miércoles, 30 de noviembre de 2011

JEREMY





Grup: Pearl Jam.
Any: 1992.
Formació: Eddie Vedder, Mike McCready, Stone Gossard, Jeff Ament i Dave Krusen.
Gènere: grunge.
Àlbum d’estudi: Ten.
El millor: l’èxit del vídeo.
El pitjor: el succés en què s’inspira el tema.

La banda grunge de Seattle Pearl Jam va editar el 1991 “Ten”, el seu primer àlbum, que de no haver existit el “Nevermind” de Nirvana, que va sortir a la venda el mateix any, segurament seria considerat el millor treball del gènere grunge i de l’era de la generació X. El tercer single de “Ten” va ser “Jeremy”, cançó composta pel cantant Eddie Vedder, pel que fa a les lletres, i el baixista Jeff Ament, quant a la música. La peça està basada en un cas real, quan un nen de Texas, sense l’atenció necessària dels seus pares i objecte de bullying a la seva escola, va decidir treure’s la vida. El vídeo del tema, que compta amb les principals característiques del grup, és a dir amb notes angoixants i torturades, va tenir un espectacular èxit i va ser exposat reiteradament a l’MTV.

martes, 29 de noviembre de 2011

WORDS (BETWEEN THE LINES OF AGE)





Intèrpret: Neil Young.
Any: 1972.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Harvest.
El millor: un dels millors temes en l’extensa, triomfal i extraordinària trajectòria de Young.
El pitjor: hi ha altres cançons més populars a “Harvest”.

El canadenc Neil Young va ser un dels líders de la formació Buffalo Springfield, va tenir una primera etapa en solitari, va unir-se a David Crosby, Stephen Stills, amb qui ja havia coincidit a Buffalo, i Graham Nash, i va tornar a emprendre la trajectòria com a solista, encara que moltes vegades amb l’essencial suport de Crazy Horse. “Harvest”, curiosament gravat sense Crazy Horse, ha estat l’àlbum més popular del cantautor de Toronto i compta amb peces com la de títol homònim, la famosa i emblemàtica “Heart of gold”, “Alabama” o “Words (between the lines of age)”, cançó que és una de les meves preferides de Young, encara que potser pot passar bastant desapercebuda per a qui no sigui un seguidor del compositor.

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: EL NOISE ROCK




Mitjan la dècada dels 60, la banda de Nova York The Velvet Underground va usar el gènere conegut com a noise rock (rock sorollós), caracteritzat per la distorsió de les guitarres o altres instruments, l’ús de sons dissonants o la posada en pràctica de la tècnica coneguda com a Feedback. El grup integrat per Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker podríem dir que es va avançar 20 anys al seu temps, doncs l’època daurada del noise tindria lloc durant el decenni dels 80.

Tanmateix, la formació, que durant els seus inicis va comptar amb l’ajut de l’artista Andy Warhol, no va ser l’única en fer servir el noise als 60, encara que si és la que en va fer un ús per extensiu del gènere. El mític guitarrista de Seattle Jimi Hendrix i la banda hippy de San Francisco The Grateful Dead també van utilitzar l’estil, raó per la qual podríem afirmar que el gènere, durant els seus començaments, va ser exclusivament portat a terme per artistes nord-americans.

Com havia comentat anteriorment, el gran període del noise va tenir lloc als 80, paradoxalment en una època en què la música de tipus comercial, el canal MVP, els vídeos musicals, l’AOR o el “heavy de perruqueria” es van posar de moda. Els nord-americans Sonic Youth (foto), els escocesos The Jesus & Mary Chain i els irlandesos My Bloody Valentine, famosos també per haver col·laborat en la moda Shoegazing, en van ser les bandes més importants, les quals van influenciar abastament conjunts indies de les següents dues dècades. Altres formacions que van entrar en el noise van ser Dinosaur Jr., Pixies, els espanyols Planetas o Yo la Tengo.

Pel que fa a la discografia, cal destacar els àlbums gravats per Sonic Youth entre finals dels 80 i inicis del 90, concretament “Sister”, “Evol”, Daydream nation”, considerat el cim de l’estil, i “Goo”; els dos primers treballs de The Jesus & Mary Chain, “Psycochandy” i “Barklands”, i el segon disc de My Bloody Valentine, “Loveless”.

domingo, 27 de noviembre de 2011

FASES DE LA MÚSICA POPULAR: L’AOR





Fins a la dècada dels 70, les emissores de ràdio musicals comptaven amb uns DJ que programaven els seus respectius espais amb total llibertat, sense que res ni ningú interferís en la seva feina. No era estrany, doncs, que hi sonessin cançons de grups minoritaris o de gèneres poc convencionals.

Tanmateix, malauradament la situació va canviar a partir dels 70 i els programadors radiofònics es van veure obligats a acatar ordres que arribaven de dalt i van haver de posar cançons d'àlbums prèviament establerts, moltes vegades hits que es trobaven en els primers llocs de les llistes d’èxits, i fer-ho durant vàries vegades al llarg d’una jornada. Aquest fet es faria encara més visible amb l’arribada de la dècada dels 80, en què els moviments independents s’havien de cercar a través d’emissores alternatives.

En aquest marc va aparèixer l’AOR (Adult Oriented Rock), que com el mateix nom indica, estava destinat a un públic adult, sense massa pretensions, proper al rock de caràcter progressiu i simfònic, en la seva variant més comercial i accessible, i amb unes tornades explosives i espectaculars, semblants a allò que es coneix com a power pop. A més, els músics acostumaven a ser molt competents i tècnics en els seus respectius instruments i els temes eren normalment nets, elegants i sofisticats.

Els principals grups AOR van ser Boston, Foreigner, Journey, Reo Speedwagon (foto), Supertramp o Toto. Durant els 80, en el que també s’ha anomenat “heavy de perruqueria”, algunes bandes de rock dur es van decantar per l’AOR, com va ser els casos d'Aerosmith, Bon Jovi, Europe, Rainbow o Whitesnake.

viernes, 25 de noviembre de 2011

DARKNESS ON THE EDGE OF TOWN (CANÇÓ)





Intèrpret: Bruce Springsteen.
Any: 1978.
Gènere: rock.
Àlbum d’estudi: Darkness on the edge of town.
El millor: per mi, una de les millors cançons que mai hagi compost Springsteen.
El pitjor: no és el tema més popular de l’àlbum homònim.

Malgrat que havia assistit al concert que Bruce Springsteen havia fet al Camp Nou mitjan la dècada dels 80, no era un gran entusiasta del músic de New Jersey (de fet tampoc ho sóc ara). Tanmateix, crec recordar que a començaments de l’any 1990 vaig escoltar una cinta de l’àlbum “Darkness on the edge of town” i em va encantar la peça del mateix títol, que tanca el treball. No obstant, en l’obra que Springsteen va gravar el 1978, i m’atreviria a dir que la millor de la seva extensa trajectòria, hi ha temes més famosos com ara “Badlands” o “Racing in the street”. A pesar d’això, per mi “Darkness...” continua sent una de les meves cançons preferides de l’artista nord-americà, molt per davant de hits com “Born to run” o els mol comercials “Hungry heart” i “Dancing in the dark”.

miércoles, 23 de noviembre de 2011

STAIRWAY TO HEAVEN





Grup: Led Zeppelin.
Any: 1971.
Formació: Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i Paul Bonham.
Gènere: folk rock.
Àlbum d’estudi: Led Zeppelin IV.
El millor: un clàssic dels 70 i de la història de la música popular.
El pitjor: Led Zeppelin no extreia singles.

Led Zeppelin, el grup fundat pel guitarrista Jimmy Page arran de la dissolució dels Yardbirs, va iniciar a finals dels 60 l’edició d’una sèrie d’àlbums homònims, que va culminar el 1971 amb la gravació del quart disc, que ha passat a la història com el més popular de la seva trajectòria i el qual compta amb el clàssic “Stairway to heaven”, tema compost per Page, que en va fer la música, i el vocalista Robert Plant, que va escriure la lletra. La cançó comença de manera acústica, continua amb instruments elèctrics i acaba amb un estil clarament de hard rock, en què el solo de guitarra de Page és un dels més aclamats de la història del rock. La peça es considerada per vàries publicacions un dels millors temes de tots els temps.

WAKE UP





Grup: Arcade Fire.
Any: 2004.
Formació: Win Butler, Régine Chassagne, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury, Howard Bilerman, William Butler i Sarah Neufeld.
Gènere: rock alternatiu.
Àlbum: Funeral.
El millor: les valoracions de les revistes especialitzades.
El pitjor: va ser el cinquè single de l’àlbum.

La banda canadenca Arcade Fire està considerada des d’amplis sectors, encara que el grup també compta amb detractors, una de les millors formacions del rock alternatiu de la primera dècada del segle XXI. El seu debut en format de llarga durada, l’aclamat treball “Funeral”, compta amb excel·lents cançons com “Crown of love”, “Rebellion (lies)” o “Wake up”. Aquest últim tema, malgrat ser elegit com el cinquè senzill de l’àlbum, s’ha convertit, amb el transcurs dels anys, en un dels grans clàssics del conjunt de Mont-real. La peça ha estat considerada entre les millors de l’actual segle per publicacions com Rolling Stone i NME i ha estat empleada en diversos esdeveniments esportius com la Superbowl.