jueves, 30 de septiembre de 2010

WILLY AND THE POOR BOYS





Grup: Creedence Clearwater Revival.
Any: 1969.
Formació: John Fogerty, Tom Fogerty, Stu Cook i Doug Clifford.
Àlbum d’estudi precedent: Green river (1969).
Àlbum d’estudi posterior: Cosmo’s factory (1970).
El millor: període triomfal de la banda.
El pitjor: força intens, però molt curt.

El quartet californià Creedence Clearwater Revival, mitjançant una música senzilla, directa, rítmica i clarament més propera al rock’n roll que no pas a la psicodèlia, la qual es trobava llavors de moda, va marcar una sensacional època entre finals de la dècada dels 60 i començaments del decenni dels 70, amb una gran quantitat de hits i àlbums històrics, entre els quals es troba “Willy an the poor boys”, el seu quart treball de llarga durada. Al disc es troben alguns dels grans clàssics de la banda liderada pel cantant, compositor i guitarrista John Fogerty: el trepidant “Down on the corner”, “Cotton shields”, “The midnight special”, “Effigy” o l'extraordinària “Fortunate son”, una protesta contra la guerra del Vietnam, que aleshores es trobava en un dels seus períodes més àlgids, controvertits i polèmics.

miércoles, 29 de septiembre de 2010

JOHNNY CASH





Lloc de naixement: Kingsland (Estats Units).
Lloc de defunció: Nashville (Estats Units).
Gèneres: country, gospel, blues i rock’n roll.
Dècades: 50, 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: I walk the line (1964), Bitter tears: ballads of the American India (1964) i Orange blossom special (1965).
El millor: mite de la música country / l'àlbum en directe a la presó de Blossom.
El pitjor: els problemes amb l’alcohol / més enllà dels 60, la seva fama va minvar.

Johnny Cash és fonamentalment conegut com a cantant, guitarrista i compositor de country, gènere del qual és una autèntica llegenda, encara que també ha utilitzat altres estils com el gospel, el blues o el rock’n roll. Acompanyat dels Tennessee Three va composar i interpretar clàssics com “I walk the line”, “Folsom prison blues”, “Ring of fire” o “Men in black”; es va caracteritzar per temes que parlaven del dolor o la religió i les seves cançons han estat objecte de covers al llarg de la història de la música popular. Està considerat un dels artistes amb més influència de la segona meitat del segle XX.

lunes, 27 de septiembre de 2010

IA & BATISTE





Lloc de fundació: Barcelona (Barcelonès).
Formació: Ia Clua i Jordi Batiste.
Gèneres: rock progressiu, rock independent i rock laietà.
Dècades: 70.
Principal àlbum: Chichonera’s CAT (1975).
Solistes que origina: Ia Clua i Jordi Batiste.
El millor: històrics de l’underground barceloní.
El pitjor: molt alternatius en una època difícil.

Durant els últims anys de la dictadura franquista, Catalunya va ser un país molt actiu musicalment parlant, amb l’aparició de la nova cançó, i posteriorment a la ciutat de Barcelona, del rock laietà, escenari dels moviments underground i alternatius de la ciutat comtal durant el primer lustre dels 70. El duet Ia & Batiste va ser un dels protagonistes d’aquell corrent i va tenir col·laboracions amb els llegendaris Jaume Sisa i Joan Manuel Serrat, que els hi va produir el seu àlbum més cèlebre: “Chichonera’s CAT”.

domingo, 26 de septiembre de 2010

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: A CONTRACORRENT




Al llarg de la història de la música popular, com en totes les arts, han hagut modes que han marcat diferents èpoques i molts intèrprets i bandes s‘han apuntat a elles, fins i tot en casos d’artistes que, després d’una llarga trajectòria a través d’altres corrents, van decidir entrar-hi.

Podríem per exemple destacar la reconversió de Bob Dylan, des de trobador folk a músic elèctric; l’entrada dels Beatles a la psicodèlia, per la qual van passar també els Beach Boys; l’acostament dels Rolling Stones a la música disco, mitjançant l’àlbum “Some girls”; les contínues mutacions de David Bowie o les incursions del sempre inquiet Neil Young en el punk i més tard el grunge.

Tanmateix, pel contrari, hi ha artistes i grups que són fidels, durant pràcticament totes les seves trajectòries, als seus ideals i són aliens a qualsevol tipus de modes o moviments que hi tinguin lloc. En aquest aparat podríem significar Joan Báez, The Gratfeul Dead o el quartet Creedence Clearwater Revival (CRR), a la foto.

Entre finals dels 60 i començaments dels 70, en un període en què la psicodèlia va irrompre amb força a Califòrnia, des d’aquest estat CCR, banda encapçalada pel cantant, compositor i guitarrista John Fogerty, va triomfar espectacularment amb un tipus de música molt diferent, mitjançant gèneres com el clàssic rock’n roll, l’incipient country rock o l’anomenat swamp rock, estil aquest últim sense a penes tradició a l’estat limitat per l’oceà Pacífic.

martes, 21 de septiembre de 2010

I CAN’T GET NO) SATISFACTION




Grup: The Rolling Stones.
Any: 1965.
Formació: Mick Jagger, Keith Richard, Brian Jones, Bill Wyman i Charlie Watts.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Out of our heads.
El millor: el tema més popular de la mítica banda anglesa.
El pitjor: al seu temps va originar controvèrsia.

Ja feia algun temps que els Rolling Stones havien decidit, després de vàries versions d’altres artistes, composar les seves pròpies cançons i el clàssic “(I can’t get no) satisfaction” en va ser un dels primers exemples de la fructífera i prolífica col·laboració entre el vocalista Mick Jagger i el guitarrista Keith Richard, que va ser l’autor de l’inoblidable i famós riff de la peça. La cançó, segurament la més coneguda de la extensíssima trajectòria del llegendari grup britànic, va suposar el quart número u de la formació al Regne Unit, on va aixecar força polseguera, i el primer número u als Estats Units. Segons la prestigiosa publicació Rolling Stone, el tema és la segona millor cançó de la història del rock.

FOREVER CHANGES




Grup: Love.
Any: 1967.
Formació: Arthur Lee, Johnny Echols, Bryan MacLean, Ken Forssi i Michael Stuart.
Àlbum d’estudi precedent: Da Capo (1967).
Àlbum d’estudi posterior: Four sail (1969).
El millor: una joia molt amagada.
El pitjor: al seu dia el treball va passar molt desapercebut i em temo que molts pocs el coneixen encara.

Love és un grup poc conegut pel gran públic, però el seu tercer treball, “Forever changes”, és indubtablement una de les millors obres de tots els temps de la música popular i així ho reconeix, per exemple, la revista Rolling Stone. L’Àlbum ha passat també a la història per ser un dels treballs fonamentals de l’era contracultural dominada per la psicodèlia i el moviment hippy. No obstant, “Forever changes” va passar pràcticament desapercebut als Estats Units, on va quedar lluny del top-100, encara que el disc va comptar amb més fortuna al mercat britànic, aconseguint situar-se entre els 30 àlbums més venuts. En l’obra hi destaquen un gran número de cançons, però segurament les més valorades són “Alone again or” i “Maybe the people would be the times or between Clark and Hildale”, sense oblidar peces com "A house is not a motel", "Andmoreagain" "The daily planet" o "The red telephone".

domingo, 19 de septiembre de 2010

HERMAN’S HERMITS





Lloc de fundació: Manchester (Anglaterra).
Formació inicial: Peter Noone (veu), Keith Hopwood (guitarra), Derek Leckenby (guitarra), Karl Green (baix) i Barry Whitwam (bateria).
Gèneres: pop i beat.
Dècades: 60, 70, 80, 90 i 00.
Principals àlbums: Herman’s Hermits (1965) i When the boys meet the girls (1966).
Solistes que origina: Peter Noone.
El millor: integrants de la british invasion.
El pitjor: el més comercial del beat.

Dels molts grups que van protagonitzar el beat anglès i la british invasion, potser la formació més comercial i accessible va ser Herman’s Hermits, conjunt de Manchester que va apropar-se força a postulats bublegum. La banda, liderada pel cantant Peter Noone, que va exercir també d’imatge del grup, va arribar al número u de les llistes britàniques amb “I’m into something good” i va tenir un gran èxit als Estats Units, on la seva fama va ser fins i tot superior a la del seu país natal.