneres: pop, rock i rock llatí.         
Principals àlbums: La flaca (1996) i Depende (1998).
El millor: el boom de “La flaca”.
El pitjor: a nivells de popularitat, no han pogut superar el hit.

Pau Donés, que havia tingut experiències en el món de la publicitat, va fundar a Barcelona el grup Jarabe de Palo, que va debutar amb el popular èxit “La flaca”, cançó que va tenir una important repercussió. Amb un rock llatí que recordava la banda Radio Futura, la formació catalana va mantenir una bona línia i va col·laborar amb Antonio Vega, exintegrant de Nacha Pop, o l’estrella cubana Celia Cruz, sense oblidar que Donés ha compost peces per al cantant porto-riqueny Ricky Martin. 

domingo, 12 de febrero de 2017

NOEL GALLAGHER












Lloc de naixement: Manchester (Anglaterra).
Dècades: 10.
Gèneres: pop, rock, brit pop i rock independent.    
Principal àlbum: Noel Gallaguer’s High Flyings Birds (2011).
El millor: un dels grans protagonistes del brit pop.
El pitjor: certa enyorança d’Oasis.

Noel Gallagher va ser el guitarrista, principal compositor i ocasional cantant del grup Oasis, banda capdavantera de la moda del brit pop que va comptar amb el seu germà menor, Liam, com a vocalista. Després d’una època triomfant de la formació de Manchester, que va tenir com a punt àlgid l’edició de l’àlbum “(What’s the story) morning glory”, Oasis es va situar en una línia més irregular, fins que les contínues disputes entre els Gallagher va motivar-ne la dissolució. Posteriorment, Noel va fundar els High Flying Birds.

jueves, 9 de febrero de 2017

LES MILLORS 10 CANÇONS DE BLUR











1. End of the century
(1994 - brit pop)

2. Beetlebum
(1997 - pop)

3. The universal
(1995 - brit pop)

4. This is a low
(1994 - brit pop)

5. You’re so great
(1997 - pop)

6. Clover and Dover
(1994 - brit pop)

7. For Tomorrow
(1993 - brit pop)

8. Chemical world
(1993 - brit pop)

9. Song 2
(1997 - pop)

10. Parklife
(1994 - brit pop)

martes, 7 de febrero de 2017

FASES DE LA MÚSICA ROCK: LA TRILOGIA BERLINESA DE DAVID BOWIE













Després de ser el gran protagonista del moviment glam, durant el primer lustre de la dècada dels 70, fet que va quedar ben registrat mitjançant els àlbums “Hunky dory”, l’obra mestra “The rise and the fall of Ziggy Stradust and the spiders from mars” i “Aladdine sane”, David Bowie va entrar en un curt període marcat per la música soul nord-americana, cosa constatada en el disc “Young americans”, abans de començar la seva anomenada trilogia berlinesa.

Bowie es va traslladar a Berlín, llavors una ciutat dividida pel mur que separava la part capitalista de la comunista, i una de les urbs aleshores de moda, doncs per aquella mateixa època el cantautor novaiorquès Lou Reed, al qual el cantant i compositor londinenc li havia produït l’àlbum glam “Transformer”, li havia dedicat un treball conceptual.

En La seva estància a la ciutat alemanya, i a les ordres del productor Brian Eno, fundador i exteclista de la banda Roxy Music, la qual va abandonar per divergències amb Bryan Ferry, Bowie va gravar “Low”, “Heroes”, un dels seus àlbums més admirats i en el qual hi destaca la cançó del mateix títol, coescrita amb Eno, i “Lodger”. En aquella època, es va intensificar l’amistat entre l’artista britànic i el cantant nord-americà Iggy Pop, líder de la formació de Detroit The Stooges i al qual Bowie va produir alguns discs.

Després de la seva trilogia berlinesa, caracteritzada pels sons avantguardistes, electrònics i experimentals, Bowie realitzaria una nova mutació en la seva trajectòria i, més tard de la confecció de l’elogiat treball “Scary monsters and super creeps”, entraria en una de les seves fases més comercials, venedores, populars, però també més criticades, de la seva carrera, la qual el va acostar a la moda dels nous romàntics, que paradoxalment estava influenciada per la seva etapa glam. L’obra supervendes “Let’s dance” va ser-ne l’exemple més clar d’aquell període.