miércoles, 11 de septiembre de 2019

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: LA BRITISH INVASION














Després de la crisi de les principals figures que van protagonitzar, durant el decenni dels anys 50, el rock’n roll als Estats Units, en aquest país es va viure una autèntica febre pel que fa la importació de la música britànica, especialment quant a les bandes de pop, amb The Beatles al capdavant, però també pel que respecta a aquelles que preferien expressar-se mitjançant el rythm & blues, com The Animals o The Rolling Stones.

Sense cap mena de dubte, el quartet de Liverpool també en va ser el gran protagonista en aquesta faceta i la beatlemania va creuar amb força l’oceà Atlàntic, aconseguint els Fab Four una gran popularitat al continent americà i sent claus i força influents en formacions autòctones com The Monkees o fins i tot els cèlebres The Byrds, dels quals es comenta que van saber fusionar perfectament Bob Dylan amb el grup anglès.

John Lennon (esquerra) i Paul McCartney durant un concert de The Beatles a Nova York.

lunes, 9 de septiembre de 2019

GRANS GUITARRISTES DE LA HISTÒRIA: DUANNE ALLMAN














Fundador de la llegendària formació de southern rock The Allman Brothers Band, juntament amb el seu germà Gregg Allman, va erigir-se com un dels grans guitarristes de la seva època, en què va brillar en l’àlbum en directe del grup de Macon, “At Fillmore East”, un dels millors discs en viu de la història de la música rock, i, com a músic d’estudi, en el tema “Layla”, interpretat pel grup Derek & the Dominos, liderat per un altre mite de les sis cordes, el britànic Eric Clapton. En plena eclosió del conjunt de l’estat de Geòrgia, el més popular en la reivindicació del sud dels Estats Units amb Lynyrd Skynyrd, Duanne va trobar la mort en un accident de moto.

Una cançó: In memory of Elisabeth Reed (At Fillmore East – The Allman Brothers Band).
Un àlbum: At Fillmore East (The Allman Brothers Band).

domingo, 8 de septiembre de 2019

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE KINKS, L’ERA CLÀSSICA












Els germans Davis, Ray, líder, cantant, guitarra rítmica i un dels grans compositors de la història del pop – rock britànic, i Dave, guitarra solista, van formar a Londres la llegendària banda The Kinks, que va comptar també amb el baixista Pete Quaife i el bateria Mick Avory. En un principi, el quartet va ser una banda típicament mod que va expressar-se a través del pop, el rock i el rythm & blues, en una època en què va editar hits com “All day and all of the night”, “Tired of Waiting for you” o l’himne generacional “You really got me”, número u al rànquing britànic i, més o menys una dècada més tard, versionat pel grup heavy californià Van Halen.

Seguidament, però, The Kinks va tenir una important mutació, fonamentalment pel canvi de tendència que van tenir les composicions de Ray, que, d’una banda, es va convertir en un sarcàstic i irònic narrador de la societat més conservadora i tradicional del Regne Unit, i, d’altra banda, va apropar-se a barems semblants als del music hall  o el gènere de cabaret.

En aquella època, sense cap mena de dubte la millor de la formació anglesa, The Kinks va gravar cèlebres àlbums com “Face to face”, “Something else by the Kinks”, el conceptual “The Kinks are the Village green preservation society”, l’òpera rock “Arthur (or the decline and fall of the british empire)” i “Lola versus powerman and the moneygoround, part one”. 

miércoles, 4 de septiembre de 2019

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: SMALL FACES













El quartet londinenc Small Faces no va tenir, ni molt menys, la repercussió d’altres bandes britàniques de la dècada dels 60 del segle XX, com The Beatles, The Rolling Stones, The Who o The Kinks, però la història l’ha reivindicat constantment i l’ha deixat com la formació mod més genuïna d’aquell decenni.

El grup va comptar amb el cantant i guitarrista Steve Marriott, una de les millors veus de la seva època; el baixista Ronnie Lane, que va col·laborar amb Marriott en les tasques de composició; el bateria Kenney Jones i el teclista Ian McLagan. Small Faces va facturar àlbums com “From the beggining” o el conceptual “Ogdens’ nut gone flake”” i clàssics de la música popular com els excel·lents “All or nothing” i “Afterglow (of your love)”.

Tanmateix, la vigència de la formació va ser molt curta, tot i que, arran de la dissolució, van néixer dues bandes força importants del decenni dels 70 i claus durant els primers temps del hard rock: Marriott va fundar Humble Pie, que va comptar amb Peter Frampton com a guitarrista, i Lane, Jones i McLagan van formar Faces, amb Rod Stewart de vocalista i el futur stone Ron Wood a la guitarra.

martes, 3 de septiembre de 2019

EL MILLOR I EL PITJOR DE LES BANDES DE POP – ROCK: THE SMITHS












Penso que no és cap exageració pensar que el quartet de Manchester The Smiths va ser la millor banda de la dècada dels 80 del segle XX, en la qual, concretament l’any 1986, va editar l’extraordinari àlbum “The queen is dead”, una de les grans obres mestres de la història de la música popular.

Igualment, el cantant Morrissey i el guitarrista Johnny Marr, autors respectivament de les lletres i la música dels diferents temes del grup anglès, van confeccionar un dels duos compositors més importants de la història del pop – rock britànic, a prop dels que van formar John Lennon i Paul McCartney a The Beatles i Mick Jagger i Keith Richard a The Rolling Stones, sent així mateix una clara influència per al que van integrar a Suede Brett Anderson i Bernard Butler.

Tanmateix, com succeiria amb Anderson i Butler més o menys una dècada més tard, les relacions entre Morrissey i Marr no van ser les més cordials i idònies possibles i aquesta problemàtica va ser la causant que la banda de Manchester comptés amb una vigència molt curta, fet que no va impedir que el conjunt anglès es convertís en una gran influència en bandes indies dels anys 90, amb les del brit pop al capdavant.

En resum, The Smiths nomes va editar quatre àlbums d’estudi, destacant l’inicial de títol homònim i, com ja he significat en el primer paràgraf d’aquest article, el fenomenal “The queen is dead”. Arran de la dissolució del grup, les carreres particulars tant del cantant com del guitarrista no han tingut la mateixa repercussió que quan van treballar junts, tot i que el primer ha experimentat un èxit important i el segon ha merescut l’aplaudiment dels mitjans alternatius.

lunes, 2 de septiembre de 2019

LA HISTÒRIA DE LA MÚSICA POP – ROCK PAS A PAS: THE WHO, L’ERA MOD












El guitarrista Pete Townshend, principal compositor del grup; el cantant Roger Daltrey, el baixista John Enwhistle i el bateria Keith Moon van formar a Londres el quartet The Who, que va mantenir la formació intacta durant tota la seva època clàssica, és a dir, fins a la mort de Moon.

Els primers anys de la llarga trajectòria de The Who van estar emmarcats en la contra-cultura mod, malgrat que molts analistes sempre van opinar que la seva entrada al corrent no va comptar amb prou autenticitat i que es va deure més aviat al fet que aleshores el moviment estava en plena ebullició. Malgrat tot, el quartet britànic va gravar alguns dels grans himnes mod, com van ser els casos d”I can’t explain”, “The kids are alright”, de clara tendència beat, i, evidentment, l’històric “My generation”.

En aquesta primera etapa de la formació anglesa, que va acabar abans de la confecció de l’òpera rock “Tommy”, un projecte molt personal de Townshend, The Who va editar els àlbums “My generation”, “A quick one” i “The Who sell out”, amb la recreació d’una emissora pirata que conté temes com “Armenia city in the sky”, “Mary Anne with the shaky hand”, “I can see for miles” o “Tattoo”.

domingo, 1 de septiembre de 2019

DOWN IN THE TUBE STATION AT MIDNIGHT

















Grup: The Jam.
Any: 1978.     
Formació: Peter Weller, Bruce Foxton i Tick Buckler. 
Gènere: new wave.
Àlbum d’estudi: All mod cons.
El millor: una de les millors cançons de l’històric trio.
El pitjor: no va suposar un súper hit.

“All mod cons” va ser el tercer àlbum d’estudi del trio britànic The Jam, però el primer que va situar el grup, principal representant del revival mod de finals dels anys 70,  com un dels més populars del Regne Unit. En el treball es troba com a pista més emblemàtica “David Watts”, un cover d’un èxit de la llegendària banda The Kinks, que a més va convertir-se en el primer senzill del disc, amb un altre tema de l’obra, “A bomb in Wardour street”, com a cara B. Per mi, però, la millor peça de l’àlbum, i una de les millors cançons mai escrites per Paul Weller, líder, cantant i guitarrista de la banda anglesa, és “Down in the tube station at midnight”, una composició tensa que descriu un atac d’una banda d’skinheads a un passatger del metro londinenc. El tema va ser el segon single d’”All mod cons”, mentre la segona cara va ser coberta amb una versió dels mítics The Who, “So sad and us”, i “The night”, una cançó del baixista Bruce Foxton.