THE BACK ROOM

Grup: The Editors.

Any: 2005.     

Formació: Tom Smith, Chris Urbanowicz, Russell Leetch i Ed Lay.

Àlbum d’estudi anterior: cap.  

Àlbum d’estudi posterior: An end has a start (2007). 

El millor: un exitós debut.

El pitjor: les comparacions amb Interpol.

El grup britànic The Editors, una de les moltes bandes que a començaments de segle va reivindicar el fosc i sinistre postpunk, sobretot pel que fa a bandes com Joy Division o Echo & the Bunnymen, va debutar amb l’aclamat àlbum “The back room”, moltes vegades comparat amb el primer treball realitzat per la formació novaiorquesa Interpol, ”Turn on the bright lights”. L’obra, que va arribar al número dos de les llistes del Regne Unit i que es considerada la millor en tota la trajectòria del conjunt de Birmingham, liderat pel cantant i guitarrista Tom Smith, va ser nominada als premis Mercury, encara que no va poder endur-se el triomf. Entre les cançons més significatives dels disc, cal significar les pistes “Munich”, “Blood”, “Bullets” i “All sparks”, la qual recorda molt a la tècnica de Joy Division, sobretot quant a l’estil de guitarra de Bernard Sumner.

MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS

Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).

Formació: Maria Arnal (veu) i Marcel Bagés (guitarra).

Dècades: 10.

Gèneres: folk, fusió i world music.   

Principal àlbum: 45 cerebros i un corazón (2017).

Solistes que origina: Maria Arnal i Marcel Bagés.

El millor: un any 2017 per emmarcar.

El pitjor: es desconeix si seguiran molt de temps junts.

La cantant Maria Arnal i el guitarrista Marcel Bagés van decidir unir les seves forces, d’una manera semblant a com ho havien fet Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Refree, i es van convertir en la gran sensació musical de l’any 2017, quan van editar l’aclamat àlbum “45 cerebros i un corazón”. Alternant les llengües catalana i castellana, i mitjançant una música de caire tradicional, el duo ha actuat en un munt de festivals, destacant la seva actuació al Primavera Sound de Barcelona.

SLOWDIVE

Lloc de fundació: Reading (Anglaterra).

Formació inicial: Rachel Goswell (veu i guitarra), Neil Halstead (guitarra, teclats i veu), Christian Savill (guitarra), Nick Chaplin (baix) i Simon Scott (bateria).

Dècades: 90 i 10.

Gèneres: dream rock, nova psicodèlia, shoegazing i rock independent.    
Principal àlbum: Slowdive (2017). 

Altres àlbums d'estudi: Just for a day (1991), Souvlaki (1993) i Pigmalion (2015). 

Grups que origina: Mojave 3.

El millor: una atmosfera molt particular.

El pitjor: un parèntesi molt prolongat.

Tal com van fer altres grups contemporanis, com My Bloody Valentine i Ride, Slowdive va portar a terme, mitjançant la moda shoegazing, una música onírica i psicodèlica, a través d’una densa atmosfera, que va poder influir en bandes com Beach House o Tame Impala. Després de quatre àlbums d’estudi, i només amb Rachel Goswell i Neil Halstead, que es coneixien des de la infància, com a membres originals, la formació de Reading ho va deixar estar, tornant als escenaris un quart de segle més tard.

ELS GÈNERES i MODES MUSICALS: EL MILLOR I EL PITJOR DEL PUNK

L’any 1976, Europa, i de manera molt especial el Regne Unit, es trobava sumida en una profunda crisi econòmica, derivada de l’espectacular alça dels preus del petroli arran de la guerra entre jueus i àrabs de Yom Kippur, que va tenir lloc tres anys abans. La carestia va provocar alts percentatges d’atur, precarietat laboral, pobresa i desigualtat social i va ser llavors quan va aparèixer el moviment punk, que es va rebel·lar contra totes aquelles circumstàncies mitjançant unes característiques presidides per la protesta, l’inconformisme, la ràbia o la denúncia.

El punk rock, que va tenir com a grups més representatius Ramones (foto), The Sex Pistols o The Clash, com ja havia fet prèviament el pub rock, a través de cantants com Elvis Costello, Nick Lowe i Ian Dury, o grups com Dr. Feelgood, va acabar amb l’hegemonia del rock progressiu i simfònic, que semblava ja plenament esgotat després d’anys de cançons de llarg minutatge, àlbums conceptuals, grans desenvolupaments instrumentals i una perícia tècnica indubtable dels diferents musics, però al mateix temps, amb la confecció algunes vegades d’una música freda, artificiosa, distant i grandiloqüent. 

La moda punk, però, va ser un corrent marcat per un enorme nihilisme, pel que fa a la seva essència, tot i que no podem obviar que una banda com The Clash es va involucrar profundament en causes de caràcter polític i social, alineant-se clarament en una ideologia esquerrana i progressista. Igualment, la mateixa filosofia del gènere deixava clar que no existia cap futur, fet que pot explicar l’escassa vigència de la seva versió original, que més o menys va tenir lloc entre els anys 1976 i 1978, o que la seva formació estel·lar, The Sex Pistols, ho deixés estar quan encara no havia transcorregut un any de la seva fundació.

Un altre aspecte negatiu de l’estil han estat algunes de les seves refundacions, per exemple a través de grups nord-americans com Green Day, Offspring o Good Charlotte, entre d’altres, doncs ha suposat una moda amb una notable manca d’autenticitat, que ha expressat igualment la protesta, la ràbia o la conflictivitat, però ho ha fet de manera bastant artificial i poc creïble, amb una acció que ha arribat a tota classe de públics, fins i tot aquell més accessible. Tanmateix, la crisi econòmica iniciada l’any 2008, i que es va prolongar força anys, pot haver tornat l’estil a les essències del gènere.

FASES DE LA MÚSICA ROCK: DE L’SPRINGSTEEN AUTOR A L’SPRINGSTEEN COMERCIAL

Per iniciar aquest escrit, vull deixar clar que no sóc un gran fan de la música de Bruce Springsteen, tot i que, paradoxalment, un dels seus treballs, l’esplèndid “Darkness on the edge of town”, és un dels meus àlbums preferits de la història del rock. Llavors, l’estrella de New Jersey havia passat per una etapa molt delicada, quan després d’editar el seu primer gran èxit, l’obra “Burn to run”, va haver d’estar alguns anys sense gravar per problemàtiques amb qui havia estat el seu mànager.

Durant el decenni dels 70, quan va editar els referits “Born to run”, que compta amb les pistes d’idèntic títol, tot un clàssic del rock, i “Thunder road”, i “Darkness on the edge of town”, en què hi sobresurten temes com “Badlands”, “Racing on the street” o el que li dóna nom, Springsteen, que ja es feia acompanyar per la formació E Street Band, era un músic ple d’autenticitat i preocupat per les classes més baixes dels Estats Units, principalment la població de caràcter obrer.

El triomfant doble àlbum “The River” va suposar un primer pas de Bruce cap a un tipus de música més comercial, accessible i més propera a un estil pop, tal com ho demostra el hit “Hungry heart”, però seguidament, el compositor nord-americà va gravar un treball molt diferent anomenat “Nebraska”, un disc caracteritzat per un folk molt pur, escassament proper al gran públic i gens apte per aparèixer en els llocs capdavanters de la classificació de Billboard.

Tanmateix, “Nebraska” només va suposar un petit parèntesi, doncs seguidament Springsteen va editar l’àlbum supervendes “Born in the USA”, una obra apte per a tota classe de públics, amb la inclusió d’aquell més pijo i sofisticat, que la història ha deixat com un dels discs més populars de tots els temps, doncs va extreure la barbaritat de set singles. La mostra més palpable del seu sentit comercial en va ser la peça que ha acabant sent la més famosa del treball, “Dancing on the street”, el vídeo de la qual va comptar amb una gran celebritat.

MISS YOU

Grup: The Rolling Stones.

Any: 1978.     

Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Ron Wood, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gènere: disco music.  

Àlbum d’estudi: Some girls. 

El millor: l’habilitat per estar sempre a la moda.

El pitjor: no assolir el número u al Regne Unit.

Durant bona part dels anys 70, la mítica banda britànica The Rolling Stones va passar per la seva primera crisi important, doncs tres àlbums concretament, “Goats head soup”, “It’s only rock’n roll i “Black and blue”, no van comptar amb el beneplàcit de la crítica. No obstant, el grup anglès es va reconciliar plenament amb els mitjans de comunicació especialitzats arran de la confecció de l’obra “Some girls”. El quintet londinenc va tenir llavors l’habilitat de sumar-se a una de les modes més significatives de finals del decenni, el de la música disco, que havia fet el seu esclat mitjançant pel·lícules com “Thank God, it’s Friday !” i, molt especialment, “Saturday night fever”. La principal mostra de “Some girls”, pel que fa a aquesta temàtica discotequera, és la seva peça més popular, “Miss you”, que va arribar al lloc més alt del rànquing de Billboard als Estats Units, encara que es va haver de conformar amb el número tres a la Gran Bretanya. Tanmateix, a “Some girls”, almenys segons la meva opinió, hi ha una cançó molt millor: l’extraordinària “Beast of burden”.

METAL MACHINE MUSIC

Intèrpret: Lou Reed.

Any: 1975.     

Àlbum d’estudi anterior: Sally can’t dance (1974).

Àlbum d’estudi posterior: Coney Island baby (1976).  

El millor: la valentia per editar un treball d’aquestes característiques.

El pitjor: unes crítiques nefastes.

Després de gravar aclamats àlbums com el glam “Transformer”, molt probablement el millor treball de la seva trajectòria en solitari, i el conceptual “Berlin”, encara que aquest va tenir unes crítiques més irregulars, Lou Reed va editar l’estrany “Metal machine music”. El disc, que en principi havia de ser doble, és una gravació sense ritme ni melodia, on anticipa d’alguna manera el noise rock dels anys 80 i en què constantment utilitza la distorsió o la tècnica del feedback. Reed va rebre ressenyes extremadament negatives dels diferents mitjans de comunicació i, fins i tot, aquells van posar en dubte la seva carrera musical. Malgrat tot, el cantautor novaiorquès, poc abans de la seva mort, va decidir presentar un espectacle sobre l’obra, on no era gens estrany que el públic marxés abans de la seva finalització.