TALK TALK

Lloc de fundació: Londres (Anglaterra).

Formació inicial: Mark Hollis (veu), Paul Webb (baix), Lee Harris (bateria) i Simon Brenner (teclats).

Dècades: 80 i 90.

Gèneres: synth pop, new wave, nous romàntics, rock experimental i post rock.
Principals àlbums: It’s my life (1984) i The Colour of spring (1988).

Solistes que origina: Mark Hollis.

El millor: una carrera canviant, però sempre amb el beneplàcit de la crítica.

El pitjor: comercialment, va anar de més a menys.

Banda liderada pel recentment desaparegut Mark Hollis que va tenir un important èxit durant el període de la new wave, gràcies a hits tecno com “It’s my life” i “Such a shame”, dos clàssics de l’època. Posteriorment, el grup londinenc es va apropar a barems més arriscats i experimentals, allunyats del gran públic, en una etapa en què el trio va apostar per postulats post rock, flirtejant amb gèneres com el jazz, la música clàssica o l’ambient.

GRANS VOCALISTES DE LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK: JANIS JOPLIN

Procedent de la conservadora Texas, va arribar a la moderna, progressista i hippy califòrnia i es va convertir en la cantant del grup psicodèlic de San Francisco The Big Brother & the Holding Company, amb el qual va editar l’elogiat àlbum “Cheap thrills”” i va actuar a l’històric festival de Monterey, on la seva interpretació va ser una de les grans imatges dels concerts que van obrir l’anomenat estiu de la pau i l’amor. Posteriorment, ja reconeguda com una estrella mundial, va deixar la banda californiana i es va fer acompanyar de les formacions Kozmic Blues Band i Full Tilt Boogie Band , amb què va gravar el treball pòstum “Pearl”, doncs quan aquest va sortir a la venda, havia mort per sobredosi arran d’un període marcat per la seva inestabilitat psicològica i els greus problemes derivats de l’alcohol i les drogues.

Una cançó: Piece of my heart (Cheap thrills, The Big Brother & the Holding Company)

Un àlbum: Pearl.

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: THE WHO

El quartet londinenc The Who, format pel guitarrista i principal compositor Pete Townshend, el cantant Roger Daltrey, el baixista John Enwhistle i el bateria Keith Moon, va ser, probablement, la banda més important del pop – rock britànic de la dècada dels 60 del segle XX, només per darrere de The Beatles i The Rolling Stones. En aquella època, el grup va ser també la formació més popular del moviment mod, en un període en què va editar àlbums com “My generation”, “The quick one”, “The Who sell out” o la famosa òpera rock “Tommy”.

La positiva trajectòria del grup anglès va continuar durant el decenni següent, quan The Who va gravar el seu treball més aclamat per la crítica especialitzada, l’excel·lent “Who's next”, en un període en què la banda britànica va entrar en postulats progressius, llavors de plena vigència, i el doble “Quadrophenia”, obra conceptual editada en ple revival mod i que, anys més tard, va ser portada al cinema.

Sempre s’ha comentat que la immersió del grup londinenc al corrent mod, va ser més per inèrcia, i fins i tot per aprofitar l’avinentesa que llavors el moviment es trobava en el seu punt àlgid de popularitat, que no pas per autenticitat, condició que tenien més bandes com Small Faces o Steampacket, formació que va comptar amb la musa del Swinging London Julie Driscoll i un joveníssim Rod Stewart de vocalista.

Després de la mort de Moon, un dels millors i més espectaculars bateries de la història de la música rock, malgrat que The Who va seguir el seu curs, i va comptar per substituir-lo amb noms importants com l’exSmall Faces Kenney Jones, ja res va ser el mateix i, des de llavors, els concerts de la banda anglesa han estat més aviat de nostàlgia, a pesar que observar-los ja grans interpretar la lletra de l’himne mod “My generation” sigui com a mínim estrany.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: MIG SEGLE AMB LA TRINCA

Fa uns dies, el llegendari trio irònic i d’humor la Trinca va rebre un homenatge de la revista Enderrock, en el lliurament anual dels seus premis, pel 50è aniversari del grup, tot i que actualment l’associació de Canet de Mar es troba inactiva.

La formació, inamovible al llarg del temps, la van fundar Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual, que va unir-se a la nova cançó catalana, malgrat les reticències d’alguns representants dels Setze Jutges, que no hi observaven cap relació entre una música basada en l’humor i el sarcasme i la que ells interpretaven, tot i que, amb el pas del temps, s’han valorat i reivindicat les lletres del trio maresmenc, que, a més, va tenir una habilitat extraordinària per evitar la censura del Franquisme.

La terna va triomfar plenament amb àlbums com “Festa Major”, “L’orgue dels gats” o “Nou de Trinca”, aquest últim gravat ja després de l’adveniment de la democràcia a l’estat espanyol, en un període en què el grup va interpretar també en llengua castellana i en el qual va fer la seva incursió a la televisió, amb el popular programa “No passa res”, de gran influència.

Posteriorment, mentre Pasqual va apartar-se del primer pla musical i mediàtic, Cruz I Mainat, que ha estat l’organitzador de les últimes edicions del festival Canet Rock, van fundar la productora televisiva Gestmusic, que per exemple va editar programes com “Crónicas marcianas”.

ALL OR NOTHING

Grup: Small Faces.

Any: 1966.     

Formació: Steve Marriott, Ronnie Lane, Kenney Jones i Ian McLagan.

Gènere: rythm & blues.

Àlbum d’estudi: From the beginning (1967).   

El millor: himne mod.

El pitjor: escàs èxit a Amèrica.

El quartet londinenc Small Faces, per a molts experts la gran banda mod de la dècada dels 60 del segle XX, per davant de The Who, que es va apuntar al corrent més per inèrcia que no pas per autenticitat, va tenir una trajectòria més aviat curta, però va passar a la història del rock britànic gràcies a àlbums com “From the beginning” o el conceptual “Ogdens’ nut gone flake”, i per cançons com “Sha la – la – la - lee” o la magnífica “All or nothing”, un tema que m’atreviria a confirmar com un dels 20 millors de la música popular de tots els temps. “All or nothing”, que va prendre part del ja significat treball “From the beginning”, i que també seria inclòs a “The autumn stone”, va ser compost pel cantant i guitarrista Steve Marriott, que en va fer una sensacional interpretació, i el baixista Ronnie Lane, sent número u al Regne Unit i un important hit a estats com Irlanda o Holanda.

OGDENS’ NUT GONE FLAKE

Grup: Small Faces.

Any: 1968.     

Formació: Steve Marriott, Ronnie Lane, Kenney Jones i Ian McLagan.  

Àlbum d’estudi anterior: There are but for Small Faces (1967).

Àlbum d’estudi posterior: The autumn stone (1969).   

El millor: el moment culminant del grup.

El pitjor: no ser un disc tan recordat com altres de similars en la mateixa època.

Small Faces no va ser una banda tan popular durant la dècada dels 60 com The Who, The Kinks o, evidentment, The Beatles i The Rolling Stones, però el grup londinenc, una de les formacions més genuïnes del moviment mod, va tenir una importància cabdal pel que fa al rock britànic d’aquell històric període, sense oblidar que va comptar amb magnífics compositors com el seu líder, cantant i guitarrista Steve Marriott o el baixista Ronnie Lane. L’àlbum conceptual i psicodèlic  “Ogdens’ nut gone flake”, el quart d’estudi de la seva trajectòria,  va suposar el punt àlgid d’Small Faces, que poc més tard es dissoldria i en sorgirien els grups Humble Pie i Faces. En el treball analitzat, número u al rànquing britànic i clau per comprendre el corrent conegut com a swinging London, hi destaquen l’extraordinària “Afterglow (for your love)”, “Rene”, “Song of a Baker” i “Lazy Sunday”.

ROSANA

Lloc de naixement: Arrecife (Canàries).

Dècades: 90, 00 i 10.

Gèneres: folk i cançó d’autora.        

Principals àlbums: Lunas rotas (1996) i Luna nueva (1998).

El millor: el boom de “Lunas rotas”.

El pitjor: es va anar apagant a poc a poc.

La canària Rosana Arbelo, que ha compost cançons per a populars artistes com Miguel Ríos o Joaquín Sabina, va aconseguir triomfar com a intèrpret mitjançant l’àlbum “Lunas rotas” i el seu senzill “Talismán”, que es va convertir en un èxit espectacular. Amb “Luna nueva” va seguir d’actualitat, però, amb el pas dels anys, es va anar allunyant del primer pla musical, quan va decidir gravar temes autòctons de les illes Canàries.