domingo, 30 de mayo de 2010

QUE TINGUEM SORT





Intèrpret: Lluís Llach.
Any: 1974.
Gènere: nova cançó catalana.
Àlbum d’estudi: ... i si canto trist.
El millor: la gran època del cantautor català.
El pitjor: sembla que molts han descobert el tema els darrers anys.

Mitjan la dècada dels 70, Lluís Llach era ja un músic plenament consolidat, el membre més cèlebre del grup dels setze jutges de la nova cançó catalana i un autèntic símbol d’una Catalunya que lluitava contra l’opressió que vivia durant el franquisme, que es trobava en els seus últims anys, però amb un fort enduriment arran de la mort de l’almirant Carrero Blanco. Va ser llavors quan el cantautor de Verges va editar un dels seus àlbums més importants, “... i si canto trist”, el qual conté el tema “Que tinguem sort”, una peça plena de lirisme, tristesa i tendresa. La cançó va tenir una gran acollida, però, en aquella etapa del cantant empordanès, no va tenir l’èxit d’“El bandoler” o “L’estaca”. Pel contrari, les noves generacions han convertit “Que tinguem sort” en la peça més popular de Llach.

miércoles, 26 de mayo de 2010

BATISCAFO KATIUSCAS





Grup: Antònia Font.
Any: 2006.
Formació: Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Joan Roca, Pere Debon i Jaume Manresa.
Àlbum d’estudi precedent: Taxi (2004).
Àlbum d’estudi posterior: Lamperetes (2011).
El millor: el millor disc del pop-rock en català de la història ?
El pitjor: el tema “Tonto”, una frivolitat.

El camí d’Antònia Font, com passa amb molts grups que elegeixen la llengua catalana, no va ser fàcil durant els seus inicis i no va ser fins a l’edició del seu tercer àlbum, “Alegria”, quan va aconseguir un important èxit. La tendència va continuar amb “Taxi”, mentre que el treball analitzat, “Batiscafo Katiuscas”, va significar la consolidació del quintet mallorquí, liderat pel compositor i guitarrista Joan Miquel Oliver. En l’obra, considerada un dels grans discs del pop-rock en català, hi destaquen la cançó que li dóna títol, “Wa yeah”, que n’és la peça més popular, “Darrere una revista” o l’esplèndida “Love song”. Tanmateix, Antònia Font només ha realitzat des de llavors dos àlbums d’estudi i un directe gravat amb una orquestra simfònica, període en què Oliver ha gravat un disc en solitari.

martes, 25 de mayo de 2010

PAVEMENT





Lloc de fundació: Stockton (Estats Units).
Formació inicial: Stephen Malkmus (veu i guitarra), Scott Kamberg (veu i guitarra), Mark Ibold (baix) i Gary Young (bateria).
Gèneres: rock alternatiu i lo-fi.
Dècada principal: 90.
Àlbum estel·lar: Crooked rain, crooked rain (1994).
Altres àlbums d'estudi: Slanted and enchanted (1992), Wowee zowee (1995), Brighten the corners (1997) i Terror twilight (1999).
El millor: dos àlbums inicials extraordinaris.
El pitjor: un llarg parèntesi.

Stephen Malkmus i Scott Kamberg van fundar a la localitat californiana d’Stockton la banda independent Pavement, formació capdavantera del subgènere lo–fi. El grup nord-americà va tenir uns anys inicials fantàstics amb els àlbums “Slanted and enchanted” i "Crooked rain, crooked rain", obres molt elogiades des de l'escena alternatives dels Estats Units, mentre que durant la totalitat de la dècada dels 90 va ser una de les formacions indies més admirades del planeta, encara que va decidir dissoldre’s el 1999. Després d’un decenni d’inactivitat, Pavement es va reunir per realitzar una gira mundial.

lunes, 24 de mayo de 2010

ROSENDO




Lloc de naixement: Bolaños de Calatrava (Castella - la Manxa).
Gèneres: rock, rock dur i rock urbà.
Dècades: 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Loco por incordiar (1985) i Siempre hay una historia... en directo (1999).
El millor: l’autenticitat.
El pitjor: molts canvis de discogràfiques durant els seus inicis en solitari.

Rosendo, cantant, guitarrista i compositor de Leganés, localitat en què ha donat nom a un carrer, es va iniciar com a líder en els llegendaris grups Ñu i Leño, dues de les grans bandes espanyoles de rock dur. Posteriorment, es va llançar en solitari en una trajectòria plena d’autenticitat, llibertat, independència i regularitat, encara que es va veure forçat, en els seus començaments, a canviar vàries vegades de segell discogràfic. Entre els seus treballs destaca un disc gravat en directe a la presó de Caranbanchel: “Siempre hay una historia... en directo”.

jueves, 20 de mayo de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: LA NEW WAVE




Una vegada el punk va ser fidel al seu ideari i va deixar clar que no hi havia cap futur, malgrat els diferents revivals que ha tingut l’estil al llarg dels anys, va aparèixer l’anomenada new wave, la qual va néixer a la Gran Bretanya i va tenir una important ramificació, entre altres països, als Estats Units.

Molts van ser els gèneres que van tenir lloc en l'heterogeni i complex moviment, aparegut a finals dels 70 i consolidat a inicis dels 80, però els tres que podríem assenyalar com a bàsics van ser: en primer lloc el postpunk, amb els seus registres gòtics i sinistres; en segon lloc el synth pop, conegut també com a tecno pop, i en tercer lloc el corrent dels nous romàntics. En aquest article es parlarà essencialment de la moda al Regne Unit, encara que s’afegirà un breu apartat del moviment a Amèrica.

El postpunk va tenir com a principals característiques unes cançons i, en alguns casos, unes indumentàries i pentinats sinistres, gòtics i extravagants. Els temes van comptar amb uns ritmes i unes lletres força estranys, difícils d’assimilar per un públic de masses, mentre l’electrònica, les noves tecnologies i l’experimentació van fer acte de presència. Joy Division, liderats pel torturat Ian Curtis; The Cure, encapçalats pel carismàtic Robert Smith, o Syouxsie & the Banshees van ser alguns dels grups estel·lars del gènere.

El synth pop va significar la revolució definitiva de l’ús de les noves tecnologies a la música pop-rock, encara que, ni molt menys, l’electrònica va fer llavors acte de presència perquè el moviment alemany conegut com a Krautrock, amb bandes com Karftwerk, Tangerine Dream o Can, ja havia usat abastament a finals dels 60 els sintetitzadors i altres innovacions, vies que també van seguir grups del rock progressiu, com King Crimson, Yes o Emerson, Lake & Palmer, o l’excomponent de Roxy Music Brian Eno. Pel que fa al tecno pop dels 80, les formacions més representatives van ser Dépéche Mode (foto), els mateixos The Cure, The Human League o, durant els seus inicis, Simple Minds.

El moviment dels nous romàntics va ser la culminació d’una tendència que s’havia iniciat en el període dominat pel glam rock, és a dir quan la imatge va assolir una gran transcendència en el món de la música popular. Hi havia, però, una diferència: mentre en el glam es tractava d’una visualitat ambigua, extravagant i rebuscada, els nous romàntics cercaven la bellesa, mitjançant innovadors pentinats o l’ús del maquillatge, fet aquest últim que ja havien utilitzat David Bowie i companyia. Els grups de més èxit del corrent, que generalment van usar el pop i el dance pop com a gèneres, van ser Duran Duran, Spandau Ballet, ABC o Adam & the Ants.

Pel que fa a la new wave als Estats Units, va tenir moltes similituds amb el moviment punk nord-americà, doncs va tenir com a principal seu Nova York, com a més important espai d’actuacions el local CBGB i com a intèrprets i bandes fonamentals Patti Smith, John Cale, Blondie, Ramones, Talking Heads i Television. Segurament la gran novetat en va ser l’aparició de la formació B 52’s, fundada a la ciutat d’Athens, a l’estat de Geòrgia.

martes, 18 de mayo de 2010

MY GENERATION (CANÇÓ)




Grup: The Who.
Any: 1965.
Formació: Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon.
Gènere: rythm & blues.
Àlbum d’estudi: My generation.
El millor: himne mod.
El pitjor: problemes per creuar l’Atlàntic.

Mitjan la dècada dels 60 va tenir lloc l’explosió mod, moviment britànic oposat als rockers i caracteritzat pel seu caràcter rebel, l’ús de vestit i gavardina o la conducció de motos tipus scooter, concretament de la marca Lambretta. La banda mod que va obtenir més celebritat va ser el quartet The Who, encapçalat pel compositor i guitarrista Pete Townshend. “My generation”, un inqüestionable himne del corrent, va ser un dels primers grans èxits de la formació britànica i va arribar al número 2 en les llistes del Regne Unit, encara que als Estats Units, assignatura pendent de The Who durant els seus primers anys, no va superar el lloc 74. 11 anys després, Patti Smith en va fer una versió en el seu primer àlbum “Horses”.

lunes, 17 de mayo de 2010

THE PIPER AT THE GATES OF DAWN




Grup: Pink Floyd.
Any: 1967.
Formació: Syd Barrett, Roger Waters, Nick Mason i Richard Wright.
Àlbum d’estudi precedent: cap.
Àlbum d’estudi posterior: A saucerful of secrets (1968).
El millor: una de les grans obres psicodèliques de tots els temps.
El pitjor: l’únic disc de Pink Floyd amb Syd Barrett.

Mitjan la dècada dels anys 60, després de l’època daurada del beat, la situació va començar a canviar en el panorama de la música britànica, com també ho estava fent als Estats units, amb l’aparició del moviment hippy a San Francisco. En locals underground de Londres, entre els quals va destacar UFO, es van donar a conèixer una sèrie de grups que van transformar radicalment l’estil musical, amb l’ús de la psicodèlia, unes cançons de llarga durada, amb lletres denses, críptiques i surrealistes, i uns concerts amb muntatges espectaculars. La més cèlebre d’aquelles bandes era Pink Floyd, grup llavors liderat pel genial, però al mateix temps caòtic, Syd Barrett. El primer àlbum de la formació anglesa, i l’únic editat amb Barrett, va ser “The piper at the gates of dawn”, una obra psicodèlica, experimental i avantguardista que tracta diferents aspectes com l’espai, sent un bon exemple d’això el tema “Interstellar overdrive”. El treball, que compta amb “Matilda mother” com a cançó més accessible, es va avançar al seu temps i va tenir una enorme influència en diferents bandes i diversos discs posteriors.